Si·us quer conselh, bel'ami'Alamanda. Guiraut de Bornelh i el cas del guant perdut

Aquesta peça de Guiraut de Bornelh ha estat causa de llargues discussions i polèmiques. Com és possible que, en Guiraut, perdés el guant? Aquí hi ha qui diu que el va amagar. Per què? Per fer-se plànyer. Les discussions encara estan molt vives. Escolteu:

RAZO

Guiraut de Borneil amava una dama de Gascunya que tenia per nom Alamanda d’Estanc. Era una dama molt preuada pel seu seny i la seva vàlua i la seva bellesa; i ella sofria els precs i les pretensions d’en Guiraut  per les lloances que li feia de mèrit i d’honor,  i per les bones cançons que feia d’ella, que li produïen molt de delit perquè les entenia bé.  I així ell la pregà durant molt de temps; i ella, amb belles dites i bells honraments i belles promeses, es defenia d’ell amb cortesia, i no hi hagué cap fet d’amor, ni li donà cap joia, sinó un seu guant, i ell visqué molt de temps alegre i joiós; i després va tenir molta tristesa quan el va perdre. Perquè madona Alamanda –quan veia que ell l’apressava perquè li donés algun plaer amorós, i va saber que havia perdut el guant-, l’acusava pel guant, dient que l’havia guardat malament,  i que no li donaria més cap joia ni plaer d’amor,  i que d’allò que li havia promès se’n retractava, perquè veia que ell era molt lluny de reeixir en la seva comanda.  Quan Guiraut va sentir la nova acusació i el comiat que la dama li donava, va sentir molt de dolor i tristesa, i se’n va anar a trobar una donzella que ella tenia,  que es deia Alamanda, com la dama. La donzella era molt sàvia i cortès, i sabia trobar, i entendre. I Guiraut li va dir el que la dama li havia dit, i va demanar consell a la donzella sobre el que havia de fer; i li va dir:

Si·us quer conselh, bel’ami’Alamanda

no·l me vedetz, c’om cochatz lo·us demanda;

 que so m’a dich vostra domna truanda

que lonh sui fors issitz de sa comanda

que so que·m det m’estrai er e·m desmanda.

Que·m conselhatz?

C’a pauc lo cor dins d’ira no m’abranda,

tan fort en sui iratz.

Deu-me consell, bella amiga, Alamanda,

no me’l negueu que fretura em comanda,

que això m’ha dit vostra dama gormanda,

que m’he allunyat de la seva encomanda,

que el que em va dar em retira i demanda.

Què aconselleu?

Gairebé el cor, a dins, d’ira s’abranda,

d’això que ella em retreu.

Per Deu Guiraut, ges aissi tot a randa

volers d’amic no·s fai ni no·s garanda;

car si l’us falh, l’altre convé que blanda,

que lor destrics no crescha ni s’espanda.

Pero si us ditz d’alt poi que sia landa,

vos la·n crezatz,

e plassa vos lo bes e·l mals que·us manda;

c’assi seretz amatz.

Per Déu Guiraut, no compteu fil per randes,

volers d’amic és acord a dues bandes,

si l’un falleix l’altre guardi la tanda,

que desacord no és gens bona vianda.

Però si us digués que un alt port és la landa,

vos la creureu,

i us plagui el bes i els mals de l’encomanda;

és així que amareu.

No posc mudar que contr’orgolh no gronda,

ja siatz vos, donzela, bel’e blonda.

Pauc d’ira·us notz e paucs jois vos aonda;

mas ges no n’etz primera ni segonda!

Et eu que tem d’est’ira que·m confonda,

que m’en lauzatz,

 si·m tem perir, que·m traia plus vas l’onda?

Mal cut que·m chabdelatz!

El meu enuig contra orgull no fa bonda,

ja sigueu vos, donzella, bella i blonda.

Joia i tristesa, sigui breu o llonga,

considereu com si anéssim de ronda!

I jo que temo, d’aquest bosc, la fronda,

m’aconselleu

de caminar fins a la part més fonda?

 Malament em guieu.

Si m’enqueretz d’aital razo  preonda,

per Deu Guiraut, no sai com vos responga;

però, si us par c’ab pauc fos jauzionda,

mais volh pelar mo prat c’altre·l me tonda.

E s’e·us er oi del plach far dezironda

ja l’encerchatz

com so bo cor vos esdui’e·us resconda;

be par com n’etz cochatz!

Si em demaneu sobre raó tan llondra

per Déu, Guiraut, no sabré què respondre;

però si penseu que amb poc em puc corfondre:

pelo el meu prat, que no hi vull ningú a tondre.

Sembla talment que em voldríeu confondre.

Vos preteneu,

que el seu bon cor us bandegi enjondre.

Sembla que us hi entesteu!  

Donzel’, oimais no siatz trop parlera!

S’ilh m’a mentit mais de cen vetz primera,

cudatz vos donc que totztems l’o sofera?

Semblaria c’o fezes per nescera

d’altr’amistat. Er ai talan que·us fera,

si no·us chalatz!

Melhor consell dera Na Berenguera

que vos no me donatz.

Donzella, oimés, no sigueu tan parlera!

Si ella cent cops ha mentit la primera

penseu que jo m’ho prendré a la lleugera?

Semblaria que ho fes per sequera

d’un altre amor. De colpir em ve delera,

si no calleu!

Millor consell dava na Berenguera

que el que vos em doneu!

L’ora vei eu, Guiraut, qu’ela·us o mera,

car l’apeletz chamjairitz ni lleugera;

per so cudatz que del plach vos enquera?

Mas no cut ges que sia tan manera;

ans er oimais sa promesa darrera,

que que·us doatz,

si se’n destrenh tan que ja vos ofera

treva ni fi ni patz.

Veureu, Guiraut, com us paga amb delera,

car li dieu que és voluble i lleugera;

penseu que així és com un plet s’exonera?

Jo no crec pas que sigui tan blanera.

Més, ara, oimés,  la promesa darrera,

digui o digueu,

va ser mirar de trobar la manera,

treva i pau acordeu.

Bela, per Deus, no perda vostr’aiuda,

car be sabetz com me fo convenguda.

S’eu m’ai falhit per l’ira c’ai  aguda,

no·m tenha dan; s’anc sentitz com leu muda

cor d’amador, ami’, e s’anc fotz druda,

del plach pensatz;

que be vos dic: mort sui, si l’ai perduda,

mas no l’o descobratz!

Bella, per Déu, no perdi vostra ajuda,

car bé sabeu com va ser convinguda.

Si he fallat és per l'ira haguda,

no rebi dany!; que ja sabeu com muda

cor d’amador, si mai heu estat druda.

M’ajudareu?;

que bé us dic que sóc mort si l’he perduda,

més no li ho digueu!

Senher Giraut, ja n’agr’eu fi volguda,

mas ela·m ditz c’a drech s’es irescuda,

c’altra·n preietz com fols, tot a sabuda,

que no la val, ni vestida ni nuda.

No fara donc, si no·us gic, que vençuda,

s’altra·n preiatz?

Be·us en valrai, ja l’ai’eu mantinguda,

si mais no·us i mesclatz.

Senyor Giraut,  bona fi és volguda;

més ella diu que n’està molt dolguda,

que altra preueu, com foll, de tots sabuda,

que no val res desvestida ni amb muda;

no farà doncs el paper de vençuda?

L’altra preueu!

Bé us en valdré, ja que l’he mantinguda,

si més no us hi mescleu.

Bela, per Deu, si d’ela n’etz crezuda,

per me lo·lh afiatz!

Bella, per Déu,  si d’ella sou creguda,

per mi intercedireu!

Ben o farai; mas can vos er renduda

s’amors, no la·us tolhatz

Bé ho faré, més quan sigui vençuda

d’amor, no la deixeu...

(trad. Salvador Giralt)