dijous, 22 de gener de 2015

Alte clamat Epicurus


Ara resulta que per beneir la taula, en comptes del "Déu i Pare omnipotent...", cantem aquesta cançó que en François ha portat de no sé on.  Jo no hi estava d'acord, però van guanyar per votació. No sé què pensar. Em sembla que hem de reobrir el debat sobre la cultura, els seus fonaments, els seus límits; i potser, també, ens caldria un bon debat sobre l'ètica. Quan passat l'hivern ens anirem desensopint del fred i les llargues migdiades, hauríem de tenir en compte això de l'ètica. I tant, molta ètica; la cultura i l'ètica, l'ètica i la cultura.
No acabo de veure clar que Epicur sigui una bona influència.

Alte clamat Epicurus:
“Venter satur est securus.
Venter deus meus erit.
Talem deum gula querit
cuius templum est coquina,
in qua redolent divina”.

Ho proclama Epicur:
“Ventre ple és bé segur.
Així el ventre déu em sia, 
per esbarjo i golosia.
E meu temple és la cassola
i la flaire que bressola.”

Ecce deus opportunos,
nullo tempore ieiunus,
ante cibum matutinum
ebrius eructat vinum,
cuius mensa et cratera
sunt beatitudo vera.

Mai no trobareu dejú
aquest déu tan oportú.
Abans l’àpat del matí,
ja fa rots amb gust de vi.
Prega al got i la cratera
amb devoció  verdadera.

Cutis eius sempre plena
Velut uter et lagena;
Iungit prandium cum cena,
Unde pinguis rubet gena,
Et, si quando  surgit vena,
fortior est quam catena.

Ser panxut li ve de mena,
és com una bóta plena.
Compta els àpats per dotzenes;
els ulls botinflats de flema;
quan se li embussen les venes
es fan fortes com cadenes.

Sic religionis cultus
In entre movet tumultus.
Rugit venter in agone,
vinum pugnat cum medone:
vita felix otiosa,
circa ventrem operosa.

Aquest  culte pietós
torna el ventre tan  flatós
que bramula amb  agonia:
pugna el vi amb la  malvasia.
Vida feliç, ociosa,
però per dins laboriosa.

Venter inquit: “nichil curo
preter me sic me procuro,
ut in pace in id ipsum
molliter gerens me ipsum
super potum super escam
dormiam et requiescam.”

Diu el ventre: “de mi curo,
i és així com m'asseguro
fer les paus amb mi mateix
-amb clemència, tanmateix-;
ben menjat, super begut,
descansat i complagut".

(trad. Salvador Giralt)