Quina por em fan les persones que no tenen por! Però una altra cosa és viure en un estat d'esporuguiment continuat i compulsiu, morbós, que ofega l'alegria del viure.
Aquests dies, el món és pler de por. Hi ha gent esporuguida que viuen amagats darrera d'una mascareta; n'hi ha que no surten al carrer per no contaminar-se, i clamen contra la gent que pren el sol despreocupadament, a les platges. Hi ha persones que diuen: no pot ser!, en veure nens que juguen al carrer. El món s'ha omplert de delators, xivatos, policies... És la por, que mou aquesta roda. És clar que el combustible són els mitjans de comunicació que no paren d'anunciar calamitats, a veure qui la diu més grossa, i menteixen amb els números, en els titulars, i no diguem els continguts. No busquen la veritat. Hi ha una por sana, necessària, que descansa en la condició humana, tan fràgil, tan limitada; però també hi ha una por malaltissa, paranoica, hostil.
POR AMIGA
Cauen de tant en
tant els sostres de les cases.
Ja de la son
deserto. A poc a poc, desperto,
i els ulls
enlleganyats, com unes lentes ostres,
es fixen en el
sostre que, damunt meu, es mostra.
Cada matí, em vaga
resseguir des del llit
les altes
ziga-zagues. S’està podrint el sostre,
o és només que el
guix es trenca i perd la crosta?
Que em caigui el
sostre al cap, perquè sóc animal,
em fa una por
normal.
D’Amèrica al Japó,
dels bars de Malibú
als temples de
banús de la sagrada Kyoto,
viatjo en avió.
(Ves quina
ximpleria! D’un paquet de maries
en va sortir aquest
val:
Viatge en avió,
d’Amèrica al Japó).
Fullejo un diari
que em passa l’hostessa
que també
reparteix, amb safata, foteses:
bombons,
mocadorets, galetetes, xiclets.
Volem a dos mil
metres, damunt d’un oceà
brillant i blau
marí, d’un blau que no té fi,
quan un dels
reactors del potent avió
comença a
estossegar,
com si deixés
d’anar, i després ve un fimbreig
que el cor ens
encongeix, i encara un sotragueig
que ens el marceix.
Hi ha gran expectació;
quin serà el
desenllaç d’aquesta funció?
Se’ns ha acabat
l’anada i arriba la tornada?
“He pagat perquè em portin a la sagrada Kyoto!”,
crida, el del meu
costat, impacient però assegut,
molt indignat.
I quan el passadís
s'inclina,
i veig passar
l’hostessa, ara sense foteses,
avall pel tobogan
que la baixada és gran!,
m’adono que tinc
por, i que la gent té por,
i observo, fins i
tot, que la tripulació
pateixen una greu
tribulació.
Li dic al del
costat, en el seient clavat,
encongit, esblaimat:
“amic, et faig costat;
aquesta por de
caure i al mar anar a raure,
perquè som animals,
és una por normal”.
I tanta malaltia?
Què me’n dieu, de
tanta malaltia?
Observo aquests
hotels d’horrible arquitectura
plens a vessar de
gent:
hospitals generals
pleníssims de malalts.
Anar a parar a les
mans d’alguna eminència,
fa perdre
l'eloqüència; i entrar en un quiròfan,
estirat i subjecte
a la llitera mòbil...,
només d’imaginar-ho,
la por que això m’infon,
tot el coratge em
fon!
Quina por! És
normal. I per això procuro
ser lluny d’aquests
hostals tan plens de mals.
I així és com la
por, la por de cada dia,
de dia, de nits, i
de migdia,
dóna intensitat i
força al meu viure.
Sigues, por,
benvinguda al cau de l’animal
que no ha arribat a
Buda!
(Salvador Giralt)
(Salvador Giralt)
