dilluns, 11 de juliol de 2016

El misteri de la sopa


Em pregunto perquè, ara que som a l'estiu i fa tanta calor, parlem de sopes.
El Lletraferit de Manlleu està entusiasmat amb l'Oda a l'Entrepà, del Pollastret.
És conegut dels entesos que aquesta oda és molt desigual, i, a més, genera opinions contradictòries. Sempre ve envoltada de polèmica. I té llacunes, moltes llacunes, que el Lletraferit, al meu entendre no sempre amb l'encert que caldria, intenta omplir; amb la millor de les intencions, això sí.
Ja en el seu començament, l'Oda a l'Entrepà comença parlant de la sopa. Veieu? És un text difícil, molt difícil.
Estem en una mena de cul de sac. Això no pinta bé. Fa massa calor.

Oda a l’entrepà
(fragment: la sopa)


Des d’aquell dia primer,
quan encara l’escudella
borbollava en el calder,
han passat molts i molts dies,
tants de dies com té el Món,
i segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Hi ha hagut àpats a cabassos;
sobretaules, ressopons,
piscolabis amb beguda;
han rajat a bocaplena
les aixetes dels porrons!
Se n'han dites de molt grosses,
i també, de tant en tant,
més assossegadament,
s'ha parlat amb subtilesa,
i les clepses fatigades
han tret llargues conclusions...
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Quan entrava la sopera
fumejant, al menjador,
el vailet esgaripava
-com si fos un trobador
de la darrera volada-:
Tanta sopa, a mi em supera!
I ha llençat sopa i sopera
per l’eixida del darrera,
daltabaix.
I segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Va prenent, la pols, consciència
que és el pa de l’existència.
Quan arriba la secada,
la ventada xiuladora
se l’emporta;
i així va la pols per l’aire,
de barreja, amb gran desaire.
I després quan ja vol ploure,
neda, a lloure, per l’aiguada.
La secada, la ventada,
la riuada...
S’apaivagui aquest deliri!
Vianant encén-li un ciri,
que la pols està cansada,
i ara dorm la migdiada
en el clos d’un cementiri!
I segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

I els insectes, a les cases,
han viscut de les picades.
La cuinera, de rutina,
a l’hostal de la Sentina,
pren l’engrut de la cortina
i el barreja amb el brou,
que belluga i remou.
I la mosca vironera
investiga la sopera:
hi capbussa, hi prospera.
Un client, en Bocafina,
en trobar-se cara a cara
amb la mosca
enxampada amb la cullera...:
camacurta, camallera,
amb les ales
que esbateguen amb desfici
pel bassal de la cullera...
Vet aquí que en Bocafina
ha trallat a la cortina.
En el foc, la sopa cou;
la Natura la remou.
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Hi ha hagut nits de lluna plena
que inundaven el planeta
d'una llum tan clara i neta,
que les fades presumides,
han sortit amb roba estreta
per entabanar el poeta.
Va la fada presumida,
amb la sopa del misteri
en un bol mig hemisfèric:
“Apa, pren el refrigeri!”
I ell la beu, es beu la sopa,
i amb la sopa el seu misteri,
i beuria el que fos,
perquè el perd aquella fada
i es rendeix al seu imperi.
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!


És la mare de les mares,
la qüestió de les qüestions,
de profundis, dies ira,
la perola en els fogons!

1 comentari:

El Lletraferit de Manlleu ha dit...

Quan dieu, no sempre amb l'encert que caldria, què voleu dir exactament?