Quin llibre més bo, i més divertit, i més trist a la vegada!; i més pesat en alguns trams, i més rus! I més brillant, i, sobretot, més delirant! Ens ha encantat.
"Ànimes mortes", de Nikolai Gógol, va ser editada per primera vegada l'any 1842, que no era pas ahir mateix, ni abans d'ahir. Ha tronat i plogut que és un gust des de llavors, i la novel·la es manté fresca com un mató acabat de fer. És el que tenen els clàssics, i aquesta comèdia ho és. Tot i ser absolutament local, desesperadament local -diria jo-, no es queda en l'anècdota. El tema del llibre és Rússia, un país ben particular, i la seva gent; aquella Rússia de començaments del segle XIX que ja no existeix. Parla d'una societat ben allunyada de la nostra, en la geografia i en el temps, i no obstant desperta el nostre interès com si parlés de casa nostra. Com s'ho fa en Gógol? Quin és el secret de la seva novel·la? Parla d'ell, d'ells, de nosaltres, de tots! La misèria humana, la vulgaritat, l'ensarronada, la manca d'autenticitat, la mentida..., aquí ens hi trobem tots!
El llibre és una paròdia en tota regla de la societat benestant russa, els terratinents, els alts funcionaris; però també els mugics, els lacais, els servidors, els funcionaris de base, la gent humil. Tothom passa per l'adreçador.
Segurament és la comèdia més delirant que hem llegit mai; llegiu-la, feu-me el favor. Mentrestant nosaltres hi tornarem, i tant que hem de tornar-hi! Escolteu:
"Al moment d'entrar al saló, en Txítxicov va haver d'entretancar els ulls una estona perquè aquell esclat d'espelmes, canelobres i vestits de senyores enlluernava una cosa de no dir. La llum ho inundava tot. Els fracs negres pampalluguejaven i voleiaven, per separat i a munts, d'aquí i d'allà, tal com les mosques voleien sobre un piló de sucre amassat quan, els dies calorosos de juliol, la vella majordoma el pica i l'esbocina a terrossos brillants davant de la finestra oberta, i la quitxalla ve a mirar-la i s'aplega al volt, i tots segueixen encuriosits els gestos d'aquella mà cantelluda que branda el martell; les mosques, llavors, empeses per l'oratge, en esquadrons voladors, entren atrevides, com si fossin senyores de tot, i aprofitant que la vella és curta de vista i que el sol li inquieta els ulls, s'escampen per sobre d'aquells terrossets apetibles, unes a munts espessos, d'altres escadusseres, a part; atipades per l'abundància de l'estiu -que de plats apetibles ja els n'ofereix a tot arreu-, no entren pas a menjar, sinó a presumir, a passejar-se amunt i avall pel munt de sucre, a fregar-se les potetes del davant o del darrere, o a gratar-se sota les ales, o a estirar les dues del davant, fregar-se-les per damunt del cap, girar-se i anar-se'n i tornar a entrar amb nous esquadrons amoïnosos". (fragment del primer capítol)
O quan en el segon capítol, a casa d'en Manílov, en Txítxikov disputa amb ell per qui entrarà primer, plantats davant la porta de la sala:
"-Faci el favor, no es preocupi tant per mi, passaré després -deia en Txítxikov.
-No, Pàvel Ivànivitx, no... Vostè és el convidat -deia en Manílov, indicant-li la porta.
-No s'incomodi, si us plau, no s'incomodi. Passi si us plau -deia en Txítxikov.
-No, ja em perdonarà, però no puc passar davant d'un convidat tan amable i tan instruït.
-¿Per què instruït?... Passi, passi.
-No, faci el favor de passar vostè.
-¿Però perquè?
-Doncs miri, perquè sí -va dir en Manílov amb un somriure agradable.
Al final, els dos amics van passar per la porta alhora, entrant de cantó i estrenyent-se una mica."
Bernat Metge Universal. Trad. d'Arnau Barios.
