Era l'autumne dels llops, d'Agustí Bartra

(fotografia de Roger Bartra)

L'altre dia en Josep Pla ens va alliçonar sobre l'alta cultura i com és de difícil a la majoria dels mortals d'accedir-hi.
Però a vegades és molt bona. Ens ha agradat molt aquest fragment de l'Ecce Homo d'Agustí Bartra.
Molt afilagranat i tot el que vulgueu, però caram, quan el Lletraferit l'ha recitat el silenci es podia tallar amb una gavineta. Hem quedat molt esgarrifats.

Era l'autumne dels llops.
A les secretes cruïlles
la nit armava el sanglot
sota mil flagells de vidre,
i l'esparracada boira,
'jaguda sobre l'ampit
d'un pont d'ombra tremolosa,
com una vella florista
llançava a les aigües somes
ses violetes humides...

Era l'autumne, a París.
La mort duia esclops de plom
i túnica de salines.
Dins el salze de l'angoixa,
el violí del plugim.
Dels nostres cossos, amor,
s'alçaven braços florits
que conjuraven la por
de brillant rostre de sílex.
Després saltavem tots dos,
ja fets flama que ens unia,
a dalt del blanc unicorn
que portava el nom de Vida
en el carrussel de pluja
de la plaça sense lluna...

Enlaire de Notre-Dame,
immòbils gàrgoles fosques,
a poc a poc s'arrencaven
lluirs mascaretes de molsa.
Darrers somnis. Roses pútrides.
El Sena ofegava xiscles.
D'un fanal de l'avinguda
penjava un àngel de sidra...

En obrir la porta estreta
de la cambra tan llogada,
com un estirat gat negre
el silenci s'escapava...
I naixia ta nuesa
al fons del súbit espill,
des d'on tota tu somreies
a la joiosa bullícia:
els besos meus que et voltaven
com famolenca canilla.

Josep Pla i l'enigma del mar lliure

En Josep Pla, ja cap al final del Quadern Gris fa unes consideracions molt interessants sobre el mar. Diu:

"És un fet. Hi ha persones que semblen fascinades pel mar lliure. En els pobles del litoral, sobretot si hi ha un mur per recolzar-hi els colzes i els braços, si no tenen res a fer -i de vegades, encara que tinguin feina-, se'l miren hores i hores, sense fer, en general, cap moviment. M'he preguntat moltes vegades: ¿què hi veuen, en el mar lliure? ¿Què hi troben, que els fascina?"

Ho pregunta a Josep Tort, de Calella de Palafrugell, "un dels pescadors que ha mirat més el mar en aquests anys"

"-Vos, Tort, sempre mireu el mar...
-Sí, sí...
-El pas dels vapors i dels vaixells de vela us deu distreure...
-Els vaixells de vela m'agraden, sí, però si no en passen m'és indiferent.
-Però en el mar hi debeu veure alguna cosa...
-Res, em penso, res...
-Llavors perquè el mireu d'una manera tan seguida?
-No sé... No t'ho sabria dir...
Durant una temporada -un estiu-  vaig mirar el mar tanta estona com vaig poder, per tractar de veure en què podia consistir aquell enigma. No hi vaig pas trobar res. En realitat, vaig arribar a la conclusió que l'aigua de mar, en si mateixa, l'aigua del mar lliure, és horrible. No hi vaig saber trobar cap element de bellesa de la classe que fos -i encara menys de fascinació. És clar que el mar pot arribar a suscitar moltes altres reaccions: pot suscitar l'incentiu de marxar, de fugar-se de veure món, de cercar un ambient diferent. Però el cas és que les persones més aficionades a mirar el mar que jo he conegut eren d'un sedentarisme i d'una immobilitat recalcitrant i decisiva."

Però en Josep Pla segueix investigant. El mar, somriure innombrable, havia dit Èsquil.  I deixa anar aquesta frase literia, així com de passada, per veure l'efecte que produeix en el pescador.

"-Aquest mar -li vaig dir amb una naturalitat indiferent- sembla un somriure continuat, que es va fent...
-¿Com dius? -em respongué el pescador amb una cara de sorpresa greu-. ¿Un somriure que es va fent?  ¿Tu has vist mai que el mar somrigués?"

Eugeni d'Ors havia escrit la frase: El mar, la gran nuesa. També la deixa anar.

"-La gran nuesa, dius? -contestà el mariner-. ¿A què et refereixes? Et deus referir a alguna dona, segurament.
No vaig pas insistir. Simple segregació artístico-literària, inintel·liglible per als no lletraferits."

Ah, l'alta cultura!