La mà és el seu vas. Leucipe i Clitofront, d'Aquil·les Taci

Seguim amb la lectura de Leucipe i Clitofont, d'Aquil·les Taci. Una meravella d'allò millor en aquests dies de confinament obligat. El cas és que havíem llegit "La Font del Vi" de Salvador Giralt, i les seves disquisicions en relació al fet que coneix unes quantes persones que mai no han begut aigua, que només beuen vi. Aquest llibre ho corrobora. Penseu que estem en el segle II. El protagonista, que és grec, se sorprèn d'allò més quan en arribar al delta del Nil, s'adona que la gent veuen aigua, aigua sola, sense barrejar-la amb vi. Veieu el seu astorament.

"Va ser llavors que vaig beure aigua del Nil per primera vegada, sense barrejar-la amb vi, ja que volia comprovar-ne el gust i el vi emmascara la qualitat de l'aigua. Després d'agafar una copa de vidre transparent, vaig veure com competia en puresa amb el vas i com aquest era vençut. Era una beguda dolça i en el punt just d'una frescor agradable. Ja sé que hi ha alguns rius grecs que fan mal; els comparo amb aquest riu. És per això que els egipcis no temen de beure'n sense barrejar-la ni necessiten Dionís. Precisament vaig admirar-me de la seva manera de beure'n, ja que ni volen abocar-la per engolir-la ni agafen vasos, sinó que n'utilitzen un de ben natural: la mà és el seu vas. En efecte, si durant el viatge algú està assedegat, treu el cap del vaixell i s'inclina cap al riu, posa la mà dins de l'aigua i la hi submergeix encorbada; l'omple d'aigua, es posa el recipient a la boca i ateny l'objectiu. La boca oberta espera el llançament, el rep, es tanca i no deixa que l'aigua torni a sortir" 
(trad.Roser Homar. F. Bernat Metge)

Leucipe i Clitofont, d'Aquil·les Taci, i la invenció del vi

En aquests dies de confinament, a vegades veiem alguna pel·lícula. Ahir Bitter Moon (Lunas de hiel), del controvertit Polanski. El tema de fons és l'amor apassionat portat fins a les últimes consequències. És un amor romàntic, a primera vista, que arriba a la seva plenitut i després comença a naufragar degut al seu propi excés. Una pel·lícula emborronadora i molt patètica. Algun dia en parlarem. Però el cas és que hem començat la lectura de Leucipe i Clitofont, i la cosa pinta molt bé (és clar que encara estem al començament, ja anirem veient). És una novel·la grega escrita cap al segle II a Alexandria, i sembla ser que va ser la més llegida i popular del seu temps. Una novel·la d'amor. Sí, és clar, no estem en primavera? Hi hem trobat una sorpresa, una petita joia, l'origen del vi entre els humans.

En aquell temps, entre els homes no hi havia vi de cap mena: ni el negre fragant, ni el de les vinyes de Bíblia, ni el traci Maró, ni el de Quios de la copa Lacònia, ni l'insular Ícar, ja que tots aquests deriven dels de Tir, on va néixer la primera mare dels vins. Allà hi havia un pastor hospitalari, semblant a Ícar de què parlen els atenesos. I tota la història que segueix sembla àtica.Vet aquí que quan Dionís arribà a casa d'aquest, ell va oferir-li tot el que produeix la terra i les mamelles de les vaques. Bevien el mateix que els vedells perquè encara no existia la vinya. Dionís va lloar l'amabilitat del pastor i va allargar-li la copa de l'amistat. I la beguda era el vi.  Ell en va beure i va quedar embriagat de plaer, i va dir al déu: "¿D'on és, estranger, aquesta aigua teva tan vermellosa? ¿On has trobat aquesta sang tan dolça? Perquè aquesta aigua no brolla pas de la terra. Davalla fins al pit i produeix un plaer suau; abans d'arribar a la boca, ja reviscola els narius. I és freda al tacte. Però, quan davalla fins a l'estómac, des de baix eshala una flamarada de plaer". I Dionís va dir: "aquesta és l'aigua de la tardor, és sang de carràs." El déu va portar el pastor a la vinya i, mentre agafava els carrassos i els premia, li mostrava la vinya i li explicava: "Aquesta és l'aigua i aquesta, la font."

(trad. Roser Homar. F. Bernat Metge)