dimecres, 18 de novembre de 2020

Robinson Crusoe , o la fatal desobediència al pare. L'estament mitjà



Hem llegit el Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, aquí a la biblioteca de la Societat, i en ha marejat força el seu ritme trepidant, així com de pel·lícula d'Indiana Jones, fins al punt d'haver de demanar a la nostra lectora habitual, la Roser, que sisplau que pari, que ens deixi reposar una estona. No la podíem seguir. El protagonista, degut a un naufragi, es va veure obligat a viure sol en una petita illa deserta del Pacífic durant 28 anys. Aquest és el nucli del llibre, bàsicament centrat en la supervivència i la domesticació que en Robinson fa del seu entorn.

                Però hi ha una part del llibre que ens ha agradat força, el començament, el llarg preàmbul abans que el protagonista naufragui definitivamet, i sobretot la relació amb el pare, que el vol convèncer perquè no se'n vagi. En Robinson tenia a l'abast portar una vida benestant en el seu país natal, prosperar i viure amb grans comoditats entre parents i coneguts; i no obstant això, un instint fatal d'aventura el porta a renunciar a tot i embarcar-se.

                El pare, que veu a venir el desastre de les aventures del fill, l'intenta convèncer i fa un elogi de l'estament mitjà digne de ser llegit  (on segurament trobaríem la nostàlgia de l’autor  per poder dur una vida tranquil·la i regalada. Daniel Defoe va patir al llarg de la seva vida greus tribulacions, com podeu veure en el gravat de més amunt,). Aquí el teniu. 

 “El pare, un home prudent i assenyat, em va donar tot de consells de pes excel·lents en contra del que ell ja veia a venir que era el meu projecte. Un dia al matí em va cridar a la seva habitació, on el tenia confinat la gota, per enraonar amb mi i provar de treure'm del cap aquelles idees per tots els mitjans. Em va demanar quines raons tenia, a banda d'un simple desig de rodar món, per abandonar la casa del meu pare i el meu país natiu, on podia fer els primers passos acompanyat de bons padrins i on, si m'aplicava i m'hi esforçava, tenia perspectives de millorar la meva posició i de fer-me una vida agradable i acomodada. Em va dir que els que marxaven del seu país a la recerca d'aventures, per destacar-se amb l'audàcia de les seves empreses i fer-se famosos per fets i gestes extraordinaris, o bé eren homes sense cap esperança de futur, o bé eren homes amb una ambició desmesurada; que aquestes coses em quedaven massa amunt o massa avall; que a mi em pertocava una posició intermèdia, o el que en podríem anomenar l'esglaó més alt de l'estament baix, que ell mateix havia constatat per l'experiència d'anys que era la millor posició del món, la idònia per garantir la felicitat de l'home, la que el mantenia a recer de misèries i penúries, i dels sofriments i la duresa dels oficis manuals propis dels estaments baixos de la societat, i la que a l'hora li estalviava la supèrbia i els luxes i les ambicions i les enveges que engavanyaven l'estament més alt de la societat. Em va dir que valorés jo mateix el grau de felicitat que em podia oferir aquella opció de vida tenint en compte una sola cosa: que aquella era la posició que tothom cobejava, que fins i tot els reis sovint s'havien lamentat de les conseqüències deplorables d'haver nascut per a les grans coses i s'haurien estimat més pertànyer al punt mitjà entre els dos extrems, entre els més humils i els més insignes; que el savi mateix el reconeix com l'estadi ideal per a la veritable felicitat, quan prega perquè no se li concedeixi pobresa ni riquesa”.0

Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Bernat Metge Universal. Trad. Esther Tallada  


 

Cap comentari: