dilluns, 30 de setembre del 2013
Requiem del Pollastret
Benvolguts associats. Ha arribat la tardor, època de recolliment, de consideracions profundes sobre la mort i de llargues migdiades.
Considereu...
Requiem
del Pollastret
Com
que no és un cas d'urgència,
m'enterraven
a consciència!
Dies
irae, dies illa,
Solvet
saeclum in favilla,
Teste
David cum Sibylla!
Quantus
tremor est futurus,
quando
judex est venturus,
cuncta
stricte discurssurus!
Tuba
mirum spargens sonum
per
sepulcra regionum,
coget
omnes ante thronum.
Mors
stupebit et Natura,
cum
resurget creatura,
judicandi
responsura.
Perquè
em plau enganyar el metge,
la
família i el notari,
i
també la mort il·lustre,
alço,
a pols, el cos del gerro
i
l'estampo contra el ferro!
I
la flor que era en el gerro,
una
rosa damasquina
d'una
vermell rovell de ferro
i
una flaire sense esguerro,
acompanya
el meu enterro!
Quina
pena! Quin desastre!
El
poetastre se'ns ha mort!
Potser
sí que era un sapastre,
però
tenia molt bon cor!
Un
carrer per una arbreda
adormida
perquè glaça;
un
vehicle s'hi desplaça
poc
a poc, sense fer fressa,
que
carrega un monoplaça:
el
taüt lacat de negre
tapissat
de seda blanca;
i
ocupant l'única plaça,
amb
cara de circumstàncies
que
no són acostumades,
trobareu...
un servidor:
les
sabates enllustrades
com
si fos festa major,
americana
de sastre,
els
cabells reclenxinats,
les
ulleres ben posades,
i
en el coll un mocador
que
fa joc amb els colors
de
la flor que era en el gerro
i
acompanya el meu enterro.
Quina
pena! Quin desastre!
El
poetastre se'ns ha mort!
Potser
sí que era un sapastre,
però
tenia molt bon cor!
Vet
aquí la comitiva
seriosa
i compungida,
els
amics i les amigues,
mansament
i reposada
per
la ruta manresana:
carrer
d'Àngel Guimerà,
Passeig
de Pere III;
a
la corba del Maiami,
ens
saluden, rera els vidres
una
parella de nuvis
recitant
epitalamis;
poc
a poc, com qui fa un tomb,
entrem
pel carrer del Born
fins
a la plana de l'Om,
on
després de fer tres voltes
tothom
canta les absoltes:
Quina
pena! Quin desastre!
El
poetastre se'ns ha mort!
Potser
sí que era un sapastre,
però
tenia molt bon cor!
Na
Bastardes, Sobreroca,
on
hi ha el Pou de la Gallina
que
va embolicar la troca
de
l'aquí i de l'enllà;
la
camisa se m'aprima
amb
el fred de la sentina:
és
l'entrada als soterranis
que
connecten la ciutat
amb
els pèlags funeraris,
on
Caront, el capità
del
Creuer del Més Enllà,
va
embarcant els coetanis.
El
carrer de Sant Miquel,
plaça
de l'Ajuntament.
S'atura
la comitiva
per
fer un altre responsori:
Quina
pena! Quin desastre!
El
poetastre se'ns ha mort!
Potser
sí que era un sapastre,
però
tenia molt bon cor!
El
Pont Vell, l'estació,
resseguim
el Cardener
que
és un riu com un carrer
amb
amplada d'avinguda,
d'una
sola direcció.
En
el Pont de la Reforma
ens
trobem amb el seguici
d'un
enterro que retorna.
Em
saluda el difunt,
estirat
com un llobarro,
entre
flors, damunt del carro.
Per
les costes de la Seu,
tots,
menys jo, pugen a peu...
Va
seguint la comitiva
seriosa
i compungida;
n'hi
ha qui queden endarrera
perquè
perden la bufera,
i
més d'un té la falera
que
voldria venir amb mi
i
acotxar-se a la llitera.
Quina
pena! Quin desastre!
El
poetastre se'ns ha mort!
Potser
sí que era un sapastre,
però
tenia molt bon cor!
Arribats
al mirador,
som
al cim de la ciutat,
a
la Seu, en el terrat,
en
el punt de més volada:
a
l'esquerra, el Lluçanès;
a
mig dia, Montserrat;
i
a la dreta s'hi veurien
les
pinedes de Coll Baix,
si
no fos per la torratxa
que
corona el baptisferi.
És
aquí, en aquesta erola
que
voldria ser enterrat!
Au,
canteu-me un gori gori
ben
sentit, que tothom plori!;
i
doneu-me un xic de festa:
ball,
cridòria, rebombori!
Ja
hi haurà temps pel silenci
quan
vindrà l'eternitat,
i
el repòs i l'apatia
ens
governin de veritat!
Quina
pena! Quin desastre!
El
poetastre se'ns ha mort!
Potser
sí que era un sapastre,
però
tenia molt bon cor!
I
és així que enganyo el metge,
la
família i el notari,
i
també la mort il·lustre.
I
la flor que era en el gerro,
una
rosa damasquina
d'una
vermell rovell de ferro
i
una flaire sense esguerro,
acompanya
el meu enterro!
Dies
irae, dies illa,
Solvet
saeclum in favilla,
Teste
David cum Sibylla!
Quantus
tremor est futurus,
quando
judex est venturus,
cuncta
stricte discurssurus!
Tuba
mirum spargens sonum
per
sepulcra regionum,
coget
omnes ante thronum.
Mors
stupebit et Natura,
cum
resurget creatura,
judicandi
responsura.
dimarts, 3 de setembre del 2013
Bevent tot sol al clar de lluna III, de Li Po
Ens acaba d'arribar una versió del tercer poema de la sèrie.
Aquí el teniu!
Però abans, em demana el Lletraferit de Manlleu que digui que la traducció del llibre "Vida y poesia de Li Po", un llibre amb molt de recorregut, de l'Arthur Waley, és de Marià Manent.(no sé ben bé per quin motiu li dóna molta importància).
A Xiangyang, quan arriba el tercer mes
de l'any,
els carrers es transformen en catifes
de flors.
Qui plora, solitari, enmig d'aquest jardí?
El lloc ens ho demana: no estalviïs el vi!
El fracàs, l'abundància, els termes
de la vida,
ja van ser decidits en el començament.
Una copa de vi barreja vida i mort,
i entre les deu mil coses ja no hi ha distincions.
Xop de vi, sense nord, lluny del cel i
la terra,
immòbil, solitari, estirat en el jaç,
oblido fins i tot el cos i
l'existència,
i és aquesta, en veritat, la millor
benaurança.
(versió de Salvador Giralt a partir d'Eduard J. Verger, i Arthur Waley)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
