Bernart de Ventadorn, que va preferir de conservar la meitat de la seva dama que no pas perdre-la del tot

Aquí tenim el cas de l'altre dia, però a l'inrevés. S'ha invertit el triangle.

Bernart de Ventadorn va amar una dama bella i gentil, i la va honrar i servir tant que ella va fer tot el que ell va voler, tant en paraules com en fets. I va durar molt temps el seu goig en lleialtat i en plaers. Però després la voluntat de la dama va canviar, perquè ella va voler un altre amador; i ell ho va saber i en va estar molt trist i adolorit, i va pensar a separar-se d'ella, perquè li era molt molesta la companyia de l'altre. Després va decidir, com a home vençut per l'amor, que seria millor tenir la meitat d'ella que no pas perdre-la del tot, i quan era davant d'ella, amb els altres amics i altra gent, li semblava que el mirava més que a tots els altres. I moltes vegades deixava de creure el que havia cregut, tal com han de fer els lleials amadors, que no han de creure el que veuen els seus ulls si és en contra de la seva dama. Per això, Bernart de Ventadorn va fer aquesta cançó que diu:

Era'm cosselahatz, senhor,

vos, c'avetz saber e sen:

una domna'm det s'amor:

c'ai amada lonjament;

mas eras sai de vertat

qu'ilh a autr'amic privat,

ni anc de nul companho

companha tan greus no'm fo

Aconselleu-me, senyor

assenyat i sapient:

d'una dama tinc l'amor,

l'he amada llargament;

més ara sé de veritat

que té un amic privat,

mai no trobí companyó

que em causés tanta aflicció.

D'una re sui en error

e'n estau en pensament:

que m'alonje ma dolor,

s'eu aquest plaih li cossen.

E s'aissi'l dic mon pessat,

vei mo damnatge doblat.

Cal que'n fassa o cal que no,

re no posc far de mo pro.

Una cosa em fa por

i em té pres el pensament:

creixerà el meu dolor

si en aquest acord consent.

Si li dic el meu pensar,

el meu mal doblat serà.

Cal que faci o cal que no,

res no puc fer de mi en pro.

E s'eu l'am a dezonor,

esquerns er a tota gen;

e tenran m'en li pluzor

per cornut e per sofren.

E s'aissi pert s'amistat,

be'm tenh pert deseretat

d'amor, e ja Deus no'm do

mais faire vers ni chanso.

I si l'amo amb deshonor,

escarni em farà la gent;

i em tindran la gernació

per cornut i per sofrent.

Però si en perdo l'amistat

em tinc per desheretat

d'amor, i Déu no em darà

més de fer vers i cantar.

Pois voutz sui en la folor,

be serai fols, s'eu no pren

d'aquestz dos mals lo menor;

que mais val, mon essien,

qu'eu ay'en lesi la meitat

que'l tot perda per foldat,

car anc a nul drut felo

d'amor no vi far son pro.

Ja que estic en la bojor,

seré foll si jo no prenc

d'aquests dos mals el menor;

que més val, així ho entenc,

que jo en deixi la meitat

que no perdre-ho tot plegat,

car ningun amant traïdor

no ha obtingut mai cap guardó.

Pois vol autre amador

ma domn', eu no lo'lh defen;

e lais m'en mais per paor

que per autre chauzimen;

e s'anc om dec aver grat

de nul servizi forsat,

be de aver guizerdo

eu, que tan gran tort perdo.

Doncs voleu altre amador,

dama, jo no us ho defenc;

i m'abstinc més per paor

que per altre fonament;

si mai sóc gratificat

per algun servei forçat,

bé obtindré algun guardó,

jo, que miro pel perdó.

Li seu belh olh traidor,

que m'esgardavon tan gen,

s'atressi gardon alhor,

mout i fan gran falhimen;

mas d'aitan m'an mout onrat

que, s'eron mil ajostat,

plus gardon lai on eu so,

c'a totz aicels d'eviro.

Els seus bells ulls traïdors,

que em miraven gentilment,

si miren altre amador

cometen gran falliment;

però és tant el que m'han honrat

que, si mil fossin plegats,

mirarien on jo só

més que els de l'altre cantó.

De l'aiga que dels olhs plor,

escriu salutz mais de cen,

que tramet a la gensor

et a la plus avinen.

Manhtas vetz m'es pois membrat

de so que'm fetz al comjat:

qu'e'lh vi cobrir sa faisso,

c'anc no'm poc dir oc ni no.

Amb l'aigua dels ulls en plor,

escric saluts, més de cent,

a la gentilesa ho do

que és la més avinent.

Ben sovint he recordat

el que em féu al comiat:

va cobrir-se amb un mantó

sense dir ni sí ni no.

Domna, a prezen amat

autrui, e me a celat,

si qu'eu n'aya tot lo pro

et el la bela razo.

Dama, ameu el convidat,

i a mi ben d'amagat;

que jo obtingui el profit,

i ell, les sobres del convit.

Garsio, ara'm chantat

ma chanso, e la'm portat

a mo Messager, qu'i fo,

qu'e'lh quer cosselh qu'el me do.

Garsió, ara canteu

la cançó, i la porteu

a les mans del Missatger

que em farà de conseller.

(trad. Salvador Giralt)

Rigaut de Berbezilh i la seva ensopegada en el camí de l'amor

De què estem parlant? No ho sé.
A l'hora de la prova, en Rigaut va fer una bona tria? No ho sé.
Les dues dames, eren la mateixa dama? No ho sé.
Finalment va obtenir el que tant desitjava? No ho sé.
Però en Rigaut va fer una cançó molt interessant, farcida d'animals amb costums extraordinaris, on Dedalús i Jesús es donen la mà.
Llegiu...

Ja heu sentit qui va ser Rigaut de Berbezilh i com es va enamorar de la dona de Jaufré de Taonai, que era bella i gentil, i jove; i la volia fora de tota mesura, i li deia “Millor que Dama”, i ella el volia amb gran cortesia. I Rigaut li pregava que li donés plaer d'amor i li demanava mercè. I la dama li va respondre que ella li faria plaer mentre ell li fes honor; i va dir a Rigaut que, si ell la volgués tant com deia, no voldria que ella digués més, ni fes més del que feia i deia. I així anava i transcorria llur amor, i una dama d'aquella contrada, castellana d'un ric castell, va demanar Rigaut, i Rigaut hi anà. I la dama va començar-li a dir que s'admirava molt d'allò que feia, que tan llargament havia amat la seva dama i ella no li havia fet cap plaer en dret d'amor; i li va dir que Rigaut era tal en la seva persona i tan valent que totes les bones dames li haurien de donar volenteres plaer; i que si Rigaut volia deixar la seva dama, ella li faria tant plaer com li volgués manar, i li va dir també que ella era més bella dama i més noble que aquella de la qual ell era enamorat. I va esdevenir-se que Rigaut, per les grans promeses que ella li feia, li va dir que se separaria. I la dama li va manar que anés a prendre comiat i li va dir que no li faria ningun plaer fins que no sabés que s'havia separat. I Rigaut partí i anà a la dama de qui estava enamorat; i va començar a dir-li que l'havia amat per sobre de totes les altres dames del món, i més que a ell mateix, i com que ella no li volia fer ningun plaer d'amor, ell se'n volia separar. I ella en va ser molt trista i marrida i va començar a pregar a Rigaut que no se separés d'ella; i li va dir que si en el temps passat, no li havia fet plaer, ella li volia fer ara. I Rigaut va respondre que volia separar-se ben aviat, i així es va separar d'ella. I després, quan va haver partit, va anar a la dama que l'havia fet separar, i li va dir com havia acomplert el que li havia manat i que li demanava el favor que ella acomplís allò que li havia promès. I la dama li va respondre que ell no era home a qui ninguna dama hagués de fer ni dir plaer, perquè era l'home més fals del món perquè s'havia separat de la seva dama, que era tan bella i alegre, i que l'estimava tant, per les paraules d'una altra dama; i de la mateixa manera que s'havia separat d'ella, se separaria d'una altra. I Rigaut, quan va sentir el que deia, va ser l'home més trist del món i el més adolorit que mai existí. I partí, i volgué tornar a mercè de la primera dama d'abans, i ella no el va voler rebre. D'on ell, per la tristesa que va tenir, se'n va anar a un bosc i es va fe fer una casa i es va tancar a dins, dient que no sortiria més d'allí fins que no trobés mercè de la seva dama; per això va dir en una cançó:

Millor que Dama, de la qual he fugit dos anys.

I després, les bones dames i cavallers d'aquelles contrades, en veure el gran dany de Rigaut, que era així perdut, van anar on Rigaut s'havia reclòs i li van pregar que se n'anés d'allà i que sortís fora. I Rigaut deia que ell no sortiria mai més fins que la dama el perdonés. I les dames i els cavallers van anar a la dama i li pregaven que el perdonés; i la dama va respondre que no ho faria fins que cent dames i cent cavallers que s'estimessin per amor, anessin tots davant d'ella, amb les mans juntes, de genolls, a clamar-li mercè perquè el perdonés; i si així ho feien, ella el perdonaria. La notícia va arribar a Rigaut, i per això ell va fer aquesta cançó que diu:

Atressi con l'orifanz,

qu quant chai no's pot levar

tro li autre, ab lor cridar,

de lor voz lo levon sus,

et eu voill segre aquel us,

que mos mesfaitz es tan greus e pesanz

que si la cortz del Puoi e lo bobanz

e l'adreitz pretz dels lials amadors

no'm relevon, jamais non serai sors,

que deingnesson per mi clamar merce

lai on prejars ni merces no'm val re.

Així tal com l'elefant,

que quan cau no es pot alçar,

si dels altres, el cridar

de llurs veus no el lleven sus,

vull també seguir aquell ús,

perquè el meu tort és tan greu i pesant

que si la cort de Pui de fast llampant,

i el bon obrar dels lleials amadors

no em són d'ajut, mai no obtindré socors,

que es van dignar per mi clamar mercè

allà on precs ni laments no em valen res.

E s'ieu per los fis amanz

non puosc en joi retornar,

per tostemps lais mon chantar,

que de mi no'i a ren plus,

anz viurai com lo reclus,

sols, ses solatz, c'aitals es mos talans,

e ma vida m'es enoiset affans

e joi's m'es dols e plazers m'es dolors;

qu'eu non sui ges de la minera d'ors,

que qui be'l bat ni'l te vil ses merce

el engrassa e meillur'e reve.

I si pels lleials amants

al bon goig no puc tornar,

mai no tornaré a cantar,

ni ningú em sentirà pus,

ans viuré com un reclús,

sol, sense esplai, que tal es mon talant,

i la vida m'és enuig i afany,

i el goig m'és dol i plaer m'és dolor;

que jo no tinc el tarannà de l'os,

que si algú el bat i el tracta sens mercè

de tant de greix com posa es torna obès.

Ben sai c'Amors es tan granz

que leu mi pot perdonar

s'ieu failli per sobramar

ni reingnei com Dedalus,

que dis qu'el era Jezus

e volc volar al cel outracuidanz,

mas Dieus baisset l'orgoill e lo sobranz;

e mos orgoills non es res mas amors,

per que Merces me deu faire socors,

que mant loc son on rasos venz merce

e luoc on dreitz ni rasos non val re.

Sé que Amor és molt galant,

si vol em pot perdonar,

he fallat per massa amar;

vaig fer com en Dedalús,

que va dir que era Jesús,

i volia pel cel anar volant,

però Déu li abaixà l'urc arrogant;

i els meus orgulls no són res més que amor,

perquè Mercè m'ha de fer bon socors,

que molts llocs hi ha on raó venç mercè

i llocs on dret ni raó no són res.

A tot lo mon sui clamanz

de mi e de trop parlar,

e s'ieu pogues contrafar

fenis, don non es mais us,

que s'art e pois resortz sus,

eu m'arsera, car sui tan malanans

e mos fals ditz messongiers e truans;

resorsera en sospirs et en plors

lai on beutatz e jovenz e valors

es, que no'i faill mas un poc de mercè

que no'i sion assemblat tuit li be.

Per tot el món vaig clamant

de mi i del molt parlar,

i si pogués imitar

l'ocell fènix, fora d'ús,

que es crema i reviu ben sus,

cremaria, car sóc tan arrogant,

i el meu parlar és mentider i bergant;

reviuria en sospirs i en plors,

amb la bellesa, joventut, valors,

que només hi falta un poc de mercè,

perquè els bens reunits facin un plè.

Ma chansos et drogomanz

lai on eu non aus amar

ni ab dretz oillz regardar,

tan sui conques et aclus.

E ja hom no m'en escus,

Miels de domna, don sui fogiz dos ans;

ar torn a vos dolorosos e plorans;

aissi co'l sers, que, cant a faig son cors,

torna morir al crit dels cassadors,

aissi torn eu, domn', en vostra merce,

mas vos non cal, si d'amor no'us sove.

La cançó és el meu garant

allà on jo no goso anar,

ni tan sols els ulls alçar,

car estic rendit i enjús.

Ben just seria el refús,

Millor que Dama, doncs he fugit dos anys;

torno a vos dolorós i plorant,

tal com el cérvol, que fuig a l'espessor,

però ve a morir al crit dels caçadors,

així torno a la vostra mercè,

però res no em val si amor no em fa valer.

(Tal seingnor ai en cui a tan de be

que'l jorn que'l vei non puosc faillir en re.

Tinc tal senyor en qui hi ha tant de bé

que el jorn que el veig no puc fallar en res.

Belh Bericle, joy e prets vos mante:

tot quan vuelh ai quan de vos me sove.

Bella Beril·le, el mèrit us manté:

tinc el que vull quan de vos em sove.)

I quan les dames i els cavallers van sentir que podia trobar mercè en la seva dama si cent dames i cent cavallers que s'estimessin per amor, anaven a clamar mercè a la dama de Rigaut perquè el perdonés, i ella el perdonaria, les dames i els cavallers es van reunir i van demanar mercè per Rigaut. I la dama el va perdonar.

(trad. Salvador Giralt)

La veritat i la mentida, segons Tartarí de Tarascó, d'Alphonse Daudet

La veritat i la mentida, quina gran qüestió! Sempre havíem pensat que dir la veritat era el millor de tots els principis, la pedra angular indispensable del millor edifici, però tot llegint el Tartarí de Tarascó d' Alphonse Daudet, aquest principi ha patit una forta sotragada. Una cosa és dir la veritat, una altra de ben diferent és no mentir. Llegiu, rumieu, dormiu...:

Però... escolteu. Ja és hora que un cop per tots acabem de posar en clar aquesta reputació de mentiders que els del nord han carregat als del migdia. No n'hi ha de mentiders, al migdia. No n'hi ha ni a Nimes, ni a Marsella, ni a Tolosa, ni a Tarascó. L'home del migdia no menteix. S'enganya. No diu sempre la veritat, però ell sempre es pensa dir-la... Les mentides que diu no ho són. Són com si diguéssim un miratge...
Un miratge!... I, si em voleu comprendre del tot, aneu al migdia i ho veureu...Veureu que en aquell diable de terra el sol ho transforma tot i ho fa tot més gran del que és. Veureu que les serralades, no més altes a la Provença que el turonet de Montmartre, us semblaran gegantines; veureu que la Maison-Carrée de Nimes -una joieta de vitrina- us semblarà com Notre-Dame. Veureu... Veureu, ai! que si algun mentider hi ha al migdia és el sol!... El sol, que tot el que toca exagera. Què era Esparta en el temps de la seva esplendor? Era un barri. Què era Atenes? Tot el més, un poblet de segon ordre!... i ja veieu que, al lluny de la història, ens semblen viles immenses! És el sol qui les hi ha tornades!...
(Trad. Santiago Rusiñol)