La difícil lectura de Marcel Proust

 

No estem preparats per a llegir Proust. És massa refinat, complimentós elegant, educat..., i una llarga llista d'adjectius que es troben lluny de les nostres posicions. A la Societat tenim els nervis molt justets. Però ho teníem pendent, i ens agraden els reptes. 

    Amb l'arribada de la tardor i la inactivitat a que convida, ens hem atrevit a tornar-ho a intentar.

    Què té Proust que ens fa bufar, que ens ofega, que ens crispa els nervis fins al punt que després d'una estona de lectura, sempre hi hagi algú que perdi les formes fins a cridar en mig d'algun dels seus llarguíssims paràgrafs inacabables:

    -Sisplau, para! Para de llegir! Prou! Prou!

    A crits, sí, a crits! A viva veu i sense que ningú protesti!

    És l'excés de refinament? Proust era un super refinat de la punyeta. Subtil, massa subtil i cortès, complimentós fins al deliri, polidíssim. No hi ha qui pugui seguir les seves recargolades disquisicions. Un lector normal, nosaltres, estem en gran desavantatge. Els editors haurien de posar un advertiment a la coberta dels seus llibres: "només per aristòcrates!" O si voleu: "només per aristòcrates de la literatura!"

    Sis plau, ens agradaria molt que, en cas d'existir, algú ens presenti un lector de Proust perquè poguem copsar quina mena de persona és aquest lector; com s'ha de ser per a llegir Proust.

    I amb tot, és bo. És clar que és bo! Un dels millors! I posats a dir, amb tota seguretat ho afirmaríem, en cas d'haver-lo llegit prou. Si no fos que..., això que deia, els nervis mal xinats.

    Hem provat amb el Camí de Swan. La traducció de Bofill i Ferro és un autèntic embolic; recaragola l'original fins a la enéssima potència. Escriu coses com:

"Tota promoció nova que els Verdurin no podien convèncer que les reunions de la gent que no venia a casa d'ells, eren ensopides com la pluja, es veia immediatament exclosa. En aquest punt les dones eren més rebels que no els homes a fer remissió de tota curiositat social i del desig d'informar-se per si mateix dels encisos dels altres salons, i els Verdurin, adonant-se, d'altra banda, que aquella dèria d'examen i aquell dimoni de la frivolitat podien, per contagi, esdevenir fatals per a l'ortodòxia de la petita església, havien arribat fins a rebutjar successivament tots els fidels de sexe femení."     

    Després de llegir aquest paràgraf, encara a la primera pàgina, vam decidir ràpidament provar amb una altra traducció. No és per dir-ho, però tenim una bona biblioteca.

    En la traducció de Jaume Vidal Alcover, hem pogut avançar unes quantes pàgines més, encara que... hem acabat igualment enfangats. Primerament, el lector de torn, que en aquest cas era l'Aparici, s'ha enfadat molt en veure la mida de la lletra. El cas és que Columna Edicions va fer una magnífica edició de les obres completes de Marcel Proust, en tres volums, tapes dures, paper de primera, funda de cartró de luxe. Però mai no havíem tret els volums de l'estoig. Resulta que la lletra és de mida 8! L'Aparici, en adonar-se'n, s'ha enfadat tant que ha llençat els tres llibres un darrera l'altre per la finestra, i després l'estoig, directament al riu Mèder, que per cert, portava un gran cabal, i en un tres i no res els ha engolit alegrement. 

        -Apa -ha dit l'Aparici-, Petiiites!, petiiites! Fora, que ja n'hi ha prou de fer el ronsa! A veure món! A navegar! La mare que us va parir! No tornesiu pas!

       Sort que hem trobat  una altre edició del mateix text, una edició anterior de llibres del Mall de l'any 1986, amb una lletra més humana, de mida 12. Aquí teniu el darrer fragment al qual, fent un gran esforç de contenció, hem pogut arribar.

"L'any anterior, en una vetllada, havia sentit una obra musical per piano i violí. Al començament no havia assaborit més que la qualitat material dels sons segregats pels instruments. I ja havia estat un gran plaer quan, sota la petita línia del violí, minsa, resistent, densa i directriu, havia vist com de sobte es volia elevar, en un clapoteig líquid, la massa de la part del piano, multiforme, indivisa, plana i entrexocada, com la mala agitació de les ones que el clar de lluna eixarma i bemolitza. Però a un moment donat, sense poder distingir netament un contorn, donar un nom an allò que li agradava, de sobte encisat, havia volgut recollir la frase o l'harmonia,  -ell mateix no ho sabia- que passava i li havia obert més amplament l'ànima, com unes determinades olors de roses circulant per l'aire humit del vespre tenen la propietat de dilatar-nos els oronells del nas.  Potser és perquè no coneixia la música que havia pogut sentir una impressió tan confusa, una d'aquestes impressions que són per ventura les úniques purament musicals, tanmateix, concentrades, enterament originals, irreductibles a qualsevol altre ordre d'impressions. Una impressió d'aquesta espècie, durant un instant, és com aquell que diu sine materia. Sens dubte, les notes que sentim aleshores, tendeixen ja, segons la seva altura i la seva quantitat, a cobrir davant dels nostres ulls superfícies de dimensions variades, a traçar arabescs, a donar-nos sensacions d'amplària, de tenuïtat, d'estabilitat, de caprici. Però les notes s'han esvaïdes abans que aquestes sensacions estiguin prou formades en nosaltres per no ésser submergides per les que desvetllen ja les notes que segueixen o fins i tot les simultànies. I aquesta impressió continuaria a embolcar amb la seva liqüitat i amb el seu "fus" els motius que per instants n'emergeixen, a penes discernibles, per endinsar-se tot d'una i desaparèixer, coneguts només pel plaer particular que donen, impossibles de descriure, de recordar, d'anomenar, inefables, si la memòria, com un obrer que treballa per establir fonaments duradors enmig de les ones, fabricant per nosaltres uns facsímils d'aquestes frases fugitives, no ens permetés comparar-les amb les que es succeeixen  i de diferenciar-les. Així, a penes la sensació deliciosa que Swan havia tengut expirava, la seva memòria n'hi havia fornit, a l'acte una transcripció sumària i provisòria, però sobre la qual ell havia posat els ulls, mentre el fragment continuava, de tal manera que, quan la mateixa impressió havia retornat de sobte, ja no era inaprehensible. Ell se'n representava l'extensió, els agrupaments simètrics, la grafia, el valor expressiu; tenia davant ell aquesta cosa que ja no és música pura, que és dibuix, arquitectura, pensament, i que permet referir-se a la música. Aquesta vegada havia distingit netament una frase elevant-se durant uns instants per damunt les ones sonores. Li havia proposat immediatament voluptuositats particulars, de les quals no n'havia tengut mai idea abans de sentir-la, que sentia que res més que ella podria fer-les-hi conèixer i havia experimentat per ella com a un amor desconegut..."

  

Ànimes mortes, de Nikolai Gógol. Una comèdia molt russa.

 

Quin llibre més bo, i més divertit, i més trist a la vegada!; i més pesat en alguns trams, i més rus! I més brillant, i, sobretot, més delirant! Ens ha encantat.

"Ànimes mortes", de Nikolai Gógol, va ser editada per primera vegada l'any 1842, que no era pas ahir mateix, ni abans d'ahir. Ha tronat i plogut que és un gust des de llavors, i la novel·la es manté fresca com un mató acabat de fer. És el que tenen els clàssics, i aquesta comèdia ho és. Tot i ser absolutament local, desesperadament local -diria jo-, no es queda en l'anècdota. El tema del llibre és Rússia, un país ben particular, i la seva gent; aquella Rússia de començaments del segle XIX que ja no existeix. Parla d'una societat ben allunyada de la nostra, en la geografia i en el temps, i no obstant desperta el nostre interès com si parlés de casa nostra. Com s'ho fa en Gógol? Quin és el secret de la seva novel·la? Parla d'ell, d'ells, de nosaltres, de tots! La misèria humana, la vulgaritat, l'ensarronada, la manca d'autenticitat, la mentida..., aquí ens hi trobem tots!

    El llibre és una paròdia en tota regla de la societat benestant russa, els terratinents, els alts funcionaris; però també els mugics, els lacais, els servidors, els funcionaris de base, la gent humil. Tothom passa per l'adreçador. 

    Segurament és la comèdia més delirant que hem llegit mai; llegiu-la, feu-me el favor. Mentrestant nosaltres hi tornarem, i tant que hem de tornar-hi! Escolteu:

"Al moment d'entrar al saló, en Txítxicov va haver d'entretancar els ulls una estona perquè aquell esclat d'espelmes, canelobres i vestits de senyores enlluernava una cosa de no dir. La llum ho inundava tot. Els fracs negres pampalluguejaven i voleiaven, per separat i a munts, d'aquí i d'allà, tal com les mosques voleien sobre un piló de sucre amassat quan, els dies calorosos de juliol, la vella majordoma el pica i l'esbocina a terrossos brillants davant de la finestra oberta, i la quitxalla ve a mirar-la i s'aplega al volt, i tots segueixen encuriosits els gestos d'aquella mà cantelluda que branda el martell; les mosques, llavors, empeses per l'oratge, en esquadrons voladors, entren atrevides, com si fossin senyores de tot, i aprofitant que la vella és curta de vista i que el sol li inquieta els ulls, s'escampen per sobre d'aquells terrossets apetibles, unes a munts espessos, d'altres escadusseres, a part; atipades per l'abundància de l'estiu -que de plats apetibles ja els n'ofereix a tot arreu-, no entren pas a menjar, sinó a presumir, a passejar-se amunt i avall pel munt de sucre, a fregar-se les potetes del davant o del darrere, o a gratar-se sota les ales, o a estirar les dues del davant, fregar-se-les per damunt del cap, girar-se i anar-se'n i tornar a entrar amb nous esquadrons amoïnosos".  (fragment del primer capítol)

O quan en el segon capítol, a casa d'en Manílov, en Txítxikov disputa amb ell per qui entrarà primer, plantats davant la porta de la sala:

"-Faci el favor, no es preocupi tant per mi, passaré després -deia en Txítxikov.   

-No, Pàvel Ivànivitx, no... Vostè és el convidat -deia en Manílov, indicant-li la porta.

-No s'incomodi, si us plau, no s'incomodi. Passi si us plau -deia en Txítxikov.

-No, ja em perdonarà, però no puc passar davant d'un convidat tan amable i tan instruït.

-¿Per què instruït?... Passi, passi.

-No, faci el favor de passar vostè.

-¿Però perquè?

-Doncs miri, perquè sí -va dir en Manílov amb un somriure agradable.

Al final, els dos amics van passar per la porta alhora, entrant de cantó i estrenyent-se una mica."

Bernat Metge Universal. Trad.  d'Arnau Barios.

La mort del rei Artús, i de Lucà el Boteller

 

(en aquest gravat, d'un manuscrit del segle XIV, la reina Ginebra acompanya Lancelot del Llac, abatut per una ferida que el porta a la llinda de la mort)

En acabar de llegir "La mort del rei Artús", ens hem adonat que hem triat un llibre ben apropiat al temps que marca el calendari. Som a quaresma, encara, els dies de l'abstinencia, del dejuni, de la mort. En aquest llibre antic moren tots menys l'escriptor, un tal Mestre Galter Map. Moren els protagonistes: Galvany, la reina Ginebra, el rei Artús; el dolent, Mordred; i el millor cavaller del món, Lancelot del Llac. Hi ha molt de dol. Amb tot, la mort del rei Artús és força ambígua, perquè el trobareu enterrat a la Capella Negra, amb una inscripció que diu: "Aquí jeu el rei Artús que pel seu valor va dominar dotze reialmes", però també, a la vegada, llegireu que s'embarca en una nau plena de dames, amb totes les armes posades i amb el cavall. Semblaria que la nau, on també hi va Morgana, que és germana seva, se'n va cap Avalon.

    Però en moren d'altres, molts més. Hi ha batalles on moren mil·lers de cavallers, on pràcticament no queda nigú viu per explicar-les. El Mestre Galter Map els fa morir a tots sense cap mena de remordiment. És molt curiosa la mort de Lucà el Boteller.

"El rei Artús va passar tota la nit pregant i resant. L'endemà s'escaigué que Lucà el Boteller era darrera seu i, com que veia que el rei no feia cap moviment, va dir plorant:

    -¡Ah, rei Artús! ¡Que gran que és el vostre dolor!

    Quan el rei sent aquestes paraules, es redreça amb dificultat perquè duia totes les armes posades, pren entre els braços Lucà, que no en portava, i l'estreny; amb l'abraçada li reventa el cor dins del ventre. Després, ja no va poder dir cap altra paraula perquè l'ànima va abandonar el seu cos. Després d'abraçar-lo llarga estona, el rei el deixa anar perquè no sospita que sigui mort. Girflet, que s'ho ha estat mirant, veu que Lucà no belluga i s'adona que és ben mort; el rei l'ha ofegat. Es posa a fer un gran dol i diu:

    -¡Ah, Senyor! ¡Quant de mal que li heu fet a Lucà! ¡L'heu mort!

    El rei ho sent, se sobresalta, mira al seu voltant i veu que el seu boteller jeu mort a terra. La seva pena es multiplica i respon a Girflet amb terrible aflicció:

    -Girflet, la Fortuna que fins aquí havia estat com una mare, ha esdevingut una mala madrastra i ha girat el que em queda de vida en dolor, pena i tristesa."

La mort del rei Artús, (Cal Carré) trad. Lola Badia

Lucà el Boteller va ser enterrat al costat del rei Artús amb aquesta inscripció: "Aquí jeu Lucà el Boteller que el rei Artús va ofegar sota el seu cos"

Homer i Langley de Doctorow. L'obra d'un mestre

 

Ara que ja som a la tardor, aquest llibre ens ha anticipat els rigors de l'hivern. Si voleu saber què és viure fora de catàleg, llegiu-lo. Un naufragi absurd. Una resistència impossible. Una bogeria, una tragèdia. La història dels Estats Units d'Amèrica al llarga del segle XX, i moltes coses més. Si voleu saber què és el desordre, el desordre extrem, el desordre absolut, llegiu-lo. Un monòleg de 200 pàgines. Hem quedat morts. L'obra d'un mestre.

En aquest fragment, en Homer, que és cec, comença a adonar-se que s'està quedant sord.

"Va ser en aquesta època que vaig adonar-me que el meu estimat Aeolian s'havia desafinat mig to a les octaves centrals. Les notes greus i les agudes sonaven bé, i això és el que vaig trobar estrany, que el piano s'hagués desafinat a discreció. Com que des que els porticons estaven sempre tancats la casa s'havia tornat força humida i com que a cada sala tot anava acumulant pols, perquè tot el que us pugueu imaginar s'acumulava gairebé fins al sostre, a part de les bales de diaris que ens sevien de parets per als laberíntics camins, vaig pensar, esclar, que no era estrany que aquell instrument tan delicat se'n resentís. Els dies de pluja, la humitat es podia tocar i l'olor de florit del soterrani traspuava pel terra.

    Sí, teníem altres pianos, o almenys les parts de dins. N'hi havia que estaven absolutament desafinats de la manera habitual; i com no havien d'estar-ho...Però em vaig començar a neguitejar quan vaig posar en marxa la pianola, que havia conservat tapada amb un plàstic, i vaig sentir el mateix so agut a les octaves centrals. Llavors vaig regirar-ho tot fins que vaig trobar el petit piano elèctric, un ordinador, de fet -amb diferents configuracions podies fer que sonés igual que una flauta, un violí o un acordió, etcètera-, que en Langley havia portat feia poc. Vaig agrair poder-lo posar amb tota comoditat al damunt d'una taula. I és que el primer ordinador del meu germà feia tant d'embalum com una nevera, era una massa enorme amb tubs de buit que havia aconseguit comprar -per a una cançó, va dir- només perquè era un model obsolet. No va aconseguir fer-lo anar i comprovar si feia el que fos que els ordinadors feien  -coses relacionades amb càlculs, va dir, i quan li vaig preguntar càlculs de què, va dir de res-, perquè aleshores devia pensar què podia fer-ne, si no teniem electricitat. Per això jo no entenia per què aquell ordinador tan petit que semblava un teclat i funcionava amb piles feia càlculs relacionats amb la música, però ho feia. I quan vaig moure la palanca per engegar-lo i vaig tocar una escala, aquell instrument, que no tenia cordes ni res que es pogués desafinar, sonava mig to desafinat en les notes del mig, exactament igual que el meu Aeolian.

    Aleshores vaig comprendre que el que estava desafinat no era el piano si no la meva oïda. Sentia un do com un do sostingut. allò era el principi. Em vaig encongir d'espatlles i em vaig convèncer que ho podia portar bé. Les obres del meu repertori les podia escoltar de memòria com si no passés res. Però amb el temps acabaria convertint-se en més que una pura qüstió de to: en l'absència de so. No em volia creure que això era el que m'estava passant, lentament però de manera inexorable, malgrat que sabia que ho era. Encara van passar mesos i mesos abans que el món s'anés esmorteint, decibel a decibel, i jo acabés perdent del tot la meva preuada oïda i em trobés en una situació pitjor que la del mateix Beethoven, que almenys hi veia.

    Si hagués passat tot d'un plegat, si de sobte m'hagués adonat que estava a punt de perdre l'últim sentit que em mantenia en contacte amb el món, m'hauria posat a cridar endut pel pànic i hauria buscat tan de pressa com fos possible la manera de treure'm la vida. Però va ser gradual i això em va permetre successius graus d'acceptació, amb l'esperança que cada grau de pèrdua seria l'últim, fins que, en el creixent silenci de la meva desespeació, vaig resoldre acceptar el meu destí i em vaig deixar endur per un estrany instint de descobrir com seria la vida quan em quedés del tot sord i, sense visió ni so, em quedés tan sols la meva pròpia consciència per entretenir-me"  

(Edicions de 1984. trad. Maria Iniesta i Agulló)

  

Milarepa; els seus crims, les seves proves, el seu nirvana

 

Hem llegit la Vida de Milarepa (1040-1123) amb gran interès. Els seus crims, les seves proves, el seu nirvana. El llibre, escrit al segle XV, és un viatge fascinant al moll de l'os de la cultura tibetana. Ens ha sobtat la semblança entre Milarepa i Sant Francesc d'Asis, que va viure a l'occident cristià pocs anys després. Els dos són místics radicals de la pobresa, crítics amb l'església -cadascú la seva-, els dos són poetes inspirats i composen un tipus de cançó, de càntics, bastant semblants. A més hi ha força paral·lelisme entre les seves vides.

 A Milarepa se'l representa gairebé sempre amb la mà dreta alçada al costat de l'orella. Això al·ludeix a que és, amb Marpa el Traductor, el seu mestre, el fundador d'una de les quatre variants de budisme que hi ha al Tibet: l’escola Kagyu, iniciada a l'India per Tilopa i Naropa,  de tradició oral, on l'ensenyament es dona de boca a orella, 

 Veieu aquests dos passatges:

 "Vaig romandre en aquell lloc, lliurat a la meditació, menjant només ortigues. Per fora sense roba i per dintre sense l'aliment substanciós, el meu cos va acabar semblant un esquelet. Es va tornar del color de les ortigues, i fins i tot els pèls se'm van tornar de color verd"

 "Una nit, algú que s'imaginava que jo guardava menjar, va entrar a la meva cova i va començar a buscar per tot arreu. Em vaig posar a riure i li vaig dir:

 -Mira bé, potser trobaràs de nit el que jo no puc trobar de dia!

 Ell també es va posar a riure i se'n va anar."

  

            Però el que ens ha cridat més l'atenció són les proves a que el sotmet Marpa, el seu mestre, abans de donar-li l'ensenyament:

             “—Ahir a la tarda em vaig portar malament amb tu —em va dir—, però no t’entristeixis, que he de donar-te els ensenyaments a poc a poc. Has de tenir paciència. Ets home treballador, així  que ara em faràs una casa fortificada que he de donar a Tarmá Dodé (el seu fill). Quan l’hagis acabat et donaré l’ensenyament. I també et donaré roba i menjar.

            —Però —vaig replicar—, ¿què serà de mi si moro mentre estic  construint la casa, sense haver conegut el Dharma?

            —Et prometo que no moriràs en aquest temps —em va dir—. Un home sense fortalesa no pot exercitar el Dharma. Si tu, dotat com estàs de gran perseverança, ets capaç de meditar els meus ensenyaments, arribaràs a mostrar si has arribat o no al Buda en aquesta vida. El meu llinatge posseeix una transmissió de la influència espiritual diferent dels altres llinatges.

            Amb aquests excel·lents consells, el meu esperit es va alegrar en extrem, i li vaig dir:

            —Si és així us prego em comuniqueu com voleu que sigui aquesta casa fortificada.

            En quant a aquesta, he de dir que hi havia un important pas de muntanya on el parents paterns de Marpa havien acordat sota jurament no construir cap casa fortificada. Ara bé, Marpa, que no estava entre els obligats pel jurament, va pensar una estratagema per construir en aquell lloc i a la vegada aprofitar-ho perquè jo em purifiqués de les meves maldats. Em va dir:

            —Fes una casa fortificada així i així en aquell turó de l’est.

            Vaig començar a construir una casa rodona i ja n’havia fet la meitat, quan va venir el lama i em va dir:

            —L’altre dia no m’havia parat a pensar-ho bé. Enderroca aquesta casa i porta tota la terra i totes les pedres allà on estaven.

            I així ho vaig fer. Dies més tard, el lama, que semblava que anava una mica embriac, em va portar a un turo a la banda oest i em va dir:

            —Ara fes una casa fortificada així i així.

            I vaig començar a construir una casa en forma de mitja lluna. Havia construït la meitat quan el lama va tornar i em va dir:

            —Això tampoc no va bé. Torna al seu lloc tota la terra i totes les pedres.

            Així ho vaig fer, i altra vegada, en arribar a un turó de la banda del nord, el lama em va dir:

            —Gran Mag, l’altra dia estava borratxo i les ordres que et vaig donar no tenien sentit. Ara, aixecaràs aquí una bona casa fortificada.

            —Enderrocar una casa a mig fer —vaig replicar— a més de ser un treball penós per a mi, malgastar la hisenda. Us suplico ho penseu bé abans d’ordenar-m’ho.

            —Aquesta vegada no estic borratxo —va dir ell—, i a més ho tinc molt ben pensat. Es dirà: Casa Fortificada del Mantra. La construiràs amb planta de triangle, i t’asseguro que no l’hauràs d’enderrocar.

            Després d’escoltar-lo, vaig començar a construir la casa triangular. Quan havia alçat ja la tercera part de la casa, va venir el lama i em va preguntar:

            —¿De qui és aquesta casa fortificada que estàs construint, Gran Mag? Qui t’ha manat de construir-la?

            —El lama mateix,  —vaig respondre—, que va dir que era una casa pel seu fill.

            —No recordo haver-te encomanat aquesta tasca —va dir el lama—. Però si el que dius és cert, deu ser que vaig perdre el cap o que per un moment no sabia el que em feia.

            —En aquell moment —vaig dir—, com que temia que podia esdevenir-se això, vaig persuadir humilment al lama que ho pensés bé, però el lama em va replicar que ho tenia molt ben pensat, i que aquesta vegada no seria necessari enderrocar el que havia fet. D’aquestes circumstàncies en tinc un record claríssim.

            —I bé —va dir en Marpa— ¿quin testimoni hi ha del que dius? Si per atzar t’ha vingut a la imaginació posar-nos a nosaltres en aquesta casa de tres costats (que no sembla sinó un triangle màgic per tancar els esperits malignes) per obrar els teus encantaments, has de saber que jo n’hi té robat cap granja ni tampoc no he menjat els bens del teu pare. I si no és així i vols el Dharma, com sigui que les deïtats de l’indret estan malcontentes, porta tota aquesta terra i totes aquestes pedres allà on estaven abans. Després, si vols el Dharma, te’l donaré; però si no fas el que et dic, ja te’n pots anar d’aquí.

            I com que dient això semblava molt enfadat, sobre el meu ànim es va abatre un pes infinit. Amb tot, però, mogut pel meu desig del Dharma, vaig obeir les ordres del lama, i vaig transportar al seu lloc anterior tota la terra i totes les pedres amb que havia començat a construir la casa triangular.

            Va ser llavors, quan em va sortir una llaga a l’esquena, però vaig pensar que si l’ensenyava al lama, només guanyaria d’ell una tanda de despropòsits, i que si l’ensenyava a la seva dona, diria que ho feia per ponderar el mèrit del meu treball. De manera que no la vaig ensenyar a ningú, i després de plorar amargament, vaig pregar a la dona del lama que em donés prova d’amistat demanant-li al seu espòs el Dharma per a mi.

            Ella va anar al lama i li va dir:

            —Aquest disbarat d’edificar cases fortificades és només ocasió de sofriment. Us prego tingueu compassió del Gran Mag i li comuniqueu el Dharma.

            —Prepara un bon menjar —va dir Marpa—, i porta’l a la meva presència.

            Va fer el menjar i em va portar amb ella davant del lama, el qual va dir:

            —Gran Mag, no em tinguis en compte allò que no vaig fer l’altre dia. Si vols el Dharma te’l donaré.

            I em va donar la transmissió del Refugi i el Compromís, els dos molt comuns.

            —Això és —em va dir— l’anomenat Dharma comú i general. Si vols els ensenyaments del Mantra Secret, no comuns, ho hauràs de fer d’aquesta manera.

            I em va lliurar perquè el llegís un epítom de les penalitats per les quals va passar Naropa al llarg de la seva vida.

            —En gran manera ardu et serà avançar per aquest camí —em va dir el lama.

            En sentir això, els ulls se’m van negar de llàgrimes i em va envair una ferma confiança. Em vaig dir “Compliré cabdalment tot allò que el lama em digui” , i en vaig fer una solemne promesa.

            Uns dies després el lama em va dir que l’acompanyés, i vaig anar amb ell. En arribar al pas de muntanya guardat pels seus parents paterns, em va parlar en aquests termes:

            —Ara edificaràs una casa fortificada quadrada, blanca, de nou pisos i amb un pinacle.”

             

  Vida de Milarepa, Anagrama (trad. Iñaki Preciado Ydoeta)

 He traduït aquests passatges a partir de la traducció d'Iñaki Preciado, directament i sense el rigor que s'hauria de demanar a un traductor. És només una mostra, un apunt..

 Que jo sàpiga, la "Vida de Milarepa" mai no s'ha traduït al català, i tampoc Kunbum (els Cent Mil Càntics). Si teniu temps, penseu-hi. Tot està per fer!

El Descensus, a l'Evangeli de Nicodem. "Gira't i mira: no em queda cap mort!"

 (detall de l'infern, d'una il·lustració del manuscrit "Hortus deliciarum", de Herrada de Landsberg)

Les temperatures d’aquests dies ens han portat a parlar de l'Infern, que per tradició (si més no aquest és el nostre cas) l’imaginem ple de calderes amb aigua bullent, carbó encès, cadenes de ferro, ferro roent, i molta suor i els gemecs dels innombrables condemnats. Però d’altra banda, les visites que van fer Ulisses i Eneas als antres subterranis abans de l’adveniment del cristianisme, en donen una imatge més aviat humida i boirosa, espectral, molt diferent; fins i tot fresqueta. 

            Estàvem parlant tranquil·lament d’aquests contrast, d’aquests contrastos, i vet aquí que el Lletraferit de Manlleu ens arriba amb un llibre que de seguida desperta la nostra expectació: L'Evangeli de Nicodem; un evangeli apòcrif.

            En sabeu res? Nosaltres no, no en sabíem res. És un text del segle II que en la seva darrera part parla del Descensus, la baixada de Jesús als inferns.

            Encara estem astorats per la presència simultània de Hades, Jesús, i Satanàs que parlen entre ells.

           Aquí en teniu un fragment:

 “Tot seguit l’Hades començà a cridar:

            —Ai de nosaltres, hem estat vençuts! Però qui ets tu que tens aquest poder i aquesta força tan grans? Qui ets tu que has vingut aquí sense pecat? El qui sembla petit però obra coses grans, l’humil i l’excels, l’esclau i el senyor, el soldat i el rei, el qui té poder sobre els morts i sobre els vius? Havies estat clavat a la creu i dipositat en el sepulcre, però ara ets lliure i has destruït tota la nostra força! Ets tu Jesús, de qui l’arxisàtrapa Satanàs ens deia que per la creu i la mort havies de posseir el món sencer?

            Llavors el rei de la glòria agafà per la punta del cap l’arxisàtrapa Satanàs i el donà als àngels dient-los:

            —Lligueu-li amb cadenes de ferro les mans i els peus, el coll i la boca!

            Després el lliurà a l’Hades i li digué:

            —Agafa’l i guarda’l ben fermat fins a la meva segona vinguda.

            Llavors Hades es feu càrrec de Satanàs i li digué:

            —Beelzebul (senyor de les mosques), hereu del foc i del càstig, enemic dels sants! Quina necessitat tenies de procurar que fos crucificat el rei de la glòria, perquè vingués després aquí a espoliar-nos. Gira’t i mira: No em queda cap mort! Tot el que vas guanyar amb l’arbre de la ciència, ho acabes de perdre amb l’arbre de la creu. Tot el teu goig s’ha mudat en tristesa. Pretenies fer morir el rei de la glòria i t’has mort a tu mateix. I com que t’he pres a càrrec meu per guardar-te ben fermat, aprendràs per experiència quants mals sóc capaç d’infligir-te. Oh cap dels diables, principi de la mort, arrel del pecat, culminació del mal! Quin mal vas trobar en Jesús per a tramar-ne la ruïna? Com has gosat cometre un crim tan gran? Com se t’ha acudit fer baixar en aquestes tenebres un home com aquest, per mitjà del qual et veus privat de tots els qui havien mort fins ara?”

(Els evangelis apòcrifs, ed. Proa; a cura d’Armand Puig i Tàrrech)

 

 

 

L'arribada de les orenetes. Un senyor de Barcelona, de Josep Pla.

 

Ara que l'hivern ja queda força enrera, estàvem recordant que al nostre cau de la migdiada, que es troba a la Plana de Vic, a l'hivern hi fa molt fred.

En el llibre de Josep Pla, "Un senyor de Barcelona", que recull les memòries de Rafel Puget, i ens porta de passeig pel que va ser el país al llarg del segle XIX i començaments del XX, quan parla del canonge Vinyeta, hi ha un passatge que il·lustra aquesta circumstància:

"A Vic hi fa un fred que pela, però a mi em sembla que abans n'hi feia més que ara. Jo he vist penjar de les barbacanes dels teulats puntes de gel com espasins. De vegades a Vic, passavem tres setmanes seguides sense veure el sol, dins d'una boira baixa glacial, una boira que us glaçava els ossos de l'esquelet. Si un dia sortia el sol per unes poques hores, les estalactites de gel gotejaven sobre les lloses dels carrers ombrius i la caiguda de les gotes feia un soroll monòton i trist.

    A l'hivern, el canonge Vinyeta sortia de la catedral després de cantar la terça embolicat amb el manteu i es dirigia, gairebé corrent, cap a la seva "camilla". Era molt fredulic. Arribat el mes de març, la sortida del cor no era tan cruel. Llavors, amb un altre company del capítol, encaminava els seus passos cap a la carretera de Barcelona, que és el lloc més assolellat i resguardat de Vic. Aquestes sortides tenien un objecte que fa entendrir: vigilar l'arribadade les orenetes. Quan Vinyeta, en el curs dels seus passeig, pels volts de Sant Josep, descobria la primera, posava el genoll en terra, descrivia -tenint a la mà el seu enorme barret de teula- un gest aparatós de reverència i deia, amb l'emfàtica titil·lació que li produïa l'acabament del llarguíssim hivern:

"Benvingudes orenetes,

que nos porteu el bon temps..."  

(Josep Pla, Ed. Destino)

Les encantades, de Herman Melville

 

És normal que en una societat tan sedentària com la Societat de la Migdiada, els llibres d'aventures facin furor. Melville és un dels nostres escriptors favorits. Moby Dick, Benito Cereno, El mariner Billy Budd, figuren entre els llibres més llegits de la nostra biblioteca. Per aquest motiu, ens ha fet molta il·lusió rebre Les Encantades, en una magnífica edició de Quid Pro Quo. El llibre no ens ha decebut, de manera que us en fem partícips. Ve a ser una descripció de les Illes Galàpatos i d'alguns esdeveniments, més o menys llegendaris, protagonitzats per bucaners, pirates, i gent estrafolària de difícil classificació. Però parlant de Melville, no és tant el que ens diu si no com ens ho diu. La seva èpica particular, tronada; el seu patetisme tan seriós, de pa sucat amb oli. Melville ens fa riure molt i disfrutar, ens encanta. La seva manera de barrejar la vida i la mort, la seva capacitat de situar-se sempre en els extrems, la irresolubilitat dels problemes que planteja, les seves comparacions alucinants. 

    Aquí teniu el relat del seu encontre amb un dels principals habitants d'aquestes illes, les tortugues: 

 "Van tirar-los cordes i aviat, després d’uns bons esforços, tres enormes tortugues d’aspecte antediluvià van aterrar a la coberta. Costava de creure que fossin filles del món. Ens havíem passat sencers cinc mesos al mar, un període prou llarg perquè totes les coses de la terra produeixin un efecte fabulós en un cap somiador. Si haguessin pujat a bord tres duaners espanyols , molt probablement me’ls hauria mirat tot encuriosit, els hauria palpat i els hauria acariciat ben bé com els salvatges complimenten els seus hostes civilitzats. Però en lloc de tres duaners, mireu quines tortugues més meravelloses (ni punt de comparació amb les tortugues dels vostres patis de col·legi), però negres com el vestit d’un vidu, feixugues com cofres de metall, amb unes closques grandioses de plaques enrivetades que semblen escuts, oscades i abonyegades com escuts que han plantat cara en una batalla, i velloses també, una mica pertot, d’una molsa de color verd fosc, i viscoses de l’escuma marina. Aquestes criatures místiques, transportades bruscament i de nit d’unes solituds inexpressables a la nostra coberta populosa, em van afectar d’una manera no gens fàcil d’exposar. Semblaven acabades de sortir, a rossegons, de sota els embassaments del món. Sí, eren idèntiques a les tortugues damunt les quals els hindús situen tota la Terra. Amb una llanterna les vaig examinar més de prop. Quin aspecte més admirablement venerable! Quina verdor més tofuda amagava els trossos asprament esquerdats i cicatritzava les fissures de les seves closques malmeses! Ja no veia tres tortugues. És van engrandir... s’havien transfigurat. Em feia l’efecte que veia tres coliseus romans en una magnífica decadència"

(Les Encantades, Herman Melville. Quid Pro Quo. Trad: Pep Julià)    

La salut de les persones i el temps atmosfèric, segons un apunt de Franz Werfel a "Reunió de batxillers" : el simun solidificat.

 

Sempre m'ha semblat que el temps atmosfèric té una gran influència sobre la salut de les persones, sobretot en certs aspectes com l'artrosi, el reuma, el mal de genolls, la claredat mental, el mal de cap, i tota la psicosomàtica. A "Reunió de batxillers", novel·la excelent de Franz Werfel editada recentment per 1984 i traduïda al català per Ramon Monton, l'autor dóna algunes pistes molt interessants:

"En contra del costum, el jutge d'instrucció Sebastian va arribar aquell dilluns al seu despatx mitja hora més tard. El seu secretari, el jove passant doctor Elsner, va atribuir aquest retard a l'atmosfera sufocant d'aquell dia.

Sebastian pertanyia a aquella particular classe de malalts que podien classificar-se com a sensibles a la pressió atmosfèrica. Damunt del seu escriptori hi havia dos baròmetres en què comprobava cada hora el futur del seu benestar. Els seus nervis s'ensumaven, en el més estricte sentit de la paraula, si la vida seria suportable o insuportable. Aquesta dolença s'havia agreujat amb els anys. Ah, que pocs que eren els moments que eren una mica més que suportables! Per exemple, quan el cel era clar i bufava un lleuger vent de l'est, o el vent del nord-est temperat que passa per damunt de la daurada calma de juny, els breus minuts d'alleujament després que una tempesta ha descarregat un mar d'ozó a les altures.

Però el temps d'aquest dia era el seu enemic mortal. Es necessitava una gran força de voluntat per fer una passa, pronunciar una paraula, dur a terme una feina. Era preferible estirar-se i suportar amb desesperació l'angoixant malson de veure com la nostra vida s'allarga eternament.L'aire semblava greix solidificat. La ciutat estava ficada en una caldera tapada. A més, un estrany poder ho havia ficat tot en una canonada calenta. Així, els fums, les transpiracions, les pudors, el mal alè de les xemeneies, les cases, els carrers, les estacions i molts centenars d'éssers vius no trobaven una sortida, quedaven atrapats com en un forn, que tingués el tub d'escapament obturat pel sutge. En el seu particular llenguatge de malalt, Sebastian anomenava aquesta desesperant situació del món "el simun solidificat".

El quartet d'Alexandria, de Lawrence Durrell

 Aquestes quatre novel·les que, segons el seu autor, és una de sola, acaben de sortir en un únic volum de 1093 pàgines editades per Proa. Estic acabant de llegir la primera, que es diu Justine. Molt interessant, i també molt difícil de seguir, i d'entendre, sobretot el començament. M'ha costat d'entrar-hi; costa d'entrar-hi. Durrell és molt exigent amb el lector. Ara, després de les primeres dificultats, segurament us atraparà. M'està agradat molt. La protagonista absoluta és la ciutat d'Alexandria que sembla que l'autor estima i detesta a parts iguals, i que identifica amb tres dones de qui està bojament enamorat: la Justine, la Melissa, i la Clea. El primer llibre, Justine, guarda molts tresors; (i espero que els altres també!) Les descripcions de la ciutat i d'alguns dels seus personatges, són un prodigi. La trama és confusa fins a l'extenuació. Tothom està extenuat, ningú no enten res; primerament, la ciutat, després el personatge principal, que semblaria que és l'autor, el mateix Lawrence (Darley), però també tots els altres personatges semblen igualment extenuats. Justine és una novel·la extenuant, per a ser llegida al llit! Paradoxal, tremenda. Quin homenatge a Alexandria! No conec res de semblant a les nostres latituds. 

Gran traducció la de Lluís-Anton Baulenas. Absolutament recomanable.

Veieu aquesta pàgina, la 144:

"Aquella segona primavera, el khamsin va ser el pitjor que vaig viure tant abans com després. Abans de la sortida del sol, el cel del desert es tornava marró com argila de búcar, s'enfosquia lentament, s'inflava com un sangtraït i, finalment, alliberava els contorns del núvol, gegantines octaves d'ocre que s'acumulaven des del delta com les pluges de cendra sota un volcà. La ciutat s'ha replegat estretament sobre ella mateixa, com si es volgués protegir d'un temporal. Unes quantes glopades d'aire i un plugim primet són l'avançada de la foscor que esborra la llum del cel. I ara, invisible en la foscor de les habitacions amb els pòrtics tancats, la sorra ho envaeix tot; apareix per art de màgia a la roba penjada a l'armari de fa temps, als llibres, als quadres i a les culleretes de te. Als panys de les portes, sota les ungles dels dits. L'aire vibrant asseca les mucoses de la gola i del nas i posa els ulls en carn viva amb les configuracions de la conjuntivitis. Núvols de sang seca recorren els carrers com profecies; la sorra es va posant al mar com les pólvores en els rínxols d'una perruca vella. Les estilogràfiques queden obturades, els llapis es clivellen i els llistons de les persianes venecianes s'omplen d'una pàtina blanca com si fos neu acabada de caure. Els falutxos fantasmals que passen pel canal són tripulats per vampirs de caps embolicats. De tant en tant un cop de vent arriba directament de dalt i fa giravoltar tota la ciutat fins a l'extrem que es té la impressió que totes les coses -arbres, minarets, monuments i gent- han estat atrapades per la cua d'un gran remolí i que al final s'abocaran suaument en el desert d'on havien sortit, retornades un cop més al terra anònimesculpit d'ones de les dunes..."