Truman Capote és un dels nostres escriptors preferits, i si bé ens horroritza i ens fa bufar "A sang Freda" (obra mestra indiscutible, la seva obra més celebrada), ara que acabem de llegir "L'arpa d'herba", ens ha ajudat a reconciliar-nos amb el gènere humà. Quina delícia! Quanta poesia, i quin humor més fi! I també quanta tristesa i melangia! I quin llibre tan oportú de llegir avui, ara que el món s'està tornant tan policíac! Es una novel·la juvenil per a adults. El protagonista, Collin, un noiet adolescent, va a viure a casa d'unes ties germanes perquè els seus pares acaben de morir. Llavors assisteix des de primera línia a l'esfondrament del món de les germanes, un món dur i estèril, però tanmateix ple de sentiments, de persones, de fantasies, d’anhels.
Això que ve és un fragment del començament,
quan Collin parla de la mort dels seus pares:
"Crec que els meus pares estaven molt
enamorats. Cada cop que el pare havia d’anar-se’n de viatge a vendre els seus
frigorífics, ella es posava a plorar. Quan van casar-se, la meva mare només
tenia setze anys, i no va arribar als trenta. El vespre que va morir, el papa
va esquinçar-se la roba i va començar a córrer despullat pel pati tot cridant
el nom d’ella.
Va ser l’endemà del funeral que Verena va
venir a casa. Recordo el terror que em va produir veure com s’acostava,
caminant per la vorera, una dona bonica, prima com un pal, amb els cavells
curts grisosos a la garçon, celles fosques masculines i pòmuls delicats.
Va obrir la porta principal de la casa i va entrar tota decidida. D’ençà del
funeral, el papa destrossava tot el que arreplegava, però sense ràbia, més
aviat amb calma, a consciència. Entrava al saló, agafava una figureta de
porcellana, l’observava un moment i tot seguit l’esclafava contra la paret. El
terra i les escales estaven plens de trossos de vidre i de coberts escampats, i
una camisa de dormir esquinçada de la mare penjava del passamans.
Els
ulls de Verema van recórrer ràpidament aquella destrossa.
—Eugene,
vull parlar amb tu —va dir-li amb la seva veu cordial, fredament exaltada. I el
papa va respondre-li:
—Sí,
Verena, seu. Ja suposava que vindries.
Aquella
mateixa tarda, Catherine Creek, l’amiga de Dolly, va presentar-se a casa i va
fer un farcell amb la meva roba. El papa va dur-me amb cotxe fins a casa de
Talbo Lane, tan impressionant i ombrívola. Mentre sortia del cotxe va intentar
abraçar-me, però em va fer por i em vaig escapolir dels seus braços. Ara em sap
greu no haver-nos abraçat. Perquè només uns quants dies després, quan anava
camí de Mobile, el seu cotxe va derrapar i va estimbar-se, va caure a les aigües
del Golf des d’una altura de vint metres. Quan vaig tornar a veure’l, tenia un
dolar de plata a cada ull perquè amb el pes se li mantinguessin tancats.
(trad.Lluís-Anton Baulenas. edicions 62)
