Aquí tenim un sirventesc de Guillem de Berguedà on bescanta el bisbe d'Urgell, Pere de Berga i el comte Ramon Folc de Cardona (a qui més endavant va assassinar a traïció).
Com és que resulta tan poètic? Insulta els seus enemics i en resulta un poema molt bo...
L'altre dia, el Lletraferit, que a vegades és molt lúcid, em va donar una pista: Guillem de Berguedà juga com un bordegàs, es diverteix, i això ho pot fer perquè ell és molt pitjor que els seus enemics. El qui acusa, el qui bescanta, és el pitjor de tots; i no se n'amaga, al contrari, en fa ostentació! És un grandíssim torracollons! Un fatxenda de la pitjor mena. El joc està en que un personatge tan impresentable retregui als seus enemics comportaments millors que els seus.
Guillem de Berguedà retreu a Folc de Cardona que traicioni el seu cavaller Sabata per la seva muller, i en canvi ell no ha fet altra cosa en tota la seva vida que posar banyes als amics i parents!
Cantarey mentre
m’estau
chantaret bon e leiau
que xanton macips de
Pau
del fals veill coronat
bisbau
e d’En Folcalquer lo
barrau:
can re·ls sofrain dinz
lur ostau
van sojornar en cor
reiau.
Puis van xantan
liridunvau,
balan, notan gent e
suau.
Cantaré perquè em complau,
un cantaret gens
vanau,
cantat pels macips de Pau,
del bisbe fals, senyor del frau,
i d’En Folc cabrer, el papau:
quan res no els queda en el catau,
van amb el rei, al seu palau.
I van cantant liridunvau,
ballant, tocant, gentil i suau.
Ges al rey no deu
pesar
si·ls faz’en sa cort
estar
ses prometre e ses
dar,
c’aixi·s tenria un
joglar,
que als no queron mas
manjar;
mas eu los hi farey
peccar
si·n cort van per
estalviar.
Puys van chantan
liridunvar,
balan, notan autet e
clar.
Gens al rei no deu
pesar,
si els fa a cort estar
sens prometre i sens
dar,
-així, tindria un joglar!-,
perquè ells només volen menjar!
Mes ara jo els faré pecar!,
que són a cort per estalviar.
I van cantant liridunvar,
ballant, notant, altet i clar.
Per ço l’apel
Folcalquer,
car traic son
cavalier,
mon Sabata de Cauder,
can l’ac convidat el
Soler
e·l fetz menjar ab sa
muyler.
E gart nos Deus e Sant
Leider
de pebrada d’aital
morter.
Puis van xantan liridunver,
balan, notan, que mal
non m’er.
Per ço li dic: Folc Cabrer,
car traí el seu cavaller
en Sabata, de Calders;
el va convidar al Soler
i el feu menjar amb la muller.
Ens guardi Déu i sant Leider
de pebrada de tal morter!
I van cantant Liridunver,
ballant, tocant, cap mal no em ve.
Per ço l’apel Folc
Ramon
car non ha en tot lo
món
de traició tan fagony;
e·N Peyre de Berga·l
segon.
Per qu’eu en chant e·n
bon e·n gron,
et bais cascú la
mul’el con
si a traició no
respon.
Puis van xantan
liridonvon,
Balan, notan,
q’aiço·ls coffon.
Per ço dic: Folc Matamón,
no hi ha en tot el món
de traïció tal born.
Pere de Berga, el segon,
fa que el meu cant es torni grony;
Beseu de la mula el cony
si traïció el cor no li fon.
I van cantant liridonvon,
ballant, tocant, que això els confon.
Mon chantar volvv en
biaix
e met l’a·N Folc el
caraix
e valgra li mais us
laix;
e pes del joy de que
engraix,
que·m ten joyos e·m
vest e·m paix,
e no son chuflas de
Roaix,
c’ans es jois novels
c’ades naix.
Puis van xantan liridunvaix,
balan, notan autet e
baix.
El meu cant, en Folc, punyeix,
amb la cara l’amorteix!
Una soga al coll mereix!
Ai quina joia!, quin engreix!;
em té content!, vestit!, em peix!,
i no són xufles de Rueix!,
és l’alegria que adés neix!
I van cantant liridunveix,
ballant, tocant, m’agrada el deix.
Dona, no·us cugetz
qu’eu m’en laix
mentr’aia una dent el caix.
Senyora:
Mai no veureu que em falli el bleix,
mentre em quedi cap dent al queix!
(trad. Salvador Giralt)
