És normal que en una societat tan sedentària com la Societat de la Migdiada, els llibres d'aventures facin furor. Melville és un dels nostres escriptors favorits. Moby Dick, Benito Cereno, El mariner Billy Budd, figuren entre els llibres més llegits de la nostra biblioteca. Per aquest motiu, ens ha fet molta il·lusió rebre Les Encantades, en una magnífica edició de Quid Pro Quo. El llibre no ens ha decebut, de manera que us en fem partícips. Ve a ser una descripció de les Illes Galàpatos i d'alguns esdeveniments, més o menys llegendaris, protagonitzats per bucaners, pirates, i gent estrafolària de difícil classificació. Però parlant de Melville, no és tant el que ens diu si no com ens ho diu. La seva èpica particular, tronada; el seu patetisme tan seriós, de pa sucat amb oli. Melville ens fa riure molt i disfrutar, ens encanta. La seva manera de barrejar la vida i la mort, la seva capacitat de situar-se sempre en els extrems, la irresolubilitat dels problemes que planteja, les seves comparacions alucinants.
Aquí teniu el relat del seu encontre amb un dels principals habitants d'aquestes illes, les tortugues:
"Van tirar-los cordes i aviat, després d’uns bons esforços, tres enormes tortugues d’aspecte antediluvià van aterrar a la coberta. Costava de creure que fossin filles del món. Ens havíem passat sencers cinc mesos al mar, un període prou llarg perquè totes les coses de la terra produeixin un efecte fabulós en un cap somiador. Si haguessin pujat a bord tres duaners espanyols , molt probablement me’ls hauria mirat tot encuriosit, els hauria palpat i els hauria acariciat ben bé com els salvatges complimenten els seus hostes civilitzats. Però en lloc de tres duaners, mireu quines tortugues més meravelloses (ni punt de comparació amb les tortugues dels vostres patis de col·legi), però negres com el vestit d’un vidu, feixugues com cofres de metall, amb unes closques grandioses de plaques enrivetades que semblen escuts, oscades i abonyegades com escuts que han plantat cara en una batalla, i velloses també, una mica pertot, d’una molsa de color verd fosc, i viscoses de l’escuma marina. Aquestes criatures místiques, transportades bruscament i de nit d’unes solituds inexpressables a la nostra coberta populosa, em van afectar d’una manera no gens fàcil d’exposar. Semblaven acabades de sortir, a rossegons, de sota els embassaments del món. Sí, eren idèntiques a les tortugues damunt les quals els hindús situen tota la Terra. Amb una llanterna les vaig examinar més de prop. Quin aspecte més admirablement venerable! Quina verdor més tofuda amagava els trossos asprament esquerdats i cicatritzava les fissures de les seves closques malmeses! Ja no veia tres tortugues. És van engrandir... s’havien transfigurat. Em feia l’efecte que veia tres coliseus romans en una magnífica decadència"
(Les Encantades, Herman Melville. Quid Pro Quo. Trad: Pep Julià)
