Seguim amb la lectura de Leucipe i Clitofont, d'Aquil·les Taci. Una meravella d'allò millor en aquests dies de confinament obligat. El cas és que havíem llegit "La Font del Vi" de Salvador Giralt, i les seves disquisicions en relació al fet que coneix unes quantes persones que mai no han begut aigua, que només beuen vi. Aquest llibre ho corrobora. Penseu que estem en el segle II. El protagonista, que és grec, se sorprèn d'allò més quan en arribar al delta del Nil, s'adona que la gent veuen aigua, aigua sola, sense barrejar-la amb vi. Veieu el seu astorament.
"Va ser llavors que vaig beure aigua del Nil per primera vegada, sense barrejar-la amb vi, ja que volia comprovar-ne el gust i el vi emmascara la qualitat de l'aigua. Després d'agafar una copa de vidre transparent, vaig veure com competia en puresa amb el vas i com aquest era vençut. Era una beguda dolça i en el punt just d'una frescor agradable. Ja sé que hi ha alguns rius grecs que fan mal; els comparo amb aquest riu. És per això que els egipcis no temen de beure'n sense barrejar-la ni necessiten Dionís. Precisament vaig admirar-me de la seva manera de beure'n, ja que ni volen abocar-la per engolir-la ni agafen vasos, sinó que n'utilitzen un de ben natural: la mà és el seu vas. En efecte, si durant el viatge algú està assedegat, treu el cap del vaixell i s'inclina cap al riu, posa la mà dins de l'aigua i la hi submergeix encorbada; l'omple d'aigua, es posa el recipient a la boca i ateny l'objectiu. La boca oberta espera el llançament, el rep, es tanca i no deixa que l'aigua torni a sortir"
(trad.Roser Homar. F. Bernat Metge)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada