Una tensó de Rimbaut d'Aurenga

La nit passada no se exactament per quina raó, la vetllada va tenir lloc a la cambra de l'Aparici, de manera que els organitzadors hi van preparar un parament de catifes i butaques que feia goig de veure. En Passarell ens va sorprendre amb aquesta tensó que ara escriuré, però el que ens va sorprendre més va ser que l'Aparici, sempre des del llit, anava fent les tornades, és a dir que interpretava a Giraut de Bornelh, mentre que el nostre trobador interpretava el senyor Linhaure, que no és altre que Rimbaut d'Aurenga. És un disquisició sobre el trobar lleu i el trobar clus que em sembla d'una gran actualitat. I la questió és si s'ho havien preparat, o també l'Aparici és un iniciat en el tema trobadoresc. Els va quedar molt bé.

Ara em plau, Giraut de Bornelh,
de saber per què aneu blasmant
el trobar clus; i jo us deman
si un mateix preu
vós atorgueu
al que és cortès o comunal.
Potser el bon mèrit no preval?

Senyor Linhaure, trobar és bell
si ho fan a gust aquells qui ho fan;
però per mi és pla galant
el cant que arreu
a tots atreu
perquè és senzill i habitual.
No us ho prenguéssiu pas a mal!

Giraut, fóra un gran desgavell
que en mon trobar valgués semblant
allò mesquí i allò que és gran.
Bé prou sabeu
que cap plebeu
no lloarà, ni poc li cal,
ço que no entén, que és el que val.

Linhaure, us dic que el meu cimbell
és ser planer, quan trobo el cant,
però tothom n'és ignorant.
Quan vós trobeu:
com desitgeu
que no us entengui tal i tal?
Si el cant no ens porta altre cabal!

Giraut, jo el tallo amb un cisell
el cant, el llimo, el tiro avant
i tant me fa si clus roman.
És un trofeu
que poc es veu,
mes si preem or més que sal,
amb el meu cant hem de fer igual.

Linhaure, si a l'amant novell
us plau anar contrariant:
que trist que resta sospirant!
Mes escolteu:
si amb ronca veu
canta els meus versos un bojal,
en trec profit. No és bon senyal?

Giraut amic, pel blau mantell
del cel i pel sol fulgurant,
no sé pas de què estem parlant.
Honor em feu
si ara em creieu:
Tan torbat sóc per un lleial
goig entranyat, tan natural.

Linhaure amic, si em fa girell
l'escut, aquella que amo tant
i me'n mostra el vermell sagnant:
"ja no em voleu?"
a contrapeu
li dic amb dubte deslleial.
Puc oblidar que em féu comtal?

Giraut, em dol, per Sant Marçal,
que marxeu abans de Nadal.

Linhaure, és una cort reial,
on vaig, ben rica i amical.

(versió d'Alfred Badia)

Una albada de Giraut de Bornelh

Com que resulta que molts dels nostres associats últimament, amb el fred i els mals dies de l'hivern, abusen de la migdiada, després quan arriba la nit no hi ha qui dormi. I no sé perquè, a l'alba, és quan hi ha més moviment a les cambres: se senten portes que s'obren i es tanquen, se senten riures i enraonies, se senten corredisses; tinc la impressió que s'hi organitzen piscolabis, alguns de públics i d'altres més privats. Per aquest motiu em sembla adequat de reproduir la cançó que ens va cantar ahir el Passarell, és molt emocionant:

"Rei gloriós, vera llum, claredat,
a un company meu no farieu costat?
Déu poderós, proveïu-lo d'ajuda!
No l'he vist des que la nit és vinguda,
i adés serà l'alba!

Bon companyó, sou o no deixondat?
No dormiu més, lleveu-vos aviat.
Per l'orient ja l'estrella us saluda
que porta el jorn:prou l'he ben coneguda,
i adés serà l'alba!

Bon companyó, canto enllà del portell.
No dormiu més, que ja sento l'ocell
que cerca el dia volant pel boscatge.
Ai, si el gelós us venia a fer ultratge!
I adés serà l'alba!

Bon companyó, guaiteu pel finestrell.
Un cel d'estels brilla enlaire, tan bell!
Així sabreu que és fidel mon missatge.
No ho voleu fer? Serà en vostre damnatge.
I adés serà l'alba!

Bon companyó, aviat que us deixí,
ja no he sabut quina cosa és dormir.
Agenollat prego al fill de Maria
que us torni a mi per lleial companyia.
I adés serà l'alba!

Bon companyó, ran de porta em vau dir:
"Oh, bon amic, no dormiu, perquè així
sabreu de cert quan apuntarà el dia!"
I ara no us plau que us canti si venia.
I adés serà l'alba!

-Mon dolç company, sóc en tan bon sojorn
que ja no amo més ni l'alba ni el jorn.
L'amor més bella que de mare és nada,
jo la tinc als braços: que em fa l'arribada
del gelós foll, de l'alba?

(adap. Alfred Badia)