dimecres, 2 de juny de 2021

Oh els pastors! La poesia bucòlica grega de Teòcrit.



Com ens agrada el bucolisme! Per molts motius. Els autors bucòlics mai no perden el sentit de l'humor, i hi ha molta inventiva de la bona. Segurament s'ho inventen tot, però ja va d'això. És una poesia urbana que somnia en el camp, i el recrea.  Els pastors, que solen ser els protagonistes, són una delícia d'erudició i bon gust; artistes reconsumats del cant, de la flauta, de l'arpa. Gent refinadíssima i excel·lent, mestres de l'enginy.

Voleu res de més actual? I són del segle III Ac.! Qui ho diu allò de tempus fugit de pressa? Però si no ens hem mogut d'allà mateix!

 A l'idil·li V de Teòcrit, hi ha una competició entre Comatas, pastor de cabres, i Lacó, pastor d'ovelles. La seva lliça és un cant pastorívol que ve a ser una mena de cançó improvisada alternativament, un diàleg cantat. Ens recorda molt el que després serà la tensó entre els trobadors.

 El grecs tenien molta afició a competir; i també en el cant. Sempre que hi ha una competició hi ha d'haver un àrbitre. En el nostre cas, aquest serà en Marsó, un llenyataire que ocasionalment es trobava en aquell paratge tallant la bruguera.

 

COMATAS: Les muses m’estimen molt més que al cantor Dafnis:

Vaig sacrificar dos cabrits en honor d’elles no fa pas gaire.


LACÓ: Doncs a mi Apol·lo em té molta estima i per a ell peixo

un moltó ben formós, perquè les Carnees ja s'apropen.


C: tret de dues, munyo la resta de les cabres bessoneres,

i la noia, mirant-me, diu: "Pobre, ¿tot sol has de munyir-les?"


L: Ves per on, Lacó omple vora vint sarris de formatge,

i el noiet encara immadur el solla rere uns matolls en florida.


C: Juga a encertar el cabrer amb pomes Clearista, mentre

ell passa menant les cabres, i li cantusseja amb dolcesa.


L: Sí, i Cràtidas em torna boig a mi, el pastor, quan se m'atansa

tan afable i al voltant del coll sacseja la cabellera llustrosa.


C: Ni l'englantina ni l'anemone no són comparables

als llits de roses que creixen vara els marges roquissos.


L:No ho són tampoc les pomes silvestres a les glans, per més que

l'alzina els doni una clofolla fina. Són ben meloses, les pomes!


C: Jo portaré sense triga un tudó a la meva donzella,

bo i caçant-lo d'aquell ginebre, just allà on es posa.


L: Quan esquili l'ovella bruna, de la mòrbida llana

jo mateix en faré ofrena a Cràtidas per a una samarra.


C: Ep, aparteu-vos de l'ullastre, cabrelles! Busqueu la pastura

per allí on el tossal fa pendís i els tamarius s'escampen.


L: Lluny d'aquest roure, vosaltres dos, Cònar i Cineta!

Ara pastorareu per la banda de llevant, tal com els Falaros.


C: Tinc un barral de xiprer, i encara una gran copa,

obra de Praxíteles: els guardo per a la meva noia.


L: Jo tinc un gos que escanya els llops i estima la ramada;

al meu noi el dono perquè encalci feres de tota mena.


C: Ca, llagostes que salteu pel damunt de la meva tanca,

no em malmeneu les vinyes, que són resseques.


L: Au, cigales, mireu el cabrer, com el provoco;

altre tant provoqueu vosaltres els que fan la sega.


C: Sento odi per les guineus de cua tofuda, que sempre

tresquen cap al tard per la vinya de Micó i la rampinyen.


L: Ves, també jo odio els escarabats que volen

duts pel vent i es mengen les figues de Filondas.


C: ¿No et recordes de quan jo et donava i tu somreies

mentre remenaves el cul agafat a aquell roure?


L: No ho recordo, això, però quan Èumaras, tot lligant-te,

se't va polir aquí mateix, d'això prou que en tinc notícia.


C: Mira, Morsó, ja n'hi ha un d'exasperat, ¿no ho notes?

Ves i arrenca cebes marines de la tomba d'una vella.


L: Jo també n'irrito un, Morsó; tu mateix pots veure-ho.

Ves a la vora de l'Halent, ara, i posa't a cavar ciclàmens.


C: Que l'Hímera vessi llet per aigua, i tu, Cratis,

enrojola't de vi i que fruitinels teus apis de séquia.


L: Que la de Síbaris per a mi vessi mel, i cap a l'alba la noia

negui la gerra no pas en aigua, sinó en bresques.


C: Les meves cabres mengen melgó i traiguera,

petgen llentiscle i jeuen entre els arboços.


L: A les meves ovelles no els falta pas la tarongina,

i, talment roses, els floreixen a balquena les estepes.


C: No n'estic, d'Alcipa, perquè, en dar-li l'altre dia

el tudó, no em va besar agafant-me les orelles.


L: Doncs jo n'estic molt, d'Eumedes, car va fer-me

un petó ben formós quan vaig oferir-li la sírinx.


C: No és just, Lacó, que, dels rossinyols, els gaigs en siguin èmuls,

i dels cignes, les puputs; però tu, míser, ets un cercafresses.


MORSÖ: Mano al pastor que es deturi. És a tu, Comatas,

que Morsó ofrena l'anyell; i tu, sacrifica'l a les nimfes

i envia'n un tros de carn a Morsó sense trigança.


C: Prou que l'enviaré, per Pan. Esbufegueu, ramada sencera

de cabrelles, guaiteu com de gran serà la meva riallada

a la cara del pastor Lacó, perquè ja és meva l'anyella.

Ara faré un salt ben bé fins al cel davant vostre.

Cabres meves, coratge, banyudes! Demà sens falta

us rabejaré totes dins la llacuna de Síbaris.

Ep, tu, el boc blanquí i banyegaire, si per cas cobreixes

una de les cabres abans que sacrifiqui l'anyella a les nimfes,

et caponaré. Però si ja hi torna! Si no arribo a caponar-te

que em torni llavors Melanti en lloc de Comatas!


(Trad. Àngel Martín. Poesia bucòlica grega; adesiara editorial)