Sento una gran admiració pel que va escriure Guy de Maupassant. Contes de la becada (edicions del cràter. Trad. Marta Marfany) és un gran petit llibre. Això que té en Maupassant amb la cacera, em desconcerta. No sé si és admiració o repulsió, si és elogi o si és crítica. És tan subtil que no acabes de saber què t'està dient. Veieu:
A l'època de pas de la reina de les preses, cada dia a l'hora de sopar es repetia la mateixa cerimònia.
Com que aquell ocell al baró li encantava, per sopar n'hi havia un per a cada comensal, i en una plata hi deixaven a part tots els caps.
Llavors el baró, oficiant com si fos un bisbe, feia que li portessin en un plat una mica de llar i n'untava amb cura els preciosos caps, agafant-los per la punta del bec, prim com una agulla. Col·locaven una espelma encesa a prop seu i tothom restava en silenci, esperant amb ànsia.
Tot seguit agafava un dels cranis untats, hi clavava una agulla, i després en punxava l'altre extrem, en un tap de suro, equilibrant--ho amb bastonets que feien d'eix, i plantava amb delicades aquest artefacte damunt un coll d'ampolla perquè rodés com un molinet.
tots els convidats comptaven alhora cridant:
-Un, dos, tres.
El baró empentant la joguina amb el dit, la feia giravoltar.
Quan s'aturava, el llarg bec punxegut assenyalava un dels convidats, que es convertia en l'amo de tots els caps, i aquell regal exquisit feia dentetes als altres companys de taula.
Agafava els caps un per un, i els torrava damunt l'espelma. El greix cruixia, la pell enrossida fumejava i l'escollit per l'atzar rosegava el crani engreixat aguantant-lo pel bec tot proferint exclamacions de plaer.
I, a cada cap, els comensals aixecaven la copa i brindaven a la seva salut.
Llavors, quan s'havia acabat l'últim cap, seguint l'ordre del baró, havia d'explicar una història per compensar els qui no havien tingut la seva sort.
