Peire Vidal. Baron, de mon dan convit

En Peire Vidal ens té molt entretinguts, és un pou de sorpreses.

Veieu la seva Vida:

Peire Vidal era de Tolosa, fill d’un pellicer, i cantava millor que ningú en el món. I era un del homes més folls que mai hagin existit, perquè creia que era veritat tot el que volia i li plaïa. I trobava amb gran facilitat, i va ser aquell que va fer les melodies més riques, i que va dir les més grans follies d’armes i d’amor, i de mal dir dels altres. I és cert que un cavaller de Sant Gil li va tallar la llengua perquè donava a entendre que era amant de la seva esposa. I Uc dels Baus el va fer guarir i medicar. I quan va ser guarit se’n va anar a ultramar. D’allà va portar una dona grega que li va ser donada per esposa a Xipre. I ell va creure que era neta de l’emperador de Constantinoble, i que per aquesta raó tenia dret a l’imperi. I d’aquí que va fer tant com va poder per construir una flota, perquè volia anar a conquerir l’imperi. I portava armes imperials i es feia dir emperador i a la dona emperadriu. I s’enamorava de totes les bones dones que veia i a totes les pregava d’amor; i totes li deien de dir i de fer el que volgués, i ell creia ser amant de totes i que totes morien d’amor per ell. I sempre menava rics destrers i portava riques armes i seia en tron imperial. I es creia ser el millor cavaller del món i el més estimat per les dones. 

Aquí ve una traducció d'una de les seves cançons 

I

Baron, de mon dan covit

fa·l lauzengiers deslials,

qu’en tal domna ai chauzit,

ont es fis pretz naturals.

Et ieu am la de cor e ses bauzia

et sui totz sieus, quora qu’ilh si amia,

qu’a sa beutat e sa valor pareis,

qu’en lieis amar honratz fora us reis,

per que·m tieng ric sol qu·m deinh dire d’oc.

Barons, del meu mal convit

fan llagoters deslleials;

que tal dona he advertit

que per natura preval.

I jo l’amo de cor sense falsia

i sóc ben seu arreu, allà on sia!

Bellesa i port em fan tan alt servei

que honrat, quan l’amo, em sento com un rei.

Em tinc per ric només que em digui: hoc.

II

Anc res tan no m’abellit

com sos adreitz cors lials,

on son tug bon aip complit

e totz bes senes totz mals.

E pus tot a quan tainh a drudaria,

ben sui astrucs, sol que mon cors lai sia;

e si merces, per que totz bos aips creis,

mi val ab lieis, be·us puesc dir ses totz neis,

qu’anc ab amor tant ajudar no·m poc.

Mai tant res no m’abellí

com el seu bon cos lleial,

on amor és acomplit

amb tant de bé, que tant em val!

I ja que en ell hi ha tant com jo voldria,

molt em convé la seva companyia;

i si mercè, de qui tot lleva i creix,

amb ella em vol —puc dir-vos, tanmateix!—,

que aquest amor m’ajuda no pas poc.

III

Chant e solatz vei fallit,

cortz e dous e bos hostals,

e domnei no vei grazit,

si·lh domn’e·l drutz non es fals.

Aquel n’a mai que plus sovent galia.

No·n dirai plus, mas cum si vuelha sia.

Ma peza me quar ades non esteis

le premier fals que comenset anceis:

e fora dreitz, qu’avol eixample moc.

Cant i solaç han ben fallit

en els dolcíssims hostals,

on l’amor és negligit:

els amants juren en fals!

On més obté qui ment amb traïdoria

—no diré més, i que sigui com sia!—.

Però em pesa molt que no fos abatut

el primer fals quan fou al món vingut.

Seria bo que sojornés a l’orc!  

IV

Mon cor sent alegrezit

quar me cobrara·N Barrals.

Ben aja selh que·m noirit,

e Dieus!, quar ieu sui aitals,

que mil salut mi venon cascun dia

de Cataluenha e de Lombardia,

quar a totz jorns pueja mos pretz e creis;

que per un pauc no mor d’enveja·l Reis

quar ab dones fas mon trep e mon joc.

El cor sento rejovenir

car tornaré amb en Barral!

Visca qui em va parir,

i Déu! Perquè jo sóc tal

que mil saluts em venen cada dia

de Catalunya i de Normandia;

car cada jorn el meu mèrit acreix,

i el rei m’enveja tant que perd el bleix!

Perquè entre dones tinc barrila i joc.

V

Ben es proat et auzit,

cum ieu sui pros cabals,

e pus Dieus m’a enriquit,

non tanh qu’ieu sia venals.

Cent domnas sai que cascuna·m volria

tener ab se, si aver me podia.

Mas ieu sui sehl qu’anc no·m gabei ni·m feis

ni volgui trop parlar de mi meteis,

mas domnas bais e cavaliers derroc.

És ben provat i sentit

que sóc noble i cabdal,

i ja que Déu m’ha enriquit,

no em caldrà ser gens venal.

Cent dones sé que cascuna em voldria

tenir amb si..., si haver-me podia.

Jo sóc aquell que mai no s’envaneix,

ni massa dic de mi —no s’ho mereix!—;

que dones beso i cavallers derroc.

VI

Mainht bon tornei ai partit

pels colps qu’ieu fier tan mortals

qu’en luc non vau qu’om no crit:

“So es En Peire Vidals,

selh qui manten domnei e drudaria

e fa que pros per amor de s’aimia;

 et ama mais batalles e torneis

que monjes paz, e sembla·l malaveis

trop sojornar et estar en un loc!”

En els borns he envestit

amb cops tan fers i mortals,

que pertot se sent a dir:

“Aquí ve en Peire Vidals,

el qui manté amor i galania,

i per l’amiga ofèn la vilania;

i ama més batalles i torneigs

que monjos pau; i frisa, i pateix,

de massa sojornar en un mateix lloc!”

Plus que non pot ses aigua viure·l peis,

non pot esser ses lauzengiers domneis,

per qu’amador compron trop car lur joc.

Més que no pot sense aigua viure el peix,

la fina amor els maldients acreix.

Per’xò els amants paguen tan car llur joc.

(trad. Salvador Giralt)