divendres, 22 de maig de 2020

POR AMIGA. LA VERITAT SORTINT DEL POU, de Édouard Debat-Ponsan



Quina por em fan les persones que no tenen por! Però una altra cosa és viure en un estat d'esporuguiment continuat i compulsiu, morbós, que ofega l'alegria del viure.
Aquests dies, el món és pler de por. Hi ha gent esporuguida que viuen amagats darrera d'una mascareta; n'hi ha que no surten al carrer per no contaminar-se, i clamen contra la gent que pren el sol despreocupadament, a les platges. Hi ha persones que diuen: no pot ser!, en veure nens que juguen al carrer. El món s'ha omplert de delators, xivatos, policies... És la por, que mou aquesta roda. És clar que el combustible són els mitjans de comunicació que no paren d'anunciar calamitats, a veure qui la diu més grossa, i menteixen amb els números, en els titulars, i no diguem els continguts. No busquen la veritat. Hi ha una por sana, necessària, que descansa en la condició humana, tan fràgil, tan limitada; però també hi ha una por malaltissa, paranoica, hostil.


POR AMIGA

Cauen de tant en tant els sostres de les cases.
Ja de la son deserto. A poc a poc, desperto,
i els ulls enlleganyats, com unes lentes ostres,
es fixen en el sostre que, damunt meu, es mostra.
Cada matí, em vaga resseguir des del llit
les altes ziga-zagues. S’està podrint el sostre,
o és només que el guix es trenca i perd la crosta?
Que em caigui el sostre al cap, perquè sóc animal,
em fa una por normal.

D’Amèrica al Japó, dels bars de Malibú
als temples de banús de la sagrada Kyoto,
viatjo en avió.
(Ves quina ximpleria! D’un paquet de maries
en va sortir aquest val:
Viatge en avió, d’Amèrica al Japó).
Fullejo un diari que em passa l’hostessa
que també reparteix, amb safata, foteses:
bombons, mocadorets, galetetes, xiclets.
Volem a dos mil metres, damunt d’un oceà
brillant i blau marí, d’un blau que no té fi,
quan un dels reactors del potent avió
comença a estossegar,
com si deixés d’anar, i després ve un fimbreig
que el cor ens encongeix, i encara un sotragueig
que ens el marceix. Hi ha gran expectació;
quin serà el desenllaç d’aquesta funció?
Se’ns ha acabat l’anada i arriba la tornada?
He pagat perquè em portin a la sagrada Kyoto!”,
crida, el del meu costat, impacient però assegut,
molt indignat.
I quan el passadís s'inclina,
i veig passar l’hostessa, ara sense foteses,
avall pel tobogan que la baixada és gran!,
m’adono que tinc por, i que la gent té por,
i observo, fins i tot, que la tripulació
pateixen una greu tribulació.
Li dic al del costat, en el seient clavat,
encongit, esblaimat: “amic, et faig costat;
aquesta por de caure i al mar anar a raure,
perquè som animals, és una por normal”.

I tanta malaltia?
Què me’n dieu, de tanta malaltia?
Observo aquests hotels d’horrible arquitectura
plens a vessar de gent:
hospitals generals pleníssims de malalts.
Anar a parar a les mans d’alguna eminència,
fa perdre l'eloqüència; i entrar en un quiròfan,
estirat i subjecte a la llitera mòbil...,
només d’imaginar-ho, la por que això m’infon,
tot el coratge em fon!
Quina por! És normal. I per això procuro
ser lluny d’aquests hostals tan plens de mals.

I així és com la por, la por de cada dia,
de dia, de nits, i de migdia,
dóna intensitat i força al meu viure.
Sigues, por, benvinguda al cau de l’animal
que no ha arribat a Buda!

(Salvador Giralt)

Cap comentari: