Aquí teniu el text del Pollastret dedicat a l'entrepà de pa amb tomàquet i tallets fins de Jabugo, un clàssic i tal vegada el millor de tots els entrepans. Per què el Pollastret va associar el nom d'aquest entrepà amb el del cèlebre escriptor francès?
Nosaltres també, com en Joan Morros, l'amo de l'Entrepà, buscant el sentit o si més no la relació que el Pollastret va establir entre el gran romàntic Victor Hugo, i el pernil de Jabugo, hem rellegit algunes de les seves novel·les, concretament Nostra Senyora de Paris, i voldria transcriure les paraules de l'autor en el prefaci, per tal com, a la nostra modesta manera d'entendre, dónen una mica de llum sobre el misteri d'aquesta conjunció tan sorprenent:
"Fa alguns anys que visitant o, millor dit, furetejant per l'església de Nostra Senyora, l'autor d'aquest llibre trobà, en un raconet obscur d'una de les torres, aquest mot gravat a mà en el mur: 'ANÁTKH (fatalitat).
Aquestes majúscules gregues, vetustes, negres i profundament gravades en la pedra, impressionaren vivament l'autor, no sols per certs signes propis de la cal·ligrafia gòtica impresos en llurs formes i actituds, sinó també per revelar que fou una mà de l'edat mitjana que les havia escrites, així com pel sentit lúgubre i fatal que s'hi endevinava".
(trad.R. Folch i Capdevila)
Victor
Hugo
(entrepà de
pa amb tomàquet i tallets fins de Jabugo)
Si reflexiono sobre el que
ha estat la meva vida fins el dia d'avui,
les circumstàncies
múltiples
i la complexitat
d'aquestes circumstàncies múltiples
amb cada un dels seus
matisos i peculiaritats,
i algunes altres coses
afegides que m'han esdevingut d'excepcionals,
i el dia a dia, tan
ensopit i somnolent, senzill, bonhomiós,
però no per això avorrit
ni gens banal,
ans al contrari, ben ple
de sensacions indesxifrables...;
si reflexiono sobre
aquestes qüestions fonamentals
i ho poso tot plegat en el
platet de la balança del destí,
m'adono que el pes és
prou satisfactori,
i que puc dir-li a la
Fortuna: la meva amiga de la sort,
el
millor atzar, favor sense malícia, la bona confident...
Sí, he estat un porc
afortunat!,
perquè per començar,
mireu d'on vinc:
de les ubèrrimes deveses
de la Sierra de Huelva!,
allà on el clima és suau
i temperat,
i si fa sol i tens calor,
davall les grans alzines
trobes la fresca benvolguda
que dóna confiança i
benestar;
i aglans per donar i
vendre, per terra, regalats,
i l'aigua que llisca per
sèquies i riuets
tot fent un rebombori
deliciós:
glup glups xiuxiuadissos
que expliquen secretets;
i aquí salta un conill,
allà l'esquirolet
s'enfila dalt d'un arbre;
la papallona ingènua,
discontínua,
pessigolleja el teu musell
talment un pensament de
res, una petita fantasia matinal...;
i els ocellets de tantes
menes!,
que quan ve el temps
primaveral
són els que més es fan
sentir,
i fan tant agradable
l'existència...
I mai no he treballat. Per
què, si no calia?;
vivint sempre tranquil com
un paixà,
en el cultiu de l'entreson
i la contemplació
i les profundes
reflexions, i el no fer res...;
i entre el joc, la broma,
l'estirabot
i la conversa distingida i
elegant
entre els companys, així
han anat passat,
com un rosari de confits,
ben feliçment, tots els
meus dies...
Sovint venia la metgessa a
visitar-nos
-dona simpàtica i vital,
d'allò més comprensiva-,
que es desvivia en
atencions per tots nosaltres:
pastilles per a la tos i
amb vitamines,
reforços nutritius, i les
vacunes:
ai!, les antipàtiques
vacunes, però...
si mai en clavar-te la
injecció et pessigava algun tendó
i amb això senties una
fiblada aguda,
una coïssor de déu n'hi
do
que et feia mirar-la de
reüll,
amb unes picadetes a
l'esquena
desfeia de seguida el
malentès.
I veia cada dia, ben
retallada a l'horitzó,
la bonica i pintoresca
vila de Jabugo.
I sentia sovint el repicar
de les campanes
al capdamunt del campanar
de Santa Maria de los
Remedios,
que ressonaven:
ding-dong!, ding-dong!,
per la Sierra de Huelva i
més amunt,
en aquell cel tan ben
pintat, inabastable...
No, no ens faltava de res;
i amb tantes atencions ens
atenien els humans,
que fet i fet, i ho dic
amb ànim constructiu,
podríem dir que ens feien
d'ajudants i de cambrers, de servidors.
I ens cantaven el
fandango;
sí, ens cantaven allò de
...
Cuando salgo de mañana
antes de que el sol
caliente
yo nunca dejo en mi
casa
mi botella de
aguardiente,
mi tocino y mi
guitarra.
No lloraba por amor,
no lloraba por saber,
lloraba porque escuché
el canto de un ruiseñor
y no lo pude aprender.
Ni a tus ojos ni a tu
cara
yo le encuentro
explicación;
es tu belleza tan clara
que a mi me da la
impresión
que eres un cuento de
hadas.
Llavors, un dia, la
sorpresa!
-va ser com un pastís
inesperat d'aniversari!-,
van convidar-nos a fer una
volta pel veïnat
damunt d'un autocar
amb moltes finestretes,
molt ventilat i panoràmic;
i això, és clar, va ser
una gran experiència,
i us he de dir que m'ha
marcat profundament.
Recordo cada cosa, la tinc
gravada en el cervell per sempre més:
el vent damunt la cara,
les giragonses de la carretera,
l'emoció intensa dels
sotracs i els canvis de rasant,
les meravelles del
paisatge que sempre anava enrere...
I també recordo que
cantàvem a cor que vols,
com un cor de rossinyols
ben compassats
(els qui anàvem darrera
l'autocar
portàvem la veu cantant
de la cançó),
allò que tant havíem
escoltat:
A mi me preguntó un
juez
que de que me mantenia
y yo le dije: -Robando
como se mantiene usia,
aunque yo no robo tanto
(aquí el cant és més
fluix i com de passada)
I ens van portar a un gran
hotel de luxe de molta anomenada,
refrigerat, llampant,
netíssim,
amb personal uniformat de
color blanc,
molt ben vestits, molt,
molt elegants;
allà vigilen perquè
dormis i descansis,
i em van donar el millor
tranquil·litzant...
Vaig dormir profundament
com mai no havia dormit,
amb una son..., una son
difícil d'explicar de tan... espessa, de tan... massíssa.
I en despertar, sorpresa!,
sorpresa!!
Vet aquí que em trobo
ben acotxat i llescadet a
dins d'un entrepà
en un llit de pa tovíssim,
que dóna, ai, un benestar...!,
ficat en un aparador d'un
bar
d'una ciutat que es diu
Manresa...
I fent aquell balanç que
se sol fer
en moments de canvis
transcendents,
quan sembla que en allò
que decideixes
t'hi va la salvació,
m'adono, sí, de la
fortuna que he tingut...
Perquè no sóc un porc
traumatitzat i venjatiu, no,
com aquells porcs de certs
indrets,
que no coneixen el gust ni
dels aglans,
i viuen tancats a cal i
canto, i embarrats
( jo no ho he vist...,
però n'estic informat:
una vegada, un porc
senglar d'aquells que tot ho volten,
ens va explicar certes
coses que ocorren en certs indrets...),
no viuen com nosaltres,
que ens esbargim a lleure;
no saben res del gust de
l'aire fresc, ni la remor de les alzines,
ni saben que és furgar la
terra molla entre les fulles;
i és que... per no saber,
no saben ni cantar!
Proveu-me!, tasteu a
través meu
el gust finet i dolç de
les alzines de Jabugo!
Proveu, proveu..., mengeu
de mi...,
veureu si parlo per
parlar!
Però... hi ha una cosa
que no entenc.
El món és un enigma
indesxifrable,
sempre hi ha un grill que
desentona, i això ara mateix,
em neguiteja i em dóna un
xic de mal humor...
El que no entenc... és el
motiu que... aquest entrepà de mi,
si sóc naturalment un
porc ibèric de Jabugo
-la prova és el que us
dic, els meus records que us he explicat,
i en tinc el gust,
mireu aquí, on bona part
de mi es troba ajaguda al perniler,
i van tallant, i van
tallant amb gran mesura,
els dos cambrers van
repartint...
La pota ho diu ben
clarament, porta la marca i el segell en el tormell!-;
per què doncs, aquest
poeta manresà, el Pollastret,
digueu, d'on ho ha tret?,
s'ha entestat a
posar-me...
el nom afrancesat de
Victor Hugo?
I la gent el creu i em
diuen segons ell diu que m'han de dir!
I ho porta la pissarra
dels entrepans del dia: Victor Hugo!
I quan sento els clients
que diuen: Victor Hugo!,
em sento maltractat per un
error imperdonable de falsa identitat,
em sento insegur, em sento
trasbalsat
i dubto fins i tot,
m'esbalaeix pensar-ho, dels meus orígens...
El dia que tú te
mueras
no te vas a llevar na
mira si eres inocente
que crees que te va a
librar
el dinero de la muerte.
Si porque subes ligero
piensas que no has de
bajar,
mira las nubes del
cielo,
fueron ayer agua de mar
mañana charcos del
suelo.
No lloraba por amor,
no lloraba por saber,
lloraba porque escuché
el canto de un ruiseñor
y no lo pude aprender.
2 comentaris:
Segueixo sense entendre la relació de Victor Hugo amb l'entrepà. Que hi pinta aquí la fatalitat?
Això és confús; podrieu ser més explícit?
Publica un comentari a l'entrada