Catherin von Baumann, el clàssic de frankfurt amb mostassa

Aquí ens arriba una altre poema del Pollastret, en aquest cas hauríem de dir una cançó. Una cançó de cabaret, això salta a la vista. El que no hem pogut escatir és la música (la partitura és absolutament indesxifrable), però seria molt bonic que alguna Dietrich algun dia s'animés a interpretar-la, podria ser aquí en la intimitat de la nostra associació, o tan se val en quin indret; hi hauria quorum, vindríem tots! I seria una bona excusa per tornar-nos a trobar i fer una bona dormida.
I d'altra banda, quin és l'origen d'aquesta cançó tan suggeridora? En Joan Morros, en els seus viatges per Alemanya, va conèixer realment la Catherine von Baumann? Era una amiga del Pollastret? És tot plegat una invenció?

Catherine Von Baumann

El món, senyors, a tots ens fa la guitza,

un bon moment és cosa d'un instant,

i cada instant una causa perduda

que se'n va avall seguint el curs del Main.

I a sobre el dia a vegades hi ajuda,

quan t'aclapara el cel ennuvolat,

el gris del cel com el color de l'aigua,

i el transit dens de totes les ciutats.

Però aquesta nit se t'han girat les cartes,

quan has topat amb la sort en el Main:

sobtadament, la dolça Catherine,

que t'esperava per fer-te costat.

Quan passegem amunt i avall de Frankfurt,

Günthersburg park, Nied, Frankensteiner Platz,

i des del cim de l'altíssim Maintower

una catifa ens torna al nostre riu,

allò és l'Eden i la Porta Daurada,

perquè l'amor trastorna els sentiments,

som com dos nens a la Ciutat Prohibida:

piquem de mans i ens escapem corrents!

I si un banquer que està podrit de quartos,

em diu que hi vagi des del seu cotxàs,

saps què li dic?: “si vaig amb limosina!,

amb en Joan Morros, penjada al seu braç!”,

I les estrelles protesten la ciència,

és la ciutat un cel d'enamorats!,

i és amb la nit que brilla l'existència,

tu i jo, la nit, i el silenci dels gats.

Després la nostra adelerada pensa,

busca repòs en un indret tranquil,

i així acabem ficats a la taverna,

us diré el nom: Die Taverne Bill.

Una salsitxa autèntica de frankfurt,

molt ben sucada amb mostassa del marroc,

que llisqui dins d'un pa de quatre xavos,

i amb un picant que cremi com el foc!

I quan demana, el mosso, la beguda,

no dubtem gens el que hem de demanar,

“escolta noi, allò de l'altre dia,

d'Aigua del Rin els gots han de vessar!”

I allà asseguts davant la taula plena,

ai quina festa, la nostra convenció!

frankfurt, mostassa, i la sort: lluna plena,

plena de vi, i de tu, i de mi...

Victor Hugo: entrepà de pa amb tomàquet i tallets fins de Jabugo

Aquí teniu el text del Pollastret dedicat a l'entrepà de pa amb tomàquet i tallets fins de Jabugo, un clàssic i tal vegada el millor de tots els entrepans. Per què el Pollastret va associar el nom d'aquest entrepà amb el del cèlebre escriptor francès?

Nosaltres també, com en Joan Morros, l'amo de l'Entrepà, buscant el sentit o si més no la relació que el Pollastret va establir entre el gran romàntic Victor Hugo, i el pernil de Jabugo, hem rellegit algunes de les seves novel·les, concretament Nostra Senyora de Paris, i voldria transcriure les paraules de l'autor en el prefaci, per tal com, a la nostra modesta manera d'entendre, dónen una mica de llum sobre el misteri d'aquesta conjunció tan sorprenent:
"Fa alguns anys que visitant o, millor dit, furetejant per l'església de Nostra Senyora, l'autor d'aquest llibre trobà, en un raconet obscur d'una de les torres, aquest mot gravat a mà en el mur: 'ANÁTKH (fatalitat).
Aquestes majúscules gregues, vetustes, negres i profundament gravades en la pedra, impressionaren vivament l'autor, no sols per certs signes propis de la cal·ligrafia gòtica impresos en llurs formes i actituds, sinó també per revelar que fou una mà de l'edat mitjana que les havia escrites, així com pel sentit lúgubre i fatal que s'hi endevinava".
(trad.R. Folch i Capdevila)

Victor Hugo

(entrepà de pa amb tomàquet i tallets fins de Jabugo)

Si reflexiono sobre el que ha estat la meva vida fins el dia d'avui,

les circumstàncies múltiples

i la complexitat d'aquestes circumstàncies múltiples

amb cada un dels seus matisos i peculiaritats,

i algunes altres coses afegides que m'han esdevingut d'excepcionals,

i el dia a dia, tan ensopit i somnolent, senzill, bonhomiós,

però no per això avorrit ni gens banal,

ans al contrari, ben ple de sensacions indesxifrables...;

si reflexiono sobre aquestes qüestions fonamentals

i ho poso tot plegat en el platet de la balança del destí,

m'adono que el pes és prou satisfactori,

i que puc dir-li a la Fortuna: la meva amiga de la sort,

el millor atzar, favor sense malícia, la bona confident...

Sí, he estat un porc afortunat!,

perquè per començar, mireu d'on vinc:

de les ubèrrimes deveses de la Sierra de Huelva!,

allà on el clima és suau i temperat,

i si fa sol i tens calor,

davall les grans alzines trobes la fresca benvolguda

que dóna confiança i benestar;

i aglans per donar i vendre, per terra, regalats,

i l'aigua que llisca per sèquies i riuets

tot fent un rebombori deliciós:

glup glups xiuxiuadissos que expliquen secretets;

i aquí salta un conill,

allà l'esquirolet s'enfila dalt d'un arbre;

la papallona ingènua, discontínua,

pessigolleja el teu musell

talment un pensament de res, una petita fantasia matinal...;

i els ocellets de tantes menes!,

que quan ve el temps primaveral

són els que més es fan sentir,

i fan tant agradable l'existència...

I mai no he treballat. Per què, si no calia?;

vivint sempre tranquil com un paixà,

en el cultiu de l'entreson i la contemplació

i les profundes reflexions, i el no fer res...;

i entre el joc, la broma, l'estirabot

i la conversa distingida i elegant

entre els companys, així han anat passat,

com un rosari de confits,

ben feliçment, tots els meus dies...

Sovint venia la metgessa a visitar-nos

-dona simpàtica i vital, d'allò més comprensiva-,

que es desvivia en atencions per tots nosaltres:

pastilles per a la tos i amb vitamines,

reforços nutritius, i les vacunes:

ai!, les antipàtiques vacunes, però...

si mai en clavar-te la injecció et pessigava algun tendó

i amb això senties una fiblada aguda,

una coïssor de déu n'hi do

que et feia mirar-la de reüll,

amb unes picadetes a l'esquena

desfeia de seguida el malentès.

I veia cada dia, ben retallada a l'horitzó,

la bonica i pintoresca vila de Jabugo.

I sentia sovint el repicar de les campanes

al capdamunt del campanar

de Santa Maria de los Remedios,

que ressonaven: ding-dong!, ding-dong!,

per la Sierra de Huelva i més amunt,

en aquell cel tan ben pintat, inabastable...

No, no ens faltava de res;

i amb tantes atencions ens atenien els humans,

que fet i fet, i ho dic amb ànim constructiu,

podríem dir que ens feien d'ajudants i de cambrers, de servidors.

I ens cantaven el fandango;

sí, ens cantaven allò de ...

Cuando salgo de mañana

antes de que el sol caliente

yo nunca dejo en mi casa

mi botella de aguardiente,

mi tocino y mi guitarra.

No lloraba por amor,

no lloraba por saber,

lloraba porque escuché

el canto de un ruiseñor

y no lo pude aprender.

Ni a tus ojos ni a tu cara

yo le encuentro explicación;

es tu belleza tan clara

que a mi me da la impresión

que eres un cuento de hadas.

Llavors, un dia, la sorpresa!

-va ser com un pastís inesperat d'aniversari!-,

van convidar-nos a fer una volta pel veïnat

damunt d'un autocar

amb moltes finestretes, molt ventilat i panoràmic;

i això, és clar, va ser una gran experiència,

i us he de dir que m'ha marcat profundament.

Recordo cada cosa, la tinc gravada en el cervell per sempre més:

el vent damunt la cara, les giragonses de la carretera,

l'emoció intensa dels sotracs i els canvis de rasant,

les meravelles del paisatge que sempre anava enrere...

I també recordo que cantàvem a cor que vols,

com un cor de rossinyols ben compassats

(els qui anàvem darrera l'autocar

portàvem la veu cantant de la cançó),

allò que tant havíem escoltat:

A mi me preguntó un juez

que de que me mantenia

y yo le dije: -Robando

como se mantiene usia,

aunque yo no robo tanto

(aquí el cant és més fluix i com de passada)

I ens van portar a un gran hotel de luxe de molta anomenada,

refrigerat, llampant, netíssim,

amb personal uniformat de color blanc,

molt ben vestits, molt, molt elegants;

allà vigilen perquè dormis i descansis,

i em van donar el millor tranquil·litzant...

Vaig dormir profundament com mai no havia dormit,

amb una son..., una son difícil d'explicar de tan... espessa, de tan... massíssa.

I en despertar, sorpresa!, sorpresa!!

Vet aquí que em trobo

ben acotxat i llescadet a dins d'un entrepà

en un llit de pa tovíssim, que dóna, ai, un benestar...!,

ficat en un aparador d'un bar

d'una ciutat que es diu Manresa...

I fent aquell balanç que se sol fer

en moments de canvis transcendents,

quan sembla que en allò que decideixes

t'hi va la salvació,

m'adono, sí, de la fortuna que he tingut...

Perquè no sóc un porc traumatitzat i venjatiu, no,

com aquells porcs de certs indrets,

que no coneixen el gust ni dels aglans,

i viuen tancats a cal i canto, i embarrats

( jo no ho he vist..., però n'estic informat:

una vegada, un porc senglar d'aquells que tot ho volten,

ens va explicar certes coses que ocorren en certs indrets...),

no viuen com nosaltres, que ens esbargim a lleure;

no saben res del gust de l'aire fresc, ni la remor de les alzines,

ni saben que és furgar la terra molla entre les fulles;

i és que... per no saber, no saben ni cantar!

Proveu-me!, tasteu a través meu

el gust finet i dolç de les alzines de Jabugo!

Proveu, proveu..., mengeu de mi...,

veureu si parlo per parlar!

Però... hi ha una cosa que no entenc.

El món és un enigma indesxifrable,

sempre hi ha un grill que desentona, i això ara mateix,

em neguiteja i em dóna un xic de mal humor...

El que no entenc... és el motiu que... aquest entrepà de mi,

si sóc naturalment un porc ibèric de Jabugo

-la prova és el que us dic, els meus records que us he explicat,

i en tinc el gust,

mireu aquí, on bona part de mi es troba ajaguda al perniler,

i van tallant, i van tallant amb gran mesura,

els dos cambrers van repartint...

La pota ho diu ben clarament, porta la marca i el segell en el tormell!-;

per què doncs, aquest poeta manresà, el Pollastret,

digueu, d'on ho ha tret?,

s'ha entestat a posar-me...

el nom afrancesat de Victor Hugo?

I la gent el creu i em diuen segons ell diu que m'han de dir!

I ho porta la pissarra dels entrepans del dia: Victor Hugo!

I quan sento els clients que diuen: Victor Hugo!,

em sento maltractat per un error imperdonable de falsa identitat,

em sento insegur, em sento trasbalsat

i dubto fins i tot, m'esbalaeix pensar-ho, dels meus orígens...

El dia que tú te mueras

no te vas a llevar na

mira si eres inocente

que crees que te va a librar

el dinero de la muerte.

Si porque subes ligero

piensas que no has de bajar,

mira las nubes del cielo,

fueron ayer agua de mar

mañana charcos del suelo.

No lloraba por amor,

no lloraba por saber,

lloraba porque escuché

el canto de un ruiseñor

y no lo pude aprender.

San Francisco, el primer entrepà vegetarià del món

Sempre ens ha preocupat molt la qüestió vegetariana. Hi ha els partidaris de la carn, i hi ha els detractors de la carn, i entre els dos bàndols hi ha molt pocs indiferents. A vegades semblaria que les posicions són tan irreconciliables que fan trontollar els fonaments més pregons de la nostra Associació, i si no fos perquè som persones amb una certa educació, em pregunto fins a quina mena d'extrems podríem arribar, sobretot alguns dels nostres socis, els més acalorats.
És per això, que em plau presentar aquesta cançó del Pollastret que he aconseguit recuperar, no sense un gran esforç (els tovallons, una vegada més, amb incrustacions de tota mena, tacats, rebregats..., uf!), i que parla precisament de quin va ser l'origen del primer entrepà vegetarià del món: el San Francisco. Em sembla que ha valgut la pena.   

Si vas a San Francisco

no oblidis de posar-te flors als cabells...

San Francisco

(entrepà vegetal amb fulletes d'enciam i d'escarola, olivada d'olives negres, pastanaga ratllada, i salsa maionesa (opcional), amb dues dentetes d'all en un extrem)

Les nenes maques al dematí

s'alcen i reguen, s'alcen i reguen,

les nenes maques al dematí

s'alcen i reguen el seu jardí.

El Llop ferotge quan ve la nit,

pateix d'insomni, pateix d'insomni,

el Llop ferotge quan ve la nit,

pateix d'insomni i deixa el llit.

Amb sabatilles, bata i pitet,

ja seu a taula, ja seu a taula,

amb sabatilles, bata i pitet,

seu a la taula per fer un banquet.

Però quin disgust en obrir el sarró,

només hi ha engrunes, només hi ha engrunes,

però quin disgust en obrir el sarró,

només hi ha engrunes i un rosegó.

On aniria per trobar un mos

que fos ben tendre, que fos tendre?

On aniria per trobar un mos

que fos ben tendre i regalimós?

Nostresenyor que tot ho veu,

vol ajudar-lo, vol ajudar-lo,

Nostresenyor que tot ho veu,

vol ajudar el galifardeu.

-Ves sant Francesc, el franciscà,

a donar exemple, a donar exemple!

-Ves sant Francesc, el franciscà,

a donar exemple de ben menjar;

que el Llop ferotge quan ve la nit,

pateix d'insomni, pateix d'insomni,

que el Llop ferotge quan ve la nit,

no sap estar-se en el seu llit.

El sant gaudia al Paradís,

no vol anar-hi, no vol anar-hi,

el sant gaudia al Paradís,

-mai la Maria no hi consentís.

-Ves-hi Francesc el franciscà,

-diu la Maria, diu la Maria-,

ves-hi Francesc el franciscà,

a donar exemple al teu germà!

Les nenes maques al dematí

s'alcen i reguen, s'alcen i reguen,

les nenes maques al dematí

s'alcen i reguen el seu jardí.

Troba la bèstia en un jardí,

flairant la flaire, flairant la flaire,

troba la bèstia en un jardí,

flairant la flaire d'un bon bocí.

-Bon Llop, escolta el meu sermó:

La carn no és bona, la carn no és bona!

-Bon Llop, escolta el meu sermó:

patiràs l'úric en el ronyó!

-Germà Francesc, el franciscà,

et diré mestre, et diré mestre!

-Germà Francesc, el franciscà,

si em convidaves a un bon sopar!

Ja van plegats a L'Entrepà,

que és a Manresa, que és a Manresa,

ja van plegats a l'Entrepà,

el santuari del bon menjar.

El Llop somriu com un pillet,

llegint la carta, llegint la carta,

el Llop somriu com un pillet,

perquè s'acosta un gran banquet!

-Primer voldria un entrepà,

de botifarra, de botifarra!,

primer voldria un entrepà,

de botifarra sucada amb pa!

Però Sant Francesc el franciscà,

quina plorera, quina plorera!,

però Sant Francesc el franciscà,

el garrí, plora, com un germà!

-Doncs vull perdius i pardalets,

una renglera, una renglera,

doncs vull perdius i pardalets,

molt ben posats dins d'un llonguet.

En sentir el Llop, el franciscà

es mor de pena, es mor de pena!

En sentir el Llop, fa el franciscà:

-Ai, que mai més no podran cantar!

El Llop en veure perillar el tec,

fet una fúria, fet una fúria,

el Llop en veure perillar el tec,

crida: -Porteu-me un bon bistec!

El nostre pobre franciscà,

de la sentida, de la sentida,

el nostre pobre franciscà,

de la sentida es desmaià.

I així va ser com el Llop va prendre Sant Francesc entre dues llesques de pa de pagès i se'l va menjar de viu en viu.

I a causa d'aquest esdeveniment esgarrifós, i per tal de restituir la memòria del sant, el senyor Joan Morros, l'amo del bar, va encomanar al Pollastret, el seu trobador, d' introduir a la carta d'entrepans de l'Entrepà, el Sant Francesc, el primer entrepà vegetarià del món, l'entrepà de fulles d'enciam amb escarola, i en record dels ullals afilats del Llop ferotge, van acordar de posar-hi dues dentetes d'all en un extrem.

I si algú vol saber què li va passar al Llop, us diré que és a l'infern, fent tabola amb els dolents, amb els desagraïts, i amb algunes nenes maques que també hi són; i l'ànima de Sant Francesc va tirar amunt i va tornar al Paradís on, des de llavors, gaudeix amb la Mare de Déu i les bones companyies de la pau dels sants.

Les nenes maques al dematí

s'alcen i reguen, s'alcen i reguen,

les nenes maques al dematí

s'alcen i reguen el seu jardí.

Jo també rego al meu hortet

faves i pèsols, faves i pèsols,

ja també rego al meu hortet,

faves i pèsols i el julivert.