Homenatge a Xesco Boix

Hem trobat aquest poema "Homenatge a Xesco Boix", de Salvador Giralt, que ens ha semblat molt adequat de penjar en aquest aparador, avui que fa tot just 30 anys de la mort d'en Xesco:

–Mmm…, quina sopa més bona, la millor sopa de pedres que he fet en tota la meva vida. ¡Vinga nois i noies, mainada, aneu a avisar tota la gent del poble! Ja n’hi ha prou de mesquineses, ja n’hi ha prou de gent del puny estret; que portin plats, que portin culleres, que portin escudelles, que portin tassons!

Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú no es va quedar sense en aquell poble.

Xesco Boix, La sopa de pedres

HOMENATGE A XESCO BOIX

Ets tu, Xesco Boix?

Què tal des de tan lluny?

Ah, Xesco, Xesco, Xesco,

marxar tan de bursada

sense dir-nos ni adéu!

Que tornes, dius, aviat?

Que esperes que floreixin

les roselles als camps

de blat, l’aire més fi,

i els arbres siguin verds?

I és clar!, que faci bo.

Al metro, te’n recordes?,

al carrer de Provença,

cantaves Joan del Riu.

La gent, amunt i avall,

apressats, malcontents,

anaven al seu tros:

potser un tros de despatx.

Jo passava de llarg

però vaig parar-me adés

captivat pels acords,

tot oblidant l’afer

que duia entre les mans.

Érem pocs, érem tres

al redol de les tres:

tu i jo, i aquella noia

que cantava tan bé.

Entonàveu: “viola,

sona d’un to cortés,

mira que ballen dames,

dames i cavallers...”

I la gent prou ballava

al metro, amunt i avall:

qui seguia un compàs,

qui passava de llarg

tot mirant de biaix...

Algú, de tant en tant,

parava mig minut,

i escadusserament

el metàl·lic xim-xim

del xoc de les monedes

sonava al teu barret.

Al metro, te’n recordes?,

en aquell túnel fosc:

les pluges de l’abril,

les cireres de juny,

el follet, la formiga,

l’amador sense amiga,

la cabana en el bosc

de closca d’avellana,

l’ocell, la sargantana,

la nineta galana...;

en aquell túnel fosc

a llum de fluorescents!

Es va trencar una corda

i es va acabar el tocar.

–Sé d’un vers –et vaig dir–

que un dia has de cantar.

–Digues, va! –tu vas dir.

Semblava que el tenia

però em vaig entrebancar...

Quin adéu més galdós!

Llavors vam tocar el dos

(tu anaves amb la noia),

i vaig tornar a l’afer

que duia entre les mans:

que tard s’havia fet!;

i de pressa i corrents

cap a la línia quatre,

després la línia tres...

I ara té, veus?, un vers

penyora de cançons,

velles cançons, bones cançons,

que em van meravellar.

Escotatz, mas no say que s'es. Un poema de Raimbaut d'Aurenga

Vet aquí un poema de Raimbaut d'Aurenga. Sembla acabat de fer.

Escotatz, mas no say que s'es,

senhor, so que vuelh comensar.

Vers, estribot ni sirventes

non es, ni nom no'l sai trobar;

ni ges no say co'l mi fezes

s'a'aytal no'l podi'acabar,

que ja hom mays non vis fag aytal ad home ni a femna en est segle ni en l'autre qu'es passatz.

Escolteu, més no sé que és

senyors, el que vull començar.

Vers, estribot ni sirventès

no és, el nom no el sé trobar;

tampoc no sé com l'he de fer

ni encara si el podré acabar,

que mai ningú no ha vist fer res de semblant a home o a dona, en aquest segle ni en els altres del passat.

Sitot m'o tenet a foles

per tan no'm poiria layssar

que ieu mon talan non disses;

no m'en cujes hom castiar:

tot cant es non pres un pojes

vas so c'ades vey et esgar,

e dir vos ay per que. Car si ieu vos o avia mogut, e no'us o trazia a cap, tenriatz m'en per fol. Car mais amaria seis deniers en mon punh que mil sols el cel.

I si algú per foll em tingués

no podria pas evitar

que jo el meu parer us digués;

no m'ho volguéssiu reprovar.

Tot quan és no ho tinc en res

sinó el que veu el meu esguard,

i us diré perquè: Car si jo us hagués començat a explicar, o encara que no us ho hagués acabat d'explicar, em tindríeu per foll. Car preferiria sis monedes en el puny que més de mil sous en el cel!

Ja no'm tema ren far que'm pes

mos amicx, aisso'l vuelh prejar;

s'als obs no'm vol valer manes

pus m'o profer'ab lonc tarzar;

pus leu que selh que m'a conques

no'm pot nulh autre galiar.

Tot ayso dic per una domna que'm fay languir ab belas paraulas et ab lonc respieig, no say per que. Pot me bon'esser, senhors?

No temeu fer res que em pesés,

amics meus, us ho vull pregar;

si res cal fer que m'auxiliés,

vau prometre de molt tardar;

més bé que la qui m'ha sotmès

ningú mai no em podrà enganyar.

Tot això ho dic per una dama que em fa llanguir amb belles paraules i amb els seus allargaments, i no sé pas perquè. I tot plegat serà prou bo, Senyors?

Que ben a passatz quatre mes,

-oc! E mays, de mil ans so'm par-

que m'a autrejat e promes

que'm dara so que m'es pus car.

Dona! Pus mon cor tenetz pres

adossatz me ab dous amar.

Dieus, ajuda! In nomine Padris et Filii et Spiritus Sancti! Aiso, que sera, domna?

Mes queda enrere el quart mes,

-Si! Que mil anys em va semblar!-

des que em digué i prometés

que em donarà el que m'és més car.

Dona! Teniu el meu cor pres,

endolciu-lo amb dolç amar.

Déu, ajuda! In nomine Padris et Filii et Spiritus Sancti! Això, què serà, Senyora?

Qu'ieu soy per vos gays, d'ira ples;

iratz-jauzent me faytz trobar;

e so m'en partitz de tals tres

qu'el mon non a, mas vos, lur par;

e soy fols cantayre cortes

tan c'om m'en apela joglar.

Dona, far ne podetz a vostra guiza, co fes N'Ayma de l'espatla que la estujet lay on li plac.

Estic per vos alegre i trist;

trist i content em feu trobar;

i m'he apartat d'aquelles tres,

fora de vos, no tenen par;

i sóc tornat foll i cortès,

tant que ja em diuen “el joglar”.

Dona, podeu fer el que us plagui, tal com va fer l'Aima amb l'espasa, que la va guardar allà on més li va plaure.

Er fenisc mo no-say-que-s'es,

c'aisi l'ay volgut batejar;

pus mays d'aital non auzi jes

be'l dey enaysi apelar;

e diga'l, can l'aura apres,

qui que s'en vuelha azautar.

E si hom li demanda qui l'a fag, pot dir que sel que sap be far totas fazendas can se vol.

I fineixo el meu no-sé-que-és,

que així l'he volgut batejar;

res no he sentit que s'hi assemblés,

així doncs l'he d'anomenar;

i el digui, quan l'haurà après,

el qui se'n vulgui alegrar.

I si algú li demana qui l'ha fet, podrà dir que aquell que sap fer bé tota mena de coses, si li ve de gust.

(trad. Salvador Giralt)

Hi ha mirra als cabells negres de la Veritat (Versions de poesia antiga, de Segimon Serrallonga)

Ens va caure a les mans el llibret "Versions de poesia antiga" de Segimon Serrallonga, i des que l'estem llegint ens hem tornat més greus.
"Hi ha mirra als cabells negres de la Veritat". Aquesta frase, i també aquesta altra: "La Veritat vol l'embriaguesa a dintre", que es troben a la tomba del visir Rekhmire, a Tebes d'Egipte, de devers el 1430 aC, ens obsessionen de dia i de nit.
En Serrallonga diu: "Mirra hi té dues funcions: l'ordinària, aromar amb mirra real els cabells reals, que són d'una negror blavissa i brillant, com veiem en l'estatuària i la pintura, i la funció figurada,  que l'inscriptor aplica metonímicament a Maat (la Veritat) a fi de destacar-ne les qualitats d'amargant i pungent. La síntesi de la Veritat egípcia es fa unint les dues inscripcions: Maat és vital, resplendent, olorosa, amargant i pungent".
Que és la Veritat? Tenim algunes controvèrsies i a vegades sembla que parlem de coses diferents.

Escolteu el Cant de l'Arpista:

     (Cant que hi ha a la capella del rei Antef el benaurat
     davant per davant de l’arpista)

  Aquesta és la deixa del bon príncep de destí feliç.

Les generacions se’n van, desapareixen,
d’altres en vénen, des del temps de l’antigor.
Així els déus i els qui abans vingueren a la vida
avui a les piràmides reposen.

Els nobles i els més gloriosos esperits
són en llurs tombes sepultats.
Bastiren temples i capelles:
no en queda res. Què se n’han fet?

Encara sento les paraules
de Hardjedef i d’Imhotep.
S’han convertit en dites
amb més vida que no ells.

I què són ara els seus indrets de culte?
Els murs van caure en runes,
els llocs on foren reverits no són enlloc,
com si mai no haguessin existit.

No n’hi ha ni un que pugui retornar
per dir-nos-en l’estat, quina és la seva sort,
i pugui dur la pau al nostre cor
fins que arribem al lloc on ells han arribat.

Així doncs satisfés el teu desig,
fes que el teu cor oblidi, i l’oblidança
et serà l’honra fúnebre més pia.
Creu el teu cor durant tota la vida.

Vessa mirra damunt la teva testa,
vesteix de lli ben fi,
perfuma’t amb l’essència més pura
de les divines serves.

Acreix la teva benaurança,
no et deixis fatigar la ment.
Segueix el teu anhel i el que t’és bo,
fes el que has d’acomplir en aquest terra.

No neguitegis el teu cor
fins el dia del fúnebre lament.
El Cor Feixuc no escolta pas els planys:
cap plany no salva del sepulcre.

Fes-te el dia feliç,
i no te’n cansis,
que ningú no s’emporta els béns a l’altre món,
pensa que cap dels que han partit no torna.

(versió de Segimon Serrallonga. Edicions 62, Empúries)