MIGDIADA LITERÀRIA A PUIG DE RAJOLS

Apels, amb la col·laboració de l'Associació dels Amics de la Migdiada, us convoca el diumenge 27 de setembre a l'hora de dinar, a Puig de Rajols, per tal d'experimentar els efectes dormitius de la literatura.
L'ordre del dia seguirà un esquema semblant al que segueix:
-Trobada i benvinguda
-Dinar: amanida, arròs (a càrrec del prestigiós cuiner Josep Casadesús), fruita del temps, dolços i cafè
-Migdiada literària:
Una vegada tothom es trobi còmodament instal·lat i en situació horitzontal en un indret ben adequat, a l'ombra o al sol, segons el temps que faci, damunt l'herba o arrepapats entre les pedres i les branques, i no cal dir-ho, si cal, acompanyats amb coixins i vànoves, amb matalassos, amb gandules, amb bancs, amb llits, amb catifes i tot allò que de forma facultativa trobeu indispensable per a la bona marxa dels vostres afers; entre dormida i dormida, procedirem a la lectura o recitat de poemes o proses que els assistents haureu preparat prèviament (i que poden ser vostres o d'altres, adormidors en si mateixos o relacionar-se vagament amb el tema que ens ocupa).

Com arribar a Puig de Rajols: Heu de sortir de l'aparcament de Rupit i agafar, a mà dreta, la carretereta que va en direcció a Vilanova de Sau. Passareu de llarg Sant Joan de Fàbregues i Salt de Sallent, i uns dos o tres quilòmetres després, trencareu per una pista que no és asfaltada en direcció a Montdois. De seguida arribareu a un bosquet d'eucaliptus. Allà podeu deixar el cotxe, si no és un totterreny, i baixar a peu; ho recomanem perquè aquest últim tram és una baixada que després fa de mal pujar; el camí és a mà esquerra, d'uns vint minuts. Puig de Rajols queda a prop de la capçalera del pantà de Susqueda. Amb tot, a cada trencant hi posarem petits indicadors.

Per tal de preveure les mesures d'arròs, agrairíem (si bé no és del tot indispensable), que ens confirmeu l'assistència.

Contactes: Mercè Coma 628042891 -Salvador Giralt 93 8502143
amicsdelamigdiada@gmail.com

Última hora: comptarem amb l'assistència de l'Orquestra Estocàstica Ramadera (el Ramat Musical)

¿No val qualsevol cosa transformar-se en volàtil? Els Ocells, d'Aristòfanes

Perdoneu una petita broma, però amb tant parlar d'ocellets i altres bestioles, i com que la Puput no para de parlar-me d'Aristòfanes i la seva obra tan celebrada els Ocells, no puc estar-me'n de transcriure'n un tros. Escolteu:
"No hi ha res preferible o més bell que tenir ales. Si algú de vosaltres, espectadors, en tingués, quan, fart dels cors de la tragèdia, li vingués ganussa, aquest podria anar volant a casa seva a menjar, i llavors, un cop tip, volaria de nou cap a nosaltres. Si a un de vosaltres, com a Patròclides, li vingués caguera, no hauria d'emmerdar-se el vestit; aixecaria el vol i, després d'haver-se petat i descansat, volaria altra vegada cap aquí. I si entre vosaltres hi ha casualment un adúlter que veu el marit de la seva amant assegut entre els consellers, aquest podria remuntar-se,d'un cop d'ala, d'entre vosaltres, i, quan hagués folgat, volar novament d'allà cap aquí. ¿No val qualsevol cosa transformar-se en volàtil?" (trad. Manuel Balasch)

El poema continu

Amics i amigues, és veritat això que comenta l'Aparici en relació a la transformació de les criatures del nostre Univers, les unes en les altres. Hi ha un llibre d'Ovidi, les Metamorfosis, que ho demostra ben clarament. El nostre Univers és un poema continu que mai no para: una metamorfosi delirant.
Ara en transcriuré el començament, segons la magnífica versió de Jordi Parramon.
La son, el dormir, es troba en estreta relació amb el món abans del món, vull dir els estats anteriors a tot allò que coneixem i que més d'un anomena com a món real; cosa que nosaltres, els Amics de la Migdiada, sabem que no és ben bé així. Anem, anem cap als origens una altra vegada...

Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos
mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,
ajudeu-me a trobar quin fou l'origen del cosmos
i porteu fins el temps d'avui el poema continu.
Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.
No hi havia el tità que portés la llum a la terra
ni les banyes creixents renovava Febe al seu dia,
ni la terra es trobava al mig de l'aire suspesa
fent-li el seu propiu pes d'equilibri, ni amb una abraçada
els litorals del món havia marcat Amfitrite.
Per on la terra es trobés, el mar i l'aire es trobaven
i era inestable la terra, el mar no gens navegable,
l'aire privat de llum; cap d'ells no tenia figura
i es destorbaven els uns als altres: enmig d'una massa
combatia amb el fred la calor, amb l'humit l'eixutesa,
allò tou amb el dur i allò que pesa amb l'ingràvid.