El doble, de Fiodor Dostoievski

Acabo de llegir El doble, de Fiòdor Dostoievski, i m'adono que de tots els seus llibres és el que m’ha agradat més. M'ha divertit, m'ha impressionat, fins i tot m'ha aclaparat. És excessiu...? Sí. Però estem parlant de Dostoievski, no podria ser d’una altra manera! No entenc la falta d'interès per aquest llibre seu, el segon que va escriure. No va agradar la crítica de la seva època, i és com si aquest descrèdit inicial del llibre hagués anat perdurant al llarg del temps. Em sembla incomprensible.  Al català no hi ha cap traducció, i a l'espanyol només una, i molt bona, per cert, de Juan López-Morillas.  

 Adapto al català, a partir de la versió de López-Morillas, un dels moments culminants de l’obra, la trobada de Goliadkin, el protagonista (el nostre heroi, com sovint l'anomena l'autor), amb el seu doble.

 "Sobtadament li va caure l'ànima als peus. El misteriós personatge es va parar davant de la porta del seu apartament, va trucar amb la mà i (cosa que en una altra ocasió hagués sorprès el senyor Goliadkin) Petruska, com si l'hagués estat esperant sense allitar-se, va obrir la porta de seguida i amb una bugia a la mà va fer llum al desconegut. Fora de si, el nostre heroi va entrar corrents al seu domicili. Sense treure’s ni l’abric ni el barret, va seguir pel curt passadís, i es va parar, com ferit d'un llamp, en el llindar de la seva habitació. Tots els pressentiments del senyor Goliadkin s'havien acomplert. Tot el que temia i sospitava s'havia tornat realitat. Va perdre l'alè i es va sentir marejat. El desconegut estava assegut en el seu propi llit, sense treure's ni l’abric ni el barret; i amb un somriure lleuger, arrufant lleument les celles, li dirigia un amistós moviment de cap. El senyor Goliadkin va voler cridar, però no va poder;  protestar d'alguna manera, però li van fallar les forces. Se li van eriçar els cabells i es va desplomar exànime de l’horror que sentia. I com no? El senyor Goliadkin havia reconegut del tot el seu amic nocturn. El seu amic nocturn no era altre que ell mateix, el propi senyor Goliadkin, un altre senyor Goliadkin, però absolutament idèntic a ell... En una paraula, el seu doble..."