Aquests dies hi ha molt de rebombori perquè algú ha trobat a les golfes del nostre edifici unes pistoles de duel. A l'Associació hi ha uns quants esperits inquiets -per no dir uns caps calents-, que des del dia de la troballa van molt excitats. Tot el dia se sent olor de pólvora i el xim-xim de les bales de metall; hi ha advertiments i fugonades als llocs més inversemblants; fins i tot és perillós passejar pel jardí, i els coloms ja no s'hi acosten.
Vivim uns dies d'una gran complexitat.
En Polo, el nostre bibliotecari, que és molt poruc, com si la cultura el pogués protegir de les follies dels nostres associats, està recopilant textos literaris relacionats amb els duels. Em sembla que està espantat, i que aquesta recopilació és un mal senyal.
Perquè us en feu una idea, llegiu:
Murió Galois, como es muy
sabido, en un desafío de motivación bien fútil –por “una
infame coqueta” como él mismo escribe–, la madrugada del 30 de
mayo de 1832.
R. Rodríguez Vidal
Si
per curar del mal d’amor
fos
oportú d'esbatussar-se contra algú!
Tirar
pel dret
i
amb les pistoles, a trenc d’alba,
al
bosc del riu, lliurar un duel
que
no caldria que fos cruel;
com
l’Evarist,
que
va tenir un final ben trist
però
gloriós.
Fetges
que sou al vostre lloc, vegetatius,
fidels
al cos o bé captius
a
l’interior del clos espès
dels
homes vius;
tant
si fa fred com si és estiu,
compliu.
Fetges
humits dels meus semblants,
fetges
amics,
que
suquegeu de verda fel,
escolto,
absort, la vostra veu
atapeïda,
rogallosa,
que
va dient, entre enfadada i enfadosa:
“Que
ja m’atipa tanta fel!”
Fetges
vermells, d’un vermell fetge
com
no n’hi ha.
Fetges
soferts i castigats
que
feu la feina, de bon grat
o
de mal grat,
de
destil·lar la mala llet
d’aquest
perol que cuina el brou
enganxifós
i escaldufat
de
l’embolic sentimental.
Perquè
el problema d’aquest món
és
en el fons
terriblement
sentimental:
excés
d’amor, hi ha massa amor;
vet
aquí el mal:
l’excés
d’amor entre els mortals.
Fes
un silenci existencial
i
sentiràs la veu del fetge,
atapeïda,
rogallosa,
que
va dient, entre enfadada i enfadosa:
“Que
ja m’atipa tanta fel!”
Fetges
molsosos, fetges roms,
treballadors
com menairons,
fetges
peons,
que
feu de fetges d’homes vius
que
van i vénen pel carrer,
fregant,
fregant la voraviu
d’un
món que sempre ha estat esquiu;
i
tu, el meu bon fetge roig
tan
a tocar, tan a tocar
que
puc sentir-te palpitar;
tot
i que sóc molt poc flexible,
i
la distància és invencible
(posar
l’orella al teu damunt
fóra
el miracle de Bellmunt!),
puc
escoltar la teva veu
atapeïda,
rogallosa,
que
va dient entre enfadada i enfadosa:
“Que
ja m’atipa tanta fel!”
Si
per curar del mal d’amor
fos
oportú d'esbatussar-se contra algú!
Tirar
pel dret
i
amb les pistoles, a trenc d’alba,
al
bosc del riu, lliurar un duel
que
no caldria que fos cruel;
com
l’Evarist,
que
va tenir un final ben trist
però
gloriós.
(Salvador Giralt; Vint-i-dos poemes)
