L'Ane et le petit Chien

És sabut de tothom que una lectura pausada d'un bon text pot propiciar la reflexió i a vegades el consol sobre els aspectes més difícils de l'existència. Per això, avui, quan l'Alex m'ha portat aquesta segona faula de La Fontaine, també en traducció de Xavier Benguerel, no m'he pogut estar d'abraçar-lo i dir-li: amic meu, quin text tan oportú!, quin gran consell pels imprudents!, quina lliçó pels qui tenen les orelles massa llargues!

Si exagerem el nostre tarannà,
no farem res amb gràcia:
sempre caurà en desgràcia,
quan se les vol donar de fi, el taujà.
Uns pocs que el Cel estima i recompensa
tenen el do de plaure infús amb la naixença.
Diguem que així convé,
i no, com en la Faula, siguem èmuls de l'Ase
que per ser amable amb l'Amo de la casa
i més volgut encara, va fer-se llagoter.
"¿Qui, preguntava, corrobora
que, aquest Gosset, perquè és bufó,
té dret a viure amb el Senyor,
i ser el company de la Senyora,
i a mi em reservin el bastó?
Què fa, digueu? Dóna la pota,
i a canvi rep un petó al front.
Si perquè m'afalaguin l'haig d'imitar, en prenc nota,
no em sembla res de l'altre món".
Mentre s'ufana d'una tal pensada,
veu l'Amo amb bon humor, taujanament
se n'hi va, i amb la seva peülla escarbotada,
li acaricia el mentó amorosament,
no sense acompanyar, per a millor ornament,
amb el seu bram sonor tal gesta agosarada.
"Oh, quina melodia! Quina finor de tacte!
va dir l'Amo, i ordena: Que em portin el bastó!".
En veure'l, muda l'Ase d'idea i de cançó.
Així s'acabà l'Acte.

L'Ane et ses maitres

L'Alexandre de Macedònia, Alex entre nosaltres, és un home molt il·lustrat, i en relació a les demandes de l'Aparici -això que vol arròs i pastís d'aniversari i no sé quantes coses més- que ens ha fet arribar el seu Emisari, ens passa aquesta faula de La Fontaine que jo us transcric amb molt de gust segons la traducció de Xavier Benguerel:

L'Ase d'un Hortolà es planyia al Destí
perquè el feien llevar a punta de dia.
"Bon goig que el gall salaudi el bon matí,
matinejo més que ell a l'establia.
Total per dur verdures cap al mercat tot l'any,
m'esguerren la dormida", deia l'Ase.
El Destí va commoure's d'aquest plany
i l'animal de bast féu canviar de casa.
De mans de l'Hortolà passà a un Adobador.
La tossa de les pells, la seva mala olor,
a l'insensat Pollí frustraven la taleia.
"Enyoro el primer Amo, es deia en estar sol.
Encara, si més no, quan es distreia,
tombant el cap podia caçar al vol,
de franc, un tros de col,
però aquí, ni una ganga; si n'arreplego alguna
només son garrotades". Canvià de fortuna,
i al rol d'un Carboner
fou inscrit, el darrer.
Més planys. "Doncs, prou, diu la Sort irritada,
em dóna més quimera aquest Rossí
que no pas cent monarques al cap d'una jornada.
S'imagina que és l'únic no prou content amb mi?
Només d'ell haig d'estar preocupada?"

Té raó. N'hi ha massa amb aquest tarannà:
la nostra circumstància amb res no s'acontenta;
la d'ara, la d'avui, és sempre la dolenta.
Cansem el Cel a força d'implorar.
Que Júpiter aculli el prec de tots, i encara
li trencarem la cara.

Neu en el cosmos

Aquí a l'Associació, entre migdiada i migdiada, ens queda una mica de temps que dediquem a la lectura, i encara més en aquesta època tan deliciosa de l'estiu, ara que sembla que torna la calor però encara no en fa prou perquè ens enutgi. "Son sobre la terra", diu l'Omar, i en un passatge que s'assembla molt a aquell poema, en Joyce diu: "neu sobre la terra". Parlar de la neu, a l'estiu, és una cosa ben refrescant. Seguiré la traducció de Joaquim Mallafré. M'haureu de dispensar que el passatge és una mica llarg:
Li havia arribat l'hora d'emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aigüamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers, i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts.

Son sobre la terra

Benvolguts associats, segueixo amb l'Omar. Això s'està posant una mica pelut, i ja sé que algú em recriminarà que en faig un gra massa, però, fora de la veritat, teniu algun altre interès?:

Son sobre la terra. Son sota la terra.
Sobre la terra, sota la terra, cossos estesos.
No-res pertot arreu. Desert del no-res.
Uns homes arriben. D'altres se'n van.