Acabo de llegir El doble, de
Fiòdor Dostoievski, i m'adono que de tots els seus llibres és el que m’ha
agradat més. M'ha divertit, m'ha impressionat, fins i tot m'ha aclaparat. És
excessiu...? Sí. Però estem parlant de Dostoievski, no podria ser d’una altra
manera! No entenc la falta d'interès per aquest llibre seu, el segon que va
escriure. No va agradar la crítica de la seva època, i és com si aquest
descrèdit inicial del llibre hagués anat perdurant al llarg del temps. Em
sembla incomprensible. Al català no hi
ha cap traducció, i a l'espanyol només una, i molt bona, per cert, de Juan
López-Morillas.
Adapto al català, a partir de la versió de
López-Morillas, un dels moments culminants de l’obra, la trobada de Goliadkin,
el protagonista (el nostre heroi, com sovint l'anomena l'autor), amb el seu
doble.
"Sobtadament li va caure l'ànima als
peus. El misteriós personatge es va parar davant de la porta del seu
apartament, va trucar amb la mà i (cosa que en una altra ocasió hagués sorprès
el senyor Goliadkin) Petruska, com si l'hagués estat esperant sense allitar-se,
va obrir la porta de seguida i amb una bugia a la mà va fer llum al desconegut.
Fora de si, el nostre heroi va entrar corrents al seu domicili. Sense treure’s
ni l’abric ni el barret, va seguir pel curt passadís, i es va parar, com ferit
d'un llamp, en el llindar de la seva habitació. Tots els pressentiments del
senyor Goliadkin s'havien acomplert. Tot el que temia i sospitava s'havia
tornat realitat. Va perdre l'alè i es va sentir marejat. El desconegut estava
assegut en el seu propi llit, sense
treure's ni l’abric ni el barret; i amb un somriure lleuger, arrufant lleument
les celles, li dirigia un amistós moviment de cap. El senyor Goliadkin va voler
cridar, però no va poder; protestar
d'alguna manera, però li van fallar les forces. Se li van eriçar els cabells i
es va desplomar exànime de l’horror que sentia. I com no? El senyor Goliadkin
havia reconegut del tot el seu amic nocturn. El seu amic nocturn no era altre
que ell mateix, el propi senyor Goliadkin, un altre senyor Goliadkin, però
absolutament idèntic a ell... En una paraula, el seu doble..."
