Neu en el cosmos

Aquí a l'Associació, entre migdiada i migdiada, ens queda una mica de temps que dediquem a la lectura, i encara més en aquesta època tan deliciosa de l'estiu, ara que sembla que torna la calor però encara no en fa prou perquè ens enutgi. "Son sobre la terra", diu l'Omar, i en un passatge que s'assembla molt a aquell poema, en Joyce diu: "neu sobre la terra". Parlar de la neu, a l'estiu, és una cosa ben refrescant. Seguiré la traducció de Joaquim Mallafré. M'haureu de dispensar que el passatge és una mica llarg:
Li havia arribat l'hora d'emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aigüamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers, i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts.