El Gólem és una novel·la que ens ha deixat estupefactes. Ens ha inquietat, espantat, avorrit; ens ha exaltat en alguns moments, també ens ha confós i anorreat. L'hem odiat i estimat a la vegada. Carregosa però autèntica, en algun dels seus passatges més truculents ens ha arribat a marejar. És una narració polivalent, amb moltes descripcions i farcida de llegendes jueves de la Praga de començaments del segle XX, del gueto, i juntament amb el Frankenstein de Mary Shelley, i el Dràcula de Bram Stoker, configura la tríada indispensable de la novel·la de terror.
Després de molts anys d'esperar-ho, finalment l'hem pogut llegir en català; i ho celebrem! (Més llibres, trad. Ramon Monton. 2018).
Entre moltes altres històries hi ha un conte de Nadal que comença així:
"...En fi, què els en puc dir? Tenia la cara plena de berrugues i les cames tortes com un gos salsitxa. Ja de molt jove no coneixia res més que l'estudi. L'estudi àrid i enervant..."
Meyrink ens parla del doctor Hulbert que va arribar a ser un jurista molt famós de Praga, però que va patir un desengany amorós que el va trasbalsar. El jurista es va lliurar a la beguda, i pasant els dies pràcticament no es movia d'una taverna de mala mort, el Loisitschek, on anaven a parar molts perseguits de la policia, delinqüents de tota mena, a qui ell ajudava amb els seus coneixements en matèria de lleis.
"Tot el que "guanyaven" aquests marginats de la societat humana ho lliuraven fidelment, fins a l'últim cèntim, a la caixa comuna, amb la qual sufragaven el que necessitaven per subsistir. Mai va cometre ningú ni la més mínima irregularitat. És possible que d'aquesta fèrria disciplina sorgís el nom de Batalló.
La nit del primer de desembre, puntualment, l'aniversari de la desgràcia que havia afectat l'ancià, sempre celebraven al Loisitschek una estranya cerimònia. Apinyats l'un contra l'altre, s'hi ajuntaven pidolaires, vagabunds, proxenetes i prostitutes, borratxos i drapaires, que guardaven el més absolut silenci, com en una missa. Llavors, el doctor Hulbert, els explicava, des d'un racó, just on ara hi ha els dos músics, sota el quadre de la coronació de Sa Majestat, la història de la seva vida: com havia aconseguit ascendir des dels seus origens humils, obtenir el títol de rector i ser anomenat més endavant "rector magnificus". Però quan arribava el moment en què entrava a l'habitació de la jove esposa amb el ram de roses a la mà per celebrar l'aniversari i, al mateix temps, recordar l'hora en què anys enrera li havia demanat la mà i ella s'havia convertit en la seva estimada promesa, sempre li fallava la veu i s'ensorrava, plorant, damunt la taula. Llavors, de vegades, alguna d'aquelles noies de vida dissoluta, avergonyida i d'amagat, perquè ningú no ho veiés, li posava a la mà una flor mig pansida.
Cap dels oients es movia durant una bona estona. Per plorar eren gent massa dura, però abaixaven la mirada i movien els dits, insegurs.
Un matí van trobar el doctor Hulbert mort en un banc al costat del Moldava. Crec que degué morir congelat.
Encara és com si veiés el seu funeral El Batalló quasi s'hi havia deixat la pell per aconseguir que fos el més sumptuós possible.
Al capdavant hi anava el bidell de la universitat amb tots els seus ornaments: a les mans el coixí de color porpra amb la cadena daurada al damunt i, darrere del cotxe fúnebre, formant un seguici ingent, el Batalló, descalç, brut, espellifat i ple de parracs. Un dels membres de la comitiva s'havia venut les poques coses que li quedaven. i per això duia el cos, les cames i els braços coberts i embolicats amb papers de diaris vells.
Així li van retre els últims honors.
Damunt de la tomba, a fora, al cementiri, hi ha una pedra blanca amb tres figures gravades: el Salvador crucificat entre els dos lladres. Donada per una mà desconeguda. Segons els rumors, va ser la dona del doctor Hulbert, la qui va erigir aquell petit monument...
No obstant això, en el testament del difunt jurista hi havia previst un llegat pel qual cada membre del Batalló havia de rebre al migdia una sopa de franc al Loisitschek; per això aquí les culleres estan lligades a les taules amb cadenes i les concavitats practicades a les taules són els plats. A les dotze arriba la cambrera i amb una gran xeringa de plom hi diposita el brou, i si algú no pot demostrar que pertany al Batalló, torna a retirar la sopa amb la xeringa."
(Ed. Més llibres. Trad. Ramon Monton)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada