No estem preparats per a llegir Proust. És massa refinat, complimentós elegant, educat..., i una llarga llista d'adjectius que es troben lluny de les nostres posicions. A la Societat tenim els nervis molt justets. Però ho teníem pendent, i ens agraden els reptes.
Amb l'arribada de la tardor i la inactivitat a que convida, ens hem atrevit a tornar-ho a intentar.
Què té Proust que ens fa bufar, que ens ofega, que ens crispa els nervis fins al punt que després d'una estona de lectura, sempre hi hagi algú que perdi les formes fins a cridar en mig d'algun dels seus llarguíssims paràgrafs inacabables:
-Sisplau, para! Para de llegir! Prou! Prou!
A crits, sí, a crits! A viva veu i sense que ningú protesti!
És l'excés de refinament? Proust era un super refinat de la punyeta. Subtil, massa subtil i cortès, complimentós fins al deliri, polidíssim. No hi ha qui pugui seguir les seves recargolades disquisicions. Un lector normal, nosaltres, estem en gran desavantatge. Els editors haurien de posar un advertiment a la coberta dels seus llibres: "només per aristòcrates!" O si voleu: "només per aristòcrates de la literatura!"
Sis plau, ens agradaria molt que, en cas d'existir, algú ens presenti un lector de Proust perquè poguem copsar quina mena de persona és aquest lector; com s'ha de ser per a llegir Proust.
I amb tot, és bo. És clar que és bo! Un dels millors! I posats a dir, amb tota seguretat ho afirmaríem, en cas d'haver-lo llegit prou. Si no fos que..., això que deia, els nervis mal xinats.
Hem provat amb el Camí de Swan. La traducció de Bofill i Ferro és un autèntic embolic; recaragola l'original fins a la enéssima potència. Escriu coses com:
"Tota promoció nova que els Verdurin no podien convèncer que les reunions de la gent que no venia a casa d'ells, eren ensopides com la pluja, es veia immediatament exclosa. En aquest punt les dones eren més rebels que no els homes a fer remissió de tota curiositat social i del desig d'informar-se per si mateix dels encisos dels altres salons, i els Verdurin, adonant-se, d'altra banda, que aquella dèria d'examen i aquell dimoni de la frivolitat podien, per contagi, esdevenir fatals per a l'ortodòxia de la petita església, havien arribat fins a rebutjar successivament tots els fidels de sexe femení."
Després de llegir aquest paràgraf, encara a la primera pàgina, vam decidir ràpidament provar amb una altra traducció. No és per dir-ho, però tenim una bona biblioteca.
En la traducció de Jaume Vidal Alcover, hem pogut avançar unes quantes pàgines més, encara que... hem acabat igualment enfangats. Primerament, el lector de torn, que en aquest cas era l'Aparici, s'ha enfadat molt en veure la mida de la lletra. El cas és que Columna Edicions va fer una magnífica edició de les obres completes de Marcel Proust, en tres volums, tapes dures, paper de primera, funda de cartró de luxe. Però mai no havíem tret els volums de l'estoig. Resulta que la lletra és de mida 8! L'Aparici, en adonar-se'n, s'ha enfadat tant que ha llençat els tres llibres un darrera l'altre per la finestra, i després l'estoig, directament al riu Mèder, que per cert, portava un gran cabal, i en un tres i no res els ha engolit alegrement.
-Apa -ha dit l'Aparici-, Petiiites!, petiiites! Fora, que ja n'hi ha prou de fer el ronsa! A veure món! A navegar! La mare que us va parir! No tornesiu pas!
Sort que hem trobat una altre edició del mateix text, una edició anterior de llibres del Mall de l'any 1986, amb una lletra més humana, de mida 12. Aquí teniu el darrer fragment al qual, fent un gran esforç de contenció, hem pogut arribar.
"L'any anterior, en una vetllada, havia sentit una obra musical per piano i violí. Al començament no havia assaborit més que la qualitat material dels sons segregats pels instruments. I ja havia estat un gran plaer quan, sota la petita línia del violí, minsa, resistent, densa i directriu, havia vist com de sobte es volia elevar, en un clapoteig líquid, la massa de la part del piano, multiforme, indivisa, plana i entrexocada, com la mala agitació de les ones que el clar de lluna eixarma i bemolitza. Però a un moment donat, sense poder distingir netament un contorn, donar un nom an allò que li agradava, de sobte encisat, havia volgut recollir la frase o l'harmonia, -ell mateix no ho sabia- que passava i li havia obert més amplament l'ànima, com unes determinades olors de roses circulant per l'aire humit del vespre tenen la propietat de dilatar-nos els oronells del nas. Potser és perquè no coneixia la música que havia pogut sentir una impressió tan confusa, una d'aquestes impressions que són per ventura les úniques purament musicals, tanmateix, concentrades, enterament originals, irreductibles a qualsevol altre ordre d'impressions. Una impressió d'aquesta espècie, durant un instant, és com aquell que diu sine materia. Sens dubte, les notes que sentim aleshores, tendeixen ja, segons la seva altura i la seva quantitat, a cobrir davant dels nostres ulls superfícies de dimensions variades, a traçar arabescs, a donar-nos sensacions d'amplària, de tenuïtat, d'estabilitat, de caprici. Però les notes s'han esvaïdes abans que aquestes sensacions estiguin prou formades en nosaltres per no ésser submergides per les que desvetllen ja les notes que segueixen o fins i tot les simultànies. I aquesta impressió continuaria a embolcar amb la seva liqüitat i amb el seu "fus" els motius que per instants n'emergeixen, a penes discernibles, per endinsar-se tot d'una i desaparèixer, coneguts només pel plaer particular que donen, impossibles de descriure, de recordar, d'anomenar, inefables, si la memòria, com un obrer que treballa per establir fonaments duradors enmig de les ones, fabricant per nosaltres uns facsímils d'aquestes frases fugitives, no ens permetés comparar-les amb les que es succeeixen i de diferenciar-les. Així, a penes la sensació deliciosa que Swan havia tengut expirava, la seva memòria n'hi havia fornit, a l'acte una transcripció sumària i provisòria, però sobre la qual ell havia posat els ulls, mentre el fragment continuava, de tal manera que, quan la mateixa impressió havia retornat de sobte, ja no era inaprehensible. Ell se'n representava l'extensió, els agrupaments simètrics, la grafia, el valor expressiu; tenia davant ell aquesta cosa que ja no és música pura, que és dibuix, arquitectura, pensament, i que permet referir-se a la música. Aquesta vegada havia distingit netament una frase elevant-se durant uns instants per damunt les ones sonores. Li havia proposat immediatament voluptuositats particulars, de les quals no n'havia tengut mai idea abans de sentir-la, que sentia que res més que ella podria fer-les-hi conèixer i havia experimentat per ella com a un amor desconegut..."
