L'arpa d'herba, de Truman Capote

 

Truman Capote és un dels nostres escriptors preferits, i si bé ens horroritza i ens fa bufar "A sang Freda" (obra mestra indiscutible, la seva obra més celebrada), ara que acabem de llegir "L'arpa d'herba", ens ha ajudat a reconciliar-nos amb el gènere humà. Quina delícia! Quanta poesia, i quin humor més fi! I també quanta tristesa i melangia! I quin llibre tan oportú de llegir avui, ara que el món s'està tornant tan policíac! Es una novel·la juvenil per a adults. El protagonista, Collin, un noiet adolescent, va a viure a casa d'unes ties germanes perquè els seus pares acaben de morir. Llavors assisteix des de primera línia a l'esfondrament del món de les germanes, un món dur i estèril, però tanmateix ple de sentiments, de persones, de fantasies, d’anhels.

Això que ve és un fragment del començament, quan Collin parla de la mort dels seus pares:

"Crec que els meus pares estaven molt enamorats. Cada cop que el pare havia d’anar-se’n de viatge a vendre els seus frigorífics, ella es posava a plorar. Quan van casar-se, la meva mare només tenia setze anys, i no va arribar als trenta. El vespre que va morir, el papa va esquinçar-se la roba i va començar a córrer despullat pel pati tot cridant el nom d’ella.

Va ser l’endemà del funeral que Verena va venir a casa. Recordo el terror que em va produir veure com s’acostava, caminant per la vorera, una dona bonica, prima com un pal, amb els cavells curts grisosos a la garçon,  celles fosques masculines i pòmuls delicats. Va obrir la porta principal de la casa i va entrar tota decidida. D’ençà del funeral, el papa destrossava tot el que arreplegava, però sense ràbia, més aviat amb calma, a consciència. Entrava al saló, agafava una figureta de porcellana, l’observava un moment i tot seguit l’esclafava contra la paret. El terra i les escales estaven plens de trossos de vidre i de coberts escampats, i una camisa de dormir esquinçada de la mare penjava del passamans.

Els ulls de Verema van recórrer ràpidament aquella destrossa.

 —Eugene, vull parlar amb tu —va dir-li amb la seva veu cordial, fredament exaltada. I el papa va respondre-li:

 —Sí, Verena, seu. Ja suposava que vindries.

Aquella mateixa tarda, Catherine Creek, l’amiga de Dolly, va presentar-se a casa i va fer un farcell amb la meva roba. El papa va dur-me amb cotxe fins a casa de Talbo Lane, tan impressionant i ombrívola. Mentre sortia del cotxe va intentar abraçar-me, però em va fer por i em vaig escapolir dels seus braços. Ara em sap greu no haver-nos abraçat. Perquè només uns quants dies després, quan anava camí de Mobile, el seu cotxe va derrapar i va estimbar-se, va caure a les aigües del Golf des d’una altura de vint metres. Quan vaig tornar a veure’l, tenia un dolar de plata a cada ull perquè amb el pes se li mantinguessin tancats.

(trad.Lluís-Anton Baulenas. edicions 62)