El Pollastret, un poeta de Manresa

No en sé gran cosa, del Pollastret, gairebé res; i tampoc no sé si encara és entre nosaltres,  o ja pastura a les ribes del més enllà. El vaig conèixer quan vivia a Manresa, a vegades coincidíem a l'Entrepà, un antre de mala mort situat a la part més vella de la ciutat. Per què hi anava? No ho sé. Hi anava sovint, i a la llarga hi vaig passar moltes estones. Gairebé sempre trobava el Pollastret assegut en una taula -la seva taula particular, la taula del fons-, amb alguna beguda espirituosa i una caliquenya apagada a la boca o als dits. Erràtic, enginyós, inadaptat, però sobretot malparit i un grandíssim poeta; sí un grandíssim poeta tot i el diminutiu que el distingia i que, dit sigui de passada, li esqueia d'allò més bé. Allà en el seu racó escrivia els seus versos i les seves pensades en els tovallons de paper del mateix bar.
 L'altre dia, en endreçar un armari en vaig trobar uns quants d'aquells papers, i m'ha semblat que valdria la pena donar-los a conèixer. Si més no com un petit homenatge a la nostra trobada, a les nostres converses, als nostres deliris, als nostres brindis.
Accepta aquest petit homenatge, va per tu Pollastret!, siguis on siguis!; amb la recança, ai, que la meva paciència no va estar a l'alçada del teu enginy.

En aquell bar, els entrepans eren batejats pel Pollastret amb noms curiosíssims (segons un encàrrec encara més curiosíssim de l'amo del bar). L'entrepà de calamars a la romana (absolutament infame, immenjable) rebia el nom de Vaticà.

Això no és una barqueta

que va pel mar?, una estoneta,

i en arribar, llonguet, llongueta,

a un bar de la Barceloneta,

per no patir cap sotragada

(no passés mai, ni una vegada!),

i perquè és fleuma però inquieta,

diu als d'abord -l'Escuradents

i el Crostó de dors reumàtic-:

ei, mariners, sigueu simpàtics

i protegiu-me amb bons neumàtics!

La fumerola d'un cigar,

per un caprici de l'atzar,

a la tum-tum, patam-patum,

fa un zeppelin de poc volum

amb una anella al seu damunt.

El fumador de negres dents,

que prou coneix el cost del fum,

d'una ventada displicent

desfà el miratge tot dient:

ah, pensament!,

m'has despertat el sentiment

de prendre calamars calents!

Si la farina hi és en capes

primes daurades i cruixents

que carrisquegen a les dents,

si el pa és tou com el sofà

que hi ha al saló del benestar

on els coixins se'n van endins

com nuvolets, com nuvolins;

si el cuiner i la cuinera,

delicadíssims,

saben fregir a la manera

dels del Kentuchy Fried Chicken;

llavors...

tampoc no cal que ens embranquem

en un viatge cap a Roma

allà on viu el Papa gran,

el Papa sant

que obre el balcó de tant en tant,

per sentir dir,

en infal·lible i dolç llatí:

Caro bambini,
non sono coroni, non sono diademi,
sono calamari a la romana!