Amics de la Migdiada, benvolgudes, benvolguts, l'Aparici s'ha posat malalt i fa dies que és al llit. M'ha demanat que li publiqui les seves cròniques, que dicta des del llit i que el seu bon amic l'Ase Ronyós de la Cua Tallada, iniciat de fa poc en l'art de l'escriptura, escriu amb paciència i esforç. Veureu que no són gaire llargues, però ja en vindran més, perquè em temo que pateix una malaltia de llarga durada.
"Fa dies que no em trobo gaire bé i finalment ahir em vaig enllitar. Pateixo d'un malestar generalitzat i vague que no podria concretar en res, però que és força desagradable. No tinc esma per a fer res, estic decaigut i trist; i quan m'aixeco, em marejo i m'he de fer ajudar. Aquest matí ha vingut en Bucèfal, el meu representant i doctor, que per cert és una eminència en medicina. M'ha auscultat a consciència, m'ha fet tossir i inspirar, m'ha pres el pols, i després m'ha fet treure la llengua..., ha insistit que l'estirés, cosa que m'ha fet adonar que la tinc adolorida i inflamada, i finalment m'ha dit amb posat de resignació, com si em donés el pésam, que segurament tinc el grip, que no s'hi pot fer res, que hem de tenir paciència i deixar que la malaltia segueixi el seu curs, que també n'hi ha d'altres que la tenen. Jo diria que ha estat una gran visita".
dilluns, 30 de novembre del 2009
divendres, 20 de novembre del 2009
Un advertiment de l'Art Poètica d'Horaci
El Lletraferit de Manlleu, el nostre intel·lectual, em diu que en aquest bloc ocupa massa espai el que ell en diu "literatura de segona regional", i que hauríem de prendre més volada. Em diu que això que tothom es posi a escriure i vulgui passar per escriptor, no és només cosa d'ara, que la cosa ve de lluny. M'ha demanat que transcrigui aquest fragment de l'Art Poètica d'Horaci:
"Ara, a la gent, lleugera, se li ha girat el cervell i només els bull a dins el deliri d'escriure. Tant és els joves com els pares severs, tots sopen amb el cap coronat de fullam i dicten poemes. Jo mateix, que asseguro no escriure ni un sol vers, em trobo que sóc més mentider que els parts i abans no surt el sol ja estic despert i em faig portar càlam, fulls i escriny. Qui no sap navegar tem de guiar una nau; només gosa donar broida a un malalt qui en té coneixements; el que és propi dels metges ho pronostiquen els metges; de les eines se n'ocupen els artesans; ara, d'escriure poemes, tant és que siguem savis com llecs, ho fem tots, ací i allà".(trad. Narcís Figueres Capevila)
"Ara, a la gent, lleugera, se li ha girat el cervell i només els bull a dins el deliri d'escriure. Tant és els joves com els pares severs, tots sopen amb el cap coronat de fullam i dicten poemes. Jo mateix, que asseguro no escriure ni un sol vers, em trobo que sóc més mentider que els parts i abans no surt el sol ja estic despert i em faig portar càlam, fulls i escriny. Qui no sap navegar tem de guiar una nau; només gosa donar broida a un malalt qui en té coneixements; el que és propi dels metges ho pronostiquen els metges; de les eines se n'ocupen els artesans; ara, d'escriure poemes, tant és que siguem savis com llecs, ho fem tots, ací i allà".(trad. Narcís Figueres Capevila)
divendres, 13 de novembre del 2009
LA CANÇÓ DE L'APARICI
Benvolguts associats, allò de l'Altell de l'altre dia va estar molt bé. I com que l'Aparici m'ha passat la lletra de la seva cançó, em sembla prou interessant de transcriure-la. És clar que lletra no és cançó, i el qui cantava, l'Oriol Canals, hi va posar molt de formatge.
Em sembla que la cançó és en gran part autobiogràfica, l'Aparici m'ha assegurat que es basa en experiències reals, i això fa que tot plegat sigui molt dramàtic. Alguns associats estan ben trasbalsats.
La cançó com veureu, és una mica llarga, però em sembla que val la pena:
CANÇÓ DE L'APARICI
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
no
trobo gust en el que faig,
perquè
em turmenta la qüestió:
Qui
sóc, d'on vinc i cap on vaig?
Vaig
regirant-me a la pallissa,
bocaterrosa,
de costat,
potes
amunt..., incomodíssim:
no
sé què fer amb el cap enorme,
ni
amb les orelles, estirades
perquè
no quedin sota el cap;
m'assec
a sobre d'un tauló,
falcat
com puc amb dues potes
tot
recolzant la llarga gropa
contra
el puntal de la paret,
i
acabo dret amunt i avall
damunt
les soles de metall,
escarbotant
les llosses dures
del
ventilat terrabastall....
Apa,
dormiu que jo me'n vaig,
se'm
fa petit aquest hostal,
a
veure si voltant pel món
i
canviant de ministeri
trobo
la fi d'aquest misteri,
perquè
estic molt assedegat
de
sapiència
i
la voldria beure a raig.
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
no
trobo gust en el que faig,
perquè
em turmenta la qüestió:
Qui
sóc, d'on vinc i cap on vaig?
Me
n'he anat a la ciutat,
perquè
és un lloc, això m'han dit,
on
hi ha el més bo i més exquisit.
Primerament,
per ser discret
i
passar desapercebut,
perquè
tothom va ben tapat,
m'he
procurat un bon vestit;
i
m'he banyat a la banyera,
i
perfumat a la manera
de
les persones presumides...,
i
ben lligades i a la mida,
les
sabates en els peus,
entre
els humans m'he barrejat.
I
amunt i avall, i avall i amunt,
per
avingudes i carrers,
entre
edificis imponents,
tot
és polit i aprofitat,
cada
teulada té un terrat,
hi
ha molt soroll i moviment,
tothom
treballa de valent;
i
avall i amunt i amunt i avall,
més
que un passeig allò és un ball
vertiginós,
tan estrident
que
se m'escapen els detalls.
Jo
que sóc lent, però tinc talent,
a
poca poc vaig entenent
del
formiguer el funcionament,
que
sobretot, principalment,
i
resumint el que he entès:
cal
oblidar que sóc pagès
i
seguir les indicacions
ben
il·lustrades als plafons:
ara
quiet, ja pots passar,
en
aquest lloc no es pot menjar,
aquí
silenci i treballar,
ara
dormir, ara folgar...,
i
sobretot, l'ordre prescriu,
que
cada cosa té el seu niu,
si
vols fer un riu,
a
l'urinari et cal anar.
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
no
trobo gust en el que faig,
perquè
em turmenta la qüestió:
Qui
sóc, d'on vinc i cap on vaig?
Els camps són
erms, ben cimentats,
enlloc
no hi ha ordi ni blat,
ni
les verdures de cap prat,
menjo
només, mig d'amagat,
en
els parterres que hi ha als parcs,
i
ja fa dies que la gana
em
fa pessics en el ventrell...
Llavors
m'he dit: estic cansat
de
caminar contra corrent,
faré
el mateix que fa la gent!
Ja
sóc davant d'un restaurant,
posats
a anar, trio el més gran,
és
pler de gent que van menjant,
i
allà he tingut un fort espant!
Ai
conill Gili!, ai conill Gili!,
t'hagués
donat el meu auxili!
Què
fas a dins de la cassola
empastifat
d'oli roent
amb
farigola entre les dents?
I
el gras Pigat i la Grassona,
n'han
demanat moltes persones...:
a
les graelles, transformats
en
miserables botifarres,
entre
traguets de suc de parra,
sou
la delera dels ganuts...
I
aquell d'allà, ai quin ensurt!,
¿no
és el gall dindi, en Pericot?,
que
ja ha pagat el seu escot...:
ell
que era sempre el més trempat!,
amb
quina cara d'amoïnat,
en
el trinxant del menjador!,
junta
els palmells per l'oració?
I
m'he sentit un xic violent
de
retrobar la meva gent
en
un lloc tan desavinent.
No
sóc caníbal, ni homicida,
i
encara menys un fratricida,
i
a més a més amb l'espectacle
se
m'ha encongit el receptacle,
i
demano en els cambrers
per
endolcir tanta amargor
i
perquè estic com una esponja:
suc
de taronja,
i
un bol de préssec amb almívar.
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
no
trobo gust en el que faig,
perquè
em turmenta la qüestió:
Qui
sóc, d'on vinc i cap on vaig?
Una
assistenta social,
un
pedagog i un manescal
i
tot un munt de personal
del
patracol municipal,
m'han
assegut en una escola.
M'hi
sento un xic encaixonat,
els
altres nens no fan bondat,
riuen
de mi, per les orelles,
que
diuen són descomunals,
però
jo no em deixo atropellar...,
i
a més de dos he fet callar!
Em
trobo força desplaçat,
malenconia,
avorriment,
ois!,
la nyonya decadent,
van
dominant la meva ment;
les
classes són un desgavell,
tothom
xerra pels descosits,
el
més Bon Jan és un bandit,
i
jo no puc reconcentrar-me
en
la qüestió filosofal...
Llavors
l'equip municipal,
perquè
el meu cas és d'interès,
em
fan preguntes magistrals
i
m'estudien al detall;
en
mi han gastat un dineral,
i
finalment, sembla que troben
quin
és l'origen del meu mal:
diuen
que estic acomplexat.
I
sense mandra ni demora,
m'han
estirat en un quiròfan,
veig
arribar la meva hora:
ai
les orelles!, la doctora
fa
el molinet amb les tisores!
I
si no fos perquè he saltat,
i
encara corro desbocat
com
un orat,
me
les haurien escapçat.
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
no
trobo gust en el que faig,
perquè
em turmenta la qüestió:
Qui
sóc, d'on vinc i cap on vaig?
Ara
he tingut una pensada,
com
més hi penso més m'agrada:
obrir
el meu cor al senyor Pere,
home
instruït i molt astut,
és
el porter de l'Institut
de
l'Aflicció Filosofal.
Ho
porto a terme tot seguit,
ja
no té espera el meu neguit,
i
això m'ha dit el senyor Pere
amb
gravetat, alçant un dit:
Tu
ets un burro català,
el
burro estrella: el guarà;
un
animal tan assenyat, tan assenyat...,
que
ja va néixer ensenyat!
tant
si fa calda com si neva,
tothom
et vol de convidat
a
casa seva.
I
quan vols ajudar en alguna coseta, desparar taula, fer-te el llit, fregar els
plats, prendre una escombra per fer net, o treure ni que sigui la pols oportunista
dels mobles del saló, et diuen: “No cal que facis
res, de cap manera! Quin privilegi tenir-te a casa nostra!”. I et porten al
llit perquè descansis, i t’amanyaguen i et canten i t’acotxen
Ai
tra-la-rà!, ai tra-la-rà!,
jo
sóc un burro català,
el
burro estrella, el guarà,
un
animal tan assenyat, tan assenyat,
que
ja va néixer ensenyat.
Tan
si fa calda com si neva,
tothom
em vol de convidat
a casa seva.
Jo
que em tenia per atziac
i
sempre anava enyoradís...,
si
és evident, és evident, és evident que sóc feliç!
Això
del viure és un pastís.
Ai, quin final tan
pler d’encís!
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
trobo
molt gust en el que faig,
no
hi ha problema ni qüestió:
ja
sé qui sóc, ja sé d’on vinc, ja sé on vaig!
dimecres, 4 de novembre del 2009
Les cançons de l'Aparici a la llibreria l'Altell de Banyoles
El proper dimecres dia 11 de novembre a les 8 del vespre a la llibreria l'Altell de Banyoles, tindrà lloc l'estrena mundial de les cançons de l'Aparici. No us ho perdeu! Oriol Canals cantarà per primera vegada la Complanta de l'Aparici i la Cançó de l'Aparici. Així mateix, Josep Casadesús, dissertarà sobre els personatges del "Romanço de l'Ambròs i del seu tros", i especialment sobre el nostre Aparici; i Salvador Giralt, l'autor del romanço, en llegirà el començament.
Una festa de les lletres catalanes!
Una festa de les lletres catalanes!
dilluns, 2 de novembre del 2009
El romanço de l'Ambròs i del seu tros i les cançons de l'Aparici a la llibreria l'Altell de Banyoles
Benvolguts, sembla que és veritat que l'Aparici s'ha fet cantautor, i aviat podrem sentir les seves cançons, concretament el dia 11 de novembre. Això de la fira del burro de Banyoles el té molt excitat, perquè es veu que allà hi concorren moltes amistats i coneguts que aviat podrà veure. Com un botonet de mostra del que fa, us transcric una de les seves tornades:
"Quan el desembre és arribat
i miro els camps encarcarats,
o si ens trobem al mes de maig
i amb rams de flors guarneixo el bast,
o ve l'estiu atrafegat
amb la feinada que hi ha al mas,
o quan s'adorm a bosc el faig,
no trobo gust en el que faig,
perquè em turmenta la qüestió:
Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?"
"Quan el desembre és arribat
i miro els camps encarcarats,
o si ens trobem al mes de maig
i amb rams de flors guarneixo el bast,
o ve l'estiu atrafegat
amb la feinada que hi ha al mas,
o quan s'adorm a bosc el faig,
no trobo gust en el que faig,
perquè em turmenta la qüestió:
Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
