Mira, tornem a ser-hi. Tornem a Walser. El que ens agrada més és la seva manera suau de dir les coses, els seus circumloquis, les seves passejades per terra de ningú. La seva discreció. I el seu escepticisme. Però sobretot la seva poètica. En Robert es fa estimar. L'estimem. Moltes vegades parla dels poetes i la poesia, com en aquest fragment de Històries tan ben editat per Flâneur (trad. Ana Soler Horta).
"Ara em ve al cap que un poeta pobre, molt afeixugat pels seus estats d'ànim i cansat de contemplar la Natura com Déu l'ha fet, va decidir posar l'art de fer versos a les mans de la seva imaginació. Un dia al vespre, al migdia o al matí, a les vuit, a les dotze o a les dues, assegut a la penombra de la seva habitació, va dir a la paret: "Paret, et tinc al cap. No t'esforcis a enganyar-me amb la teva fisonomia reposada. D'ara endavant seràs presonera de la meva imaginació". Tot seguit va dir el mateix a les finestres i a la vista tenebrosa que li oferien cada dia. Després, esperonat per l'esperit aventurer, va emprendre una caminada que el va portar a través de camps, boscos, prats, pobles i ciutats, sobre rius i llacs, sempre a redós d'un cel serè. Però als camps, als prats, als camins, als boscos, als pobles, a les ciutats i als rius els deia contínuament: "Nois, us tinc clavats al crani. No us penseu pas, bona gent, que m'impressioneu". En acabat se'n va tornar a casa rient per sota el nas i dient: "Us tinc a tots al cap; a tots us hi tinc". Es pot donar per fet, doncs, que encara els té a dins (com m'agradaria ajudar-los!), d'on no sortiran mai més. És o no una història desbordant d'imaginació?
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada