Ara fa dies, molts dies, que llegim Maupassant. Els seus contes són ideals per a ser llegits a la vora del foc. Ha arribat l'hivern, i aquí al Balneari fa un fred que pela.
Hi ha dos contes sobre la cacera que són terribles. L'un és "la roca dels Somorgollaires", i l'altre és "Amor, tres pàgines del llibre d'un caçador". Si sou caçadors i els llegiu, deixareu de caçar. És el cas del Rellotger, que un dia a la setmana anava de cacera. Ha desat l'escopeta i ara va amunt i avall amb els braços plegats, malenconiós, i tots endevinem que amb un sentiment de culpa que no el deixa viure.
La Rita, l'altre dia va escridassar-lo:
-Botxí! -va dir-li.
Ara però, li sap greu.
Aquest conte, Amor, té un començament molt fort:
"...Acabo de llegir als successos del diari un drama passional. Ell la va matar, després es va matar: l'estimava. ¿Què importaven Ell i Ella? Només el seu amor m'importava; i no m'interessa perquè m'entendreixi gens, ni perquè em sorprengui, ni perquè em commogui, ni perquè em faci somniar, sinó perquè em recorda un episodi de la meva joventut, un estrany record de caça on l'amor se'm va aparèixer com als primers cristians se'ls apareixien creus al bell mig del cel".
Es refereix a l'amor entre una parella d'ànecs, i el que va succeir quan ell mateix va disparar i va matar la femella.
En el conte hi ha una descripció fantàstica d'un aiguamoll:
"M'agrada l'aigua amb passió desordenada: el mar, encara que sigui massa gran, massa agitat, impossible de posseir; els rius, tan bonics però que passen, fugen, se'n van; i, sobretot, els aiguamolls, on palpita tota l'existència desconeguda de les bèsties aquàtiques. L'aiguamoll és un món dintre d'un món, un món diferent que té la seva pròpia vida, habitants sedentaris i passavolants, veus, sorolls i sobretot, el misteri. No hi ha res de més torbador, més inquietant, més esfereïdor, de vegades, que un pantà. ¿Per què aquesta por, que plana per damunt d'aquestes terres baixes cobertes d'aigua? Les vagues remors de les canyes, els estranys focs follets, el silenci profund que les envolta les nits tranquil·les, o bé les boires misterioses, que s'arrosseguen pels joncs com vestits de mortes, o potser l'imperceptible clapoteig , tan lleuger, tan suau, i més aterridor de vegades que el canó dels homes o el tro del cel, són allò que fa que els aiguamolls s'assemblin a països de somni, països terribles que oculten un secret incognoscible i perillós.
No. Una altra cosa se'n desprèn, un altre misteri, més profund, més greu, flota a les boires espesses, potser el mateix misteri de la creació! Perquè ¿no va ser precisament en l'aigua estancada i fangosa, en la pesada humitat de les terres mullades, sota la calor del sol, on es va bellugar, on va vibrar, on va veure el dia la primera llavor de vida?"
(trad. Marc Bassets. Quaders Crema)
Ara però, li sap greu.
Aquest conte, Amor, té un començament molt fort:
"...Acabo de llegir als successos del diari un drama passional. Ell la va matar, després es va matar: l'estimava. ¿Què importaven Ell i Ella? Només el seu amor m'importava; i no m'interessa perquè m'entendreixi gens, ni perquè em sorprengui, ni perquè em commogui, ni perquè em faci somniar, sinó perquè em recorda un episodi de la meva joventut, un estrany record de caça on l'amor se'm va aparèixer com als primers cristians se'ls apareixien creus al bell mig del cel".
Es refereix a l'amor entre una parella d'ànecs, i el que va succeir quan ell mateix va disparar i va matar la femella.
En el conte hi ha una descripció fantàstica d'un aiguamoll:
"M'agrada l'aigua amb passió desordenada: el mar, encara que sigui massa gran, massa agitat, impossible de posseir; els rius, tan bonics però que passen, fugen, se'n van; i, sobretot, els aiguamolls, on palpita tota l'existència desconeguda de les bèsties aquàtiques. L'aiguamoll és un món dintre d'un món, un món diferent que té la seva pròpia vida, habitants sedentaris i passavolants, veus, sorolls i sobretot, el misteri. No hi ha res de més torbador, més inquietant, més esfereïdor, de vegades, que un pantà. ¿Per què aquesta por, que plana per damunt d'aquestes terres baixes cobertes d'aigua? Les vagues remors de les canyes, els estranys focs follets, el silenci profund que les envolta les nits tranquil·les, o bé les boires misterioses, que s'arrosseguen pels joncs com vestits de mortes, o potser l'imperceptible clapoteig , tan lleuger, tan suau, i més aterridor de vegades que el canó dels homes o el tro del cel, són allò que fa que els aiguamolls s'assemblin a països de somni, països terribles que oculten un secret incognoscible i perillós.
No. Una altra cosa se'n desprèn, un altre misteri, més profund, més greu, flota a les boires espesses, potser el mateix misteri de la creació! Perquè ¿no va ser precisament en l'aigua estancada i fangosa, en la pesada humitat de les terres mullades, sota la calor del sol, on es va bellugar, on va vibrar, on va veure el dia la primera llavor de vida?"
(trad. Marc Bassets. Quaders Crema)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada