Em pregunto perquè, ara que som a l'estiu i fa tanta calor, parlem de sopes.
El Lletraferit de Manlleu està entusiasmat amb l'Oda a l'Entrepà, del Pollastret.
És conegut dels entesos que aquesta oda és molt desigual, i, a més, genera opinions contradictòries. Sempre ve envoltada de polèmica. I té llacunes, moltes llacunes, que el Lletraferit, al meu entendre no sempre amb l'encert que caldria, intenta omplir; amb la millor de les intencions, això sí.
Ja en el seu començament, l'Oda a l'Entrepà comença parlant de la sopa. Veieu? És un text difícil, molt difícil.
Estem en una mena de cul de sac. Això no pinta bé. Fa massa calor.
Oda a l’entrepà
(fragment: la sopa)
Des
d’aquell dia primer,
quan encara
l’escudella
borbollava
en el calder,
han passat
molts i molts dies,
tants de
dies com té el Món,
i segueix
sense saber-se
el misteri
de la sopa!
Hi ha hagut
àpats a cabassos;
sobretaules,
ressopons,
piscolabis
amb beguda;
han rajat a bocaplena
les aixetes
dels porrons!
Se n'han
dites de molt grosses,
i també, de
tant en tant,
més assossegadament,
s'ha parlat
amb subtilesa,
i les
clepses fatigades
han tret llargues
conclusions...
Però
segueix sense saber-se
el misteri
de la sopa!
Quan
entrava la sopera
fumejant,
al menjador,
el vailet
esgaripava
-com si fos
un trobador
de la
darrera volada-:
Tanta sopa,
a mi em supera!
I ha
llençat sopa i sopera
per
l’eixida del darrera,
daltabaix.
I segueix
sense saber-se
el misteri
de la sopa!
Va prenent,
la pols, consciència
que és el
pa de l’existència.
Quan arriba
la secada,
la ventada
xiuladora
se
l’emporta;
i així va
la pols per l’aire,
de barreja,
amb gran desaire.
I després quan
ja vol ploure,
neda, a
lloure, per l’aiguada.
La secada,
la ventada,
la riuada...
S’apaivagui
aquest deliri!
Vianant
encén-li un ciri,
que la pols
està cansada,
i ara dorm
la migdiada
en el clos
d’un cementiri!
I segueix
sense saber-se
el misteri
de la sopa!
I els
insectes, a les cases,
han viscut
de les picades.
La cuinera,
de rutina,
a l’hostal
de la Sentina,
pren
l’engrut de la cortina
i el
barreja amb el brou,
que belluga
i remou.
I la mosca
vironera
investiga
la sopera:
hi
capbussa, hi prospera.
Un client,
en Bocafina,
en
trobar-se cara a cara
amb la
mosca
enxampada
amb la cullera...:
camacurta, camallera,
amb les
ales
que
esbateguen amb desfici
pel bassal
de la cullera...
Vet aquí
que en Bocafina
ha trallat
a la cortina.
En el foc,
la sopa cou;
la Natura
la remou.
Però
segueix sense saber-se
el misteri
de la sopa!
Hi ha hagut
nits de lluna plena
que
inundaven el planeta
d'una llum
tan clara i neta,
que les
fades presumides,
han sortit
amb roba estreta
per
entabanar el poeta.
Va la fada
presumida,
amb la sopa
del misteri
en un bol
mig hemisfèric:
“Apa, pren
el refrigeri!”
I ell la beu,
es beu la sopa,
i amb la
sopa el seu misteri,
i beuria el
que fos,
perquè el
perd aquella fada
i es
rendeix al seu imperi.
Però
segueix sense saber-se
el misteri
de la sopa!
És la mare
de les mares,
la qüestió
de les qüestions,
de
profundis, dies ira,
la perola en els fogons!
1 comentari:
Quan dieu, no sempre amb l'encert que caldria, què voleu dir exactament?
Publica un comentari a l'entrada