"La vida en minúscula", aplega trenta contes d'Alfred Polgar. L'hem llegit aquí, al celler de la nostra noble institució, que és el lloc més fresc de la casa, i cada vegada, en acabar un conte, hem cridat unànimement, exaltats per la lectura: Deliciós, deliciós! És per llepar-s'hi els dits! I així una vegada i una altra, fins a trenta vegades.
Ha set un deliri. Una festa sense sotracs. Un esdeveniment memorable que s'ha allargat al llarg d'unes quantes bones nits. Ho recordarem sempre.
És clar que la Dessiré té la veu molt bonica i llegeix molt bé. Encara no he dit que ella ha estat l'encarregada de la lectura. Ara ho afirmo: quina gran lectora, la Dessiré! I quina veu! Redéu, quina veu!
Aquí teniu reproduida la segona part de "El globus" un conte gairebé infantil que ens recorda molt el to dels millors contes de Pere Calders.
"... Una vegada, el globus va entrar a la sala on els grans estaven de conversa, asseguts davant d'una tassa de te, per matar el temps abans el temps no els matés a ells. El globus es va convertir ràpidament en el tema central. Era tan simpàtic, observar com podia ballar enmig del cristall i de la porcellana sense posar en perill ni les peces més fràgils! Era tan lleu que podia posar-se sobre la flor d'una gerra sense que la tija es doblegués ni mica. Com una papallona. Entre divertits i excitats, tots n'estaven pendents. Alguns l'impulsaven amb el cap, d'altres el feien rodar com una baldufa; d'altres, per fi, el deixaven lliscar sobre braços i espatlles o simplement se'l llançaven els uns als altres. N'hi va haver un que el va fer ballar sobre la punta del dit estirat, l'engegà cap amunt i el tornà a recollir sobre la punta del dit. Allà mateix hi havia un llaüt i, quan el van fer ballar al seu damunt, les cordes van exhalar remors misterioses. Quan es va posar, en canvi, sobre la fruitera, semblava una síndria enorme.
Va ser una vetllada deliciosa, intensa. Aquell bocí de pell inflada de color verd ampolla els havia fascinat. La vida s'havia tornat fàcil; els començals, companys d'escola; la sala, un prat verd. Va ser com la redempció de la gravetat per mitjà d'un globus. Tot i que, pensant-hi bé, aquesta és, fins i tot des d'un punt de vista mecànic, la funció de qualsevol globus. Llàstima que aquell globus verd com l'herba anés a picar contre el caire viu d'un marc de metall. La seva ànima, fonent-se amb el tot, abandonà la pell i, convertit en una miserable pellofa arrugada, va anar baixant fins a terra tot al llarg de la paret. Tots van sentir haver perdut la joguina, però se n'avergonyien. Només el marrec va tenir la sinceritat i el valor de plorar sense embuts. Això li va costar un sermó i que el fessin sortir de l'habitació.
(trad. Manuel Lobo. Quaderns Crema)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada