Aquesta peça de Guiraut de Bornelh ha estat causa de llargues discussions i polèmiques. Com és possible que, en Guiraut, perdés el guant? Aquí hi ha qui diu que el va amagar. Per què? Per fer-se plànyer. Les discussions encara estan molt vives. Escolteu:
RAZO
Guiraut de Borneil amava una dama de Gascunya
que tenia per nom Alamanda d’Estanc. Era una dama molt preuada pel seu seny i
la seva vàlua i la seva bellesa; i ella sofria els precs i les pretensions d’en
Guiraut per les lloances que li feia de
mèrit i d’honor, i per les bones cançons
que feia d’ella, que li produïen molt de delit perquè les entenia bé. I així ell la pregà durant molt de temps; i
ella, amb belles dites i bells honraments i belles promeses, es defenia d’ell
amb cortesia, i no hi hagué cap fet d’amor, ni li donà cap joia, sinó un seu guant,
i ell visqué molt de temps alegre i joiós; i després va tenir molta tristesa
quan el va perdre. Perquè madona Alamanda –quan veia que ell l’apressava perquè
li donés algun plaer amorós, i va saber que havia perdut el guant-, l’acusava pel
guant, dient que l’havia guardat malament,
i que no li donaria més cap joia ni plaer d’amor, i que d’allò que li havia promès se’n
retractava, perquè veia que ell era molt lluny de reeixir en la seva comanda. Quan Guiraut va sentir la nova acusació i el
comiat que la dama li donava, va sentir molt de dolor i tristesa, i se’n va
anar a trobar una donzella que ella tenia,
que es deia Alamanda, com la dama. La donzella era molt sàvia i cortès,
i sabia trobar, i entendre. I Guiraut li va dir el que la dama li havia dit, i
va demanar consell a la donzella sobre el que havia de fer; i li va dir:
Si·us
quer conselh, bel’ami’Alamanda
no·l me
vedetz, c’om cochatz lo·us demanda;
que so m’a dich vostra domna truanda
que lonh sui fors issitz de sa comanda
que so
que·m det m’estrai er e·m desmanda.
Que·m
conselhatz?
C’a pauc
lo cor dins d’ira no m’abranda,
tan fort
en sui iratz.
Deu-me consell, bella amiga, Alamanda,
no me’l negueu que fretura em comanda,
que això m’ha dit vostra dama gormanda,
que m’he allunyat de la seva encomanda,
que el que em va dar em retira i demanda.
Què aconselleu?
Gairebé el cor, a dins, d’ira s’abranda,
d’això que ella em retreu.
Per Deu
Guiraut, ges aissi tot a randa
volers
d’amic no·s fai ni no·s garanda;
car si
l’us falh, l’altre convé que blanda,
que lor
destrics no crescha ni s’espanda.
Pero si
us ditz d’alt poi que sia landa,
vos la·n
crezatz,
e plassa
vos lo bes e·l mals que·us manda;
c’assi
seretz amatz.
Per Déu Guiraut, no compteu fil per randes,
volers d’amic és acord a dues bandes,
si l’un falleix l’altre guardi la tanda,
que desacord no és gens bona vianda.
Però si us digués que un alt port és la landa,
vos la creureu,
i us plagui el bes i els mals de l’encomanda;
és així que amareu.
No posc
mudar que contr’orgolh no gronda,
ja siatz
vos, donzela, bel’e blonda.
Pauc
d’ira·us notz e paucs jois vos aonda;
mas ges
no n’etz primera ni segonda!
Et eu
que tem d’est’ira que·m confonda,
que m’en
lauzatz,
si·m tem perir, que·m traia plus vas l’onda?
Mal cut
que·m chabdelatz!
El meu enuig contra orgull no fa bonda,
ja sigueu vos, donzella, bella i blonda.
Joia i tristesa, sigui breu o llonga,
considereu com si anéssim de ronda!
I jo que temo, d’aquest bosc, la fronda,
m’aconselleu
de caminar fins a la part més fonda?
Malament
em guieu.
Si
m’enqueretz d’aital razo preonda,
per Deu
Guiraut, no sai com vos responga;
però, si
us par c’ab pauc fos jauzionda,
mais
volh pelar mo prat c’altre·l me tonda.
E s’e·us
er oi del plach far dezironda
ja
l’encerchatz
com so
bo cor vos esdui’e·us resconda;
be par
com n’etz cochatz!
Si em demaneu sobre raó tan llondra
per Déu, Guiraut, no sabré què respondre;
però si penseu que amb poc em puc corfondre:
pelo el meu prat, que no hi vull ningú a tondre.
Sembla talment que em voldríeu confondre.
Vos preteneu,
que el seu bon cor us bandegi enjondre.
Sembla que us hi entesteu!
Donzel’,
oimais no siatz trop parlera!
S’ilh
m’a mentit mais de cen vetz primera,
cudatz
vos donc que totztems l’o sofera?
Semblaria
c’o fezes per nescera
d’altr’amistat.
Er ai talan que·us fera,
si no·us
chalatz!
Melhor
consell dera Na Berenguera
que vos
no me donatz.
Donzella, oimés, no sigueu tan parlera!
Si ella cent cops ha mentit la primera
penseu que jo m’ho prendré a la lleugera?
Semblaria que ho fes per sequera
d’un altre amor. De colpir em ve delera,
si no calleu!
Millor consell dava na Berenguera
que el que vos em doneu!
L’ora
vei eu, Guiraut, qu’ela·us o mera,
car
l’apeletz chamjairitz ni lleugera;
per so
cudatz que del plach vos enquera?
Mas no
cut ges que sia tan manera;
ans er
oimais sa promesa darrera,
que
que·us doatz,
si se’n
destrenh tan que ja vos ofera
treva ni
fi ni patz.
Veureu, Guiraut, com us paga amb delera,
car li dieu que és voluble i lleugera;
penseu que així és com un plet s’exonera?
Jo no crec pas que sigui tan blanera.
Més, ara, oimés, la promesa darrera,
digui o digueu,
va ser mirar de trobar la manera,
treva i pau acordeu.
Bela,
per Deus, no perda vostr’aiuda,
car be
sabetz com me fo convenguda.
S’eu
m’ai falhit per l’ira c’ai aguda,
no·m
tenha dan; s’anc sentitz com leu muda
cor
d’amador, ami’, e s’anc fotz druda,
del
plach pensatz;
que be
vos dic: mort sui, si l’ai perduda,
mas no
l’o descobratz!
Bella, per Déu, no perdi vostra ajuda,
car bé sabeu com va ser convinguda.
Si he fallat és per l'ira haguda,
no rebi dany!; que ja sabeu com muda
cor d’amador, si mai heu estat druda.
M’ajudareu?;
que bé us dic que sóc mort si l’he perduda,
més no li ho digueu!
Senher
Giraut, ja n’agr’eu fi volguda,
mas
ela·m ditz c’a drech s’es irescuda,
c’altra·n
preietz com fols, tot a sabuda,
que no
la val, ni vestida ni nuda.
No fara
donc, si no·us gic, que vençuda,
s’altra·n
preiatz?
Be·us en
valrai, ja l’ai’eu mantinguda,
si mais
no·us i mesclatz.
Senyor Giraut, bona fi és volguda;
més ella diu que n’està molt dolguda,
que altra preueu, com foll, de tots sabuda,
que no val res desvestida ni amb muda;
no farà doncs el paper de vençuda?
L’altra preueu!
Bé us en valdré, ja que l’he mantinguda,
si més no us hi mescleu.
Bela,
per Deu, si d’ela n’etz crezuda,
per me
lo·lh afiatz!
Bella, per Déu, si d’ella sou creguda,
per mi intercedireu!
Ben o
farai; mas can vos er renduda
s’amors,
no la·us tolhatz
Bé ho faré, més quan sigui vençuda
d’amor, no la deixeu...
(trad. Salvador Giralt)
