dimecres, 4 de desembre de 2019

El malson (the nightmare) de Johann Heinrich Füssli. Hècuba, la més desgraciada de les dones.


Hècuba, d'Eurípides, és una tragèdia sense concessions. Amb l'ensorrament de Troia perd els seus cinquanta fills. Hèctor, París..., i també Príam, el seu espòs i rei de la ciutat. Li quedaven Políxena i Polidor, però aquests també moren irremissiblement, i aquest és l'argument de la tragèdia: la seva mort i la venjança d'Hècuba sobre l'assassí de Polidor, a qui deixa orb després de matar els seus dos vailets.
Se li va retreure a Hècuba que, en tenir un somni profètic -abans de parir el segon fill, Paris-, on veia una torxa que sortia del seu pit i incendiava la ciutat de Troia, esquivés l'avís i no el matés. I per aquest motiu, més que Paris i el seu rapte d'Helena, es considera que és ella l'origen de totes les desgràcies que van venir després.
Això de la tragèdia ens intriga i ens fascina. Sembla ser que provocava un paroxisme col·lectiu de gran intensitat. El teatre de Dionís d'Atenes tenia capacitat per a 17.000 persones, i quan s'hi representaven les tragèdies no hi cabia ni una ungla. Una vivència tremenda, una representació dels mals que ens poden ocórrer als humans. Solemnement, amb tota mena de recursos escènics. Havia de ser molt terapèutic.
Aquí tenim Hècuba abandonada al damunt d'un llit tal com la va pintar Johann Heinrich Füssli dos mil anys després.
En una tauleta hi ha un flascó buit; sembla que ha pres algun beuratge: una droga, potser un verí. Al seu damunt hi ha un íncube, i dels fons fosc surt un cavall negre. El quadre és molt inquietant. Precisament aquests dies estem discutint si fa la migdiada, o si ja anem cap a la nit i ha entrat en son profund. Fins i tot n'hi ha més d'un que diuen que es morta -tan abandonada!-, que ja no hi és: Caront la porta a la seva barca per la llacuna Hestígia...
Aquí ve un fragment de la tragèdia en la versió que en va fer Carles Riba:

EL CORIFEU: Hècuba, m'afanyo a venir cap a tu
deixant les tendes dels meus senyors,
on m'han sortejat i distribuït
com a esclava, traient-me de la ciutat
d'Ílion, que a punta de ferro els aqueus
han pres, caçada amb la pica:
no per alleujar-te cap sofriment,
sinó carregada, herald de dolors,
amb el gran pes d'un missatge per tu.
Car a la junta en ple dels aqueus
s'ha cregut que la teva filla ha de ser
immolada a Aquil·les: l'han vist, tu saps,
dalt del túmul, amb armes d'or,
i ha retingut els llenys mariners,
que tenien el drap recalcat als estais,
cridant això:
"¿Cap on salpeu dànaus, que deixeu
el meu túmul sense honorar-lo?"
D'un gran debat esclatà la maror;
i la host llancera dels grecs es partí
en un doble parer; pels uns, que es donés
la víctima al túmul, pels altres que no.
A l'un costat, mirant pel teu bé,
defensant pel seu llit l'exaltada vident, (Cassandra)
hi havia Agamèmnon;
i els dos Teseides, rebrot  d'Atenes,
eren oradors d'un discurs diferent;
però en un parer convenien tots dos:
que el túmul d'Aquil·les, es coronés
amb una sang jove, i deien que mai
l'amor de Cassandra no havia de ser
preferit a la llança d'Aquil·les.
I els esforços d'aquests pensaments oposats
resultaven iguals, fins que l'astut
del Laertíade, parlaire melós (Ulisses)
que fa gràcia al poble, convenç la host
de no repel·lî el més valent de tots
els dànaus per una víctima servil,
no fos que algun mort es drecés davant
de Persèfona
per dir que els dànaus havien partit
de les planes de Tròia mostrant-se ingrats
amb els dànaus caiguts per Grècia.
I Ulisses vindrà, si ja no és aquí,
a arrencar la poltra de sobre el teu pit
i endur-se-te-la de les velles mans.
Vés, corre als temples, corre als altars,
cerca Agamèmnon i estreny-li els genolls,
pregona-ho als déus, als celestials
i als que habiten l'obscur.
Perquè o els teus precs t'impediran
de quedar-te sense la filla infeliç,
o hauràs de veure la verge caient
de cara al túmul, roja de sang
que del coll ple d'or
li raja, d'un negre que brilla.


Cap comentari: