L'Ane et ses maitres

L'Alexandre de Macedònia, Alex entre nosaltres, és un home molt il·lustrat, i en relació a les demandes de l'Aparici -això que vol arròs i pastís d'aniversari i no sé quantes coses més- que ens ha fet arribar el seu Emisari, ens passa aquesta faula de La Fontaine que jo us transcric amb molt de gust segons la traducció de Xavier Benguerel:

L'Ase d'un Hortolà es planyia al Destí
perquè el feien llevar a punta de dia.
"Bon goig que el gall salaudi el bon matí,
matinejo més que ell a l'establia.
Total per dur verdures cap al mercat tot l'any,
m'esguerren la dormida", deia l'Ase.
El Destí va commoure's d'aquest plany
i l'animal de bast féu canviar de casa.
De mans de l'Hortolà passà a un Adobador.
La tossa de les pells, la seva mala olor,
a l'insensat Pollí frustraven la taleia.
"Enyoro el primer Amo, es deia en estar sol.
Encara, si més no, quan es distreia,
tombant el cap podia caçar al vol,
de franc, un tros de col,
però aquí, ni una ganga; si n'arreplego alguna
només son garrotades". Canvià de fortuna,
i al rol d'un Carboner
fou inscrit, el darrer.
Més planys. "Doncs, prou, diu la Sort irritada,
em dóna més quimera aquest Rossí
que no pas cent monarques al cap d'una jornada.
S'imagina que és l'únic no prou content amb mi?
Només d'ell haig d'estar preocupada?"

Té raó. N'hi ha massa amb aquest tarannà:
la nostra circumstància amb res no s'acontenta;
la d'ara, la d'avui, és sempre la dolenta.
Cansem el Cel a força d'implorar.
Que Júpiter aculli el prec de tots, i encara
li trencarem la cara.