Aquestes quatre novel·les que, segons el seu autor, és una de sola, acaben de sortir en un únic volum de 1093 pàgines editades per Proa. Estic acabant de llegir la primera, que es diu Justine. Molt interessant, i també molt difícil de seguir, i d'entendre, sobretot el començament. M'ha costat d'entrar-hi; costa d'entrar-hi. Durrell és molt exigent amb el lector. Ara, després de les primeres dificultats, segurament us atraparà. M'està agradat molt. La protagonista absoluta és la ciutat d'Alexandria que sembla que l'autor estima i detesta a parts iguals, i que identifica amb tres dones de qui està bojament enamorat: la Justine, la Melissa, i la Clea. El primer llibre, Justine, guarda molts tresors; (i espero que els altres també!) Les descripcions de la ciutat i d'alguns dels seus personatges, són un prodigi. La trama és confusa fins a l'extenuació. Tothom està extenuat, ningú no enten res; primerament, la ciutat, després el personatge principal, que semblaria que és l'autor, el mateix Lawrence (Darley), però també tots els altres personatges semblen igualment extenuats. Justine és una novel·la extenuant, per a ser llegida al llit! Paradoxal, tremenda. Quin homenatge a Alexandria! No conec res de semblant a les nostres latituds.
Gran traducció la de Lluís-Anton Baulenas. Absolutament recomanable.
Veieu aquesta pàgina, la 144:
"Aquella segona primavera, el khamsin va ser el pitjor que vaig viure tant abans com després. Abans de la sortida del sol, el cel del desert es tornava marró com argila de búcar, s'enfosquia lentament, s'inflava com un sangtraït i, finalment, alliberava els contorns del núvol, gegantines octaves d'ocre que s'acumulaven des del delta com les pluges de cendra sota un volcà. La ciutat s'ha replegat estretament sobre ella mateixa, com si es volgués protegir d'un temporal. Unes quantes glopades d'aire i un plugim primet són l'avançada de la foscor que esborra la llum del cel. I ara, invisible en la foscor de les habitacions amb els pòrtics tancats, la sorra ho envaeix tot; apareix per art de màgia a la roba penjada a l'armari de fa temps, als llibres, als quadres i a les culleretes de te. Als panys de les portes, sota les ungles dels dits. L'aire vibrant asseca les mucoses de la gola i del nas i posa els ulls en carn viva amb les configuracions de la conjuntivitis. Núvols de sang seca recorren els carrers com profecies; la sorra es va posant al mar com les pólvores en els rínxols d'una perruca vella. Les estilogràfiques queden obturades, els llapis es clivellen i els llistons de les persianes venecianes s'omplen d'una pàtina blanca com si fos neu acabada de caure. Els falutxos fantasmals que passen pel canal són tripulats per vampirs de caps embolicats. De tant en tant un cop de vent arriba directament de dalt i fa giravoltar tota la ciutat fins a l'extrem que es té la impressió que totes les coses -arbres, minarets, monuments i gent- han estat atrapades per la cua d'un gran remolí i que al final s'abocaran suaument en el desert d'on havien sortit, retornades un cop més al terra anònimesculpit d'ones de les dunes..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada