ENUIGS (a la manera del monjo laic de Montaudon)

 

Res. L'escriptor, que li ha donat per practicar l'ennuig. Com aquell monjo assalvatjat...

Perdre la flor que porto al trau,
no trobar al cel el color blau,
del rebost ple no haver la clau,
descobrir un ós en el meu cau,
m’enutja tant, per Sant Papau!,
com no poder dormir en pau
perquè la màrfega em desplau!
I encara més, em descomplau
en alta mar perdre la nau
per culpa d’un bon company d’ofici -mariner de terra endins- que et fa anar coberta avall,  no saps del tot per quin motiu, o perquè sí, i trobar-te en remull per sempre més, fent l’ànec, a la grandíssima piscina de Neptú!
 
 M’enutja qui disposa i mana!
Haver d’anar a toc de campana!
Que la sort vagi en palangana!
Del mal govern tanta desgana!
Per les tres filles de Santa Anna!,
no trobar lloc per la tartana!
En el vestir la filigrana!
El botiguer que m’entabana!
Haver sopat i quedar amb gana!
Esmolo a mà l’alabardana perquè no llisqui tan serrana...! Ja veieu que miro per l’equilibri del Gran Món, que la balança no es decanti sempre del mateix cantó!
 
 A l’alta nit, a l’hora fosca,
quan l’entropia es torna tosca
i l’ataràxia pren el Món,
m’enutja molt, per Sant Ramon!,
encara abans de fer camí,
aquell qui no té res a dir
que parlotegi sense fi
com un virtuós del violí
a ran d’orella: nyigonyí!;
o haver de suportar l’estrèpit d’una trompeta bufada per un eixelebrat de bufera inexhaurible que no sap res de música però s’entesta a fer el seu concertí... I a més a més no hi sent!
 
 Ciclistes per la carretera
que no saben anar en renglera,
poc pedalar, massa parlera!
M’enutgen tant com la fal·lera
del prestamista sense espera,
el motorista que accelera,
o bé la dona camallera
que vol guanyar-me a la carrera!
Mare de Déu de la Figuera
que et trobes a dalt de tot de la muntanya! Van esverats, els corredors, que volen tots la posició primera; i van clavant els colzes, talment les foques ufanoses quan s’arrosseguen cap a l’aigua per les fredes platges d’ultramar, buscant el peix.
 
Mal escriptor que busca fama,
s’estofa, s’infla i s’empijama,
la premsa amiga que l’aclama,
m’enutgen més que un melodrama
sense ni un punt sobre la trama!
I els premis de literatura,
la pantomima és d’altura:
signa el jurat la signatura,
però és tanta la manducatura,
que queda untada amb confitura!
 
Ara escolteu que ve el més bo. Una editora que no em vol rebre —talment com un silur al fons de l’Ebre— explica un acudit:
            —Sabeu aquell que diu... d’un escriptor que té empaperat el seu estudi amb tres capes de paper, que són els resguards de correus dels milers de vegades que s’ha presentat a premis i més premis? Pam, pam! Els va plantificant a la paret cada vegada que sap que no ha guanyat. Els pega amb cola enganxifosa de paper d’empaperar. Patapam, pam! I llavors, un dia, quan finalment va guanyar un premi, quan de debò va guanyar un premi, va resultar que el premi... era paper d’empaperar! Paper d’empaperar paret que figura que són resguards de correus d’haver presentat llibres a premis prestigiosos! El nostre escriptor va quedar mort. No s’havia llegit les bases! Pensava que li publicarien la novel·la i van donar-li paper d’empaperar. Sí, per fer la quarta capa!
            —Innocentada! Innocentada! —cridaven els del jurat picant de mans, divertidíssims.
            Ho podeu creure? No s’havia llegit les bases!

(Salvador Giralt)