dijous, 21 d’abril del 2022

El pes del món és amor, d'Allen Ginsberg. The weight of the world is love

 


Un poema d'amor, i tant! Ens convé molt! Ja el trobava a faltar.


Song

 

The weight of the world

            is love.

Under the burden

            of solitude,

under the burden

            of dissatisfaction

            the weight,

the weight we carry

            is Love.

Who can deny?

 

El pes del món

            és amor.

Sota la càrrega

            de solitud,

sota la càrrega

            d’insatisfacció

            el pes,

el pes que suportem

            és amor.

Qui podria negar-ho?

 

            In dreams

it touches

            the body,

in thought

            constructs

a miracle,

            in imagination

anguishes

            till born

in human

—looks out of the heart

            burning with purity—

for the burden of life

            is love,

but we carry the weight

            wearily,

and so must rest

in the arms of Love

            at last,

must rest in the arms

            of love.

 

            En somnis

ens  dóna un toc

            al cos,

en pensaments

            fa

el miracle,

            angoixa

la imaginació

            fins a tornar-se

humà

—mira com surt del cor

            cremant amb puresa!—

perquè la càrrega de la vida

            és amor,

però carreguem el pes

            abatuts,

i ens cal reposar

en els braços de l’amor

            finalment,

hem de reposar en els braços

            de l’amor.

           

 No rest

            without love,

no sleep

            without dreams

of love—

            be mad or chill

obsessed with angels

            or machines,

the final wish

            is love

—cannot withhold

            if denied:

the weight is too heavy

            —must give

for no return

            as thought

is given

            in solitude

in all the excellence

            of its excess.

 

No hi ha pau

            sense amor,

no podem dormir

            sense somnis

            d’amor,

            sigui fred o demencial

obsessionats amb àngels

            o màquines,

el desig final

            és amor

—no pot ser amargant,

no pots negar-lo,

no pots impedir-lo

            negant-lo:

el pes és massa gran--

            s’ha de donar

sense retorn

            com el pensament

és donat,

            en solitud

amb tota l’excelència

            del seu excés.

 

The warm bodies

            shine together

in the darkness,

            the hand moves

to the center

            of the flesh,

the skin trembles

            in happiness

and the soul comes

            joyful to the eye—

yes, yes,

            that’s what

I wanted,

            to return

to the body

            where I was born.

 

Els cossos càlids

            brillen plegats

en la foscor,

            la mà es mou

cap al centre

            de la carn,

la pell tremola

            de felicitat

i l’ànima atany

la joia fins a l’ull—

sí, sí,

            això és el que

jo volia,

            i sempre volia,

i sempre volia,

            tornar

al cos

            on vaig néixer.

(trad. Salvador Giralt)