El Monge de Montaudon, un monjo enutjat

Ara que hi ha tantes persones indignades (19-4-2012), em sembla oportú parlar del trobador que va inventar l'enuig, una composició on el tema és precisament l'enuig que produeixen els esdeveniments del món i la mateixa condició humana. No he trobat cap traducció al català. He demanat ajuda al Lletraferit de Manlleu, però després d'unes vacil·lacions inicials, que sí, que no, que no ho sé..., ha acabat molt enutjat i jo encara més. Per què no em vol ajudar? I per què l'enutja que li ho demani? Els nervis? La salut? La gent és molt estranya; i els nostres associats, segons com es miri, encara més. Són persones molt sensibles. De manera que faré el que podré.

Fort m'enoia, s'o auzes dire,
parliers quant es avols servire;
et hom que trop vol autr'aucire
m'enoia, e cavals que tire;
et enoia'm, si Dieus m'ajut,
joves hom, quan trop port'escut
que negun colp no'i a avut,
capellan e monge barbut
e lausengier bec esmolut.

Molt m'enutja, ho he de dir,
massa parlar i malservir;
home que vol un altre occir
m'enutja, i cavall de tir;
i m'enutja, si Déu m'ajut,
joves que porten escut
que cap cop no ha rebut,
capellà i monjo barbut
i llagoters de bec ganxut.

E tenc dona per enoiosa
quant es paubra et orgoillosa,
e marit qu'ama trop sa sposa,
neus s'era domna de Tolosa;
et enoia'm de cavallier
fors de son pais ufanier,
quant en lo sieu non a mestier
mas sol de pizar el mortier
perbre o d'estar al foguier.

I la dona és enutjosa
quan és pobra i orgullosa;
i el marit que vol l'esposa,
fins i tot si és de Tolosa;
i m'enutja el cavaller
que va pel món de botifler,
i a casa no té més mester
que picar pebre amb el morter
o d'escalfar-se en el foguer.

Et enueia'm de fort maneira
hom volpilz quan porta baneira,
e avols austors en ribeira,
e pauca carns en gran caudeira;
et enoia'm, per Sant Marti,
trop d'aiga en petit vi;
e quan trob escassier mati
m'enoia, e d'orp atressi,
car no m'azaut de lor cami.

I m'enutja en gran manera
que un covard porti bandera,
i l'esparver per la ribera,
i poca carn en gran caldera;
i m'enutja, per Sant Martí,
excés d'aigua en bot de vi;
un esguerrat de bon matí
m'enutja, i orbs amb mi,
car no m'agrada el seu camí.

Enoia'm longa tempradura,
e carns quan es mal cuita e dura,
e preste que men ni's perjura,
e vielha puta que trop dura;
et enoia'm, per Sant Dalmaç,
avols hom en trop gran solatz,
e corre quan per via glatz;
e fugir ab cavalh armatz
m'enoia, e maldir de datz.

M'enutja excés en la dretura,
la carn quan és mal cuita i dura,
i preste que ment i perjura,
i vella puta que molt dura;
i m'enutja, per Sant Dalmaç,
home vil en gran solaç,
i córrer damunt del glaç,
i fugir amb cavall armat,
m'enutja, i en els daus mal fat.

Et enoia'm, per vida eterna,
 manjar ses foc, quan fort iverna,
e jaser ab veill'a galerna,
quan m'en ven flairors de taverna;
et enoia'm e m'es trop fer
quan selh que lav'olla enquer;
et enueia'm de marit fer,
quan eu li vey belha molher,
e qui no'm dona ni'm profer.

I m'enutja, per vida eterna,
menjar sens foc quan fort hiverna,
i jeure al ras quan hi ha galerna,
tot ensumant bafs de taverna;
i m'enutja encara més
que renti l'olla un tafaner;
i molt m'enutja el carnisser
quan veig que té bella muller,
i qui no ajuda en el meu bé.

Et enueia'm, per Sant Salvaire,
en bona cort avols violaire,
et a pauca terra trop fraire,
et a bon joc paubres prestaire;
et enoia'm, per Sant Marcel,
doas penas en un mantel,
e trop parier en un castel,
e rics hom ab pauc de revel,
et en tornei dart e quairel.

Et m'enutja, per Sant Salvaire,
en bona cort mal violaire,
i amb poca terra germans gaires;
i amb molt bon joc pobre prestaire;
i m'enutja, per sant Marcel,
dues pells en un mantell,
i molts parents en un castell,
rics ensopits que es tornen vells,
i en el born llança i dardell.

Et enuia'm, si Dieus mi vailla,
longa taula ab breu toailla,
et hom qu'ap mas ronhozas tailla,
et ausbercs pesanz d'avol mailla;
et enoia'm estar a port
quan trop fa greu temps e plou fort;
e entre amics dezacort
m'enueia, e'm fai piegz de mort,
quan sai que tenson a lor tort.

I m'enutja, si Déu no em falla,
llarga taula amb breus tovalles,
home que amb mans ronyoses talla,
ausberg pesat de mala malla;
i m'enutja de ser en un port
quan fa mal temps i plou molt fort;
i entre amics el desacord
m'enutja, i és pitjor que mort
la discussió com a deport.

E dirai vos que fort me tira: 
veilla gazals quan trops atira
e paubra soudadeir'aira,
e donzels qui sas cambas mira;
et enoia'm, per Sant Aon,
dompna grassa amb magre con,
e senhoratz que trop mal ton;
qui no pot dormir, quant a son,
major enoi no'n sai el mon.

I us diré el que més m'aïra:
vella intrigant que a tothom fira,
la patuleia, això m'aïra,
i donzell que ses cames mira;
i m'enutja, per Sant Aon,
dona grassa amb magre cony,
i perruquer que mal em ton,
i no dormir quan hi ha son, (són)
més gran enuig no sap el món.

Ancar i a mais que m'enoia:
cavalcar ses capa, de ploia,
e quan trob ab mon caval troia
qui sa manjadoira li voia;
et enoia'm a no'm sab bo
de sella quan croll'a l'arço,
e fivella ses ardaillo,
e malvaitz hom dinz sa maiso
que no fa ni ditz mal no.

Encara hi ha més que m'enutja:
anar a cavall en temps de pluja,
i trobar una grossa truja
sense vianda a la tremuja;
i m'enutja i no em sap bo (bó)
sella ballant damunt l'arçó,
i un fermall sense agulló;
i home malvat en mansió
sempre fent mal i dient no.

(trad. Salvador Giralt)