Sempre m'ha semblat que el temps atmosfèric té una gran influència sobre la salut de les persones, sobretot en certs aspectes com l'artrosi, el reuma, el mal de genolls, la claredat mental, el mal de cap, i tota la psicosomàtica. A "Reunió de batxillers", novel·la excelent de Franz Werfel editada recentment per 1984 i traduïda al català per Ramon Monton, l'autor dóna algunes pistes molt interessants:
"En contra del costum, el jutge d'instrucció Sebastian va arribar aquell dilluns al seu despatx mitja hora més tard. El seu secretari, el jove passant doctor Elsner, va atribuir aquest retard a l'atmosfera sufocant d'aquell dia.
Sebastian pertanyia a aquella particular classe de malalts que podien classificar-se com a sensibles a la pressió atmosfèrica. Damunt del seu escriptori hi havia dos baròmetres en què comprobava cada hora el futur del seu benestar. Els seus nervis s'ensumaven, en el més estricte sentit de la paraula, si la vida seria suportable o insuportable. Aquesta dolença s'havia agreujat amb els anys. Ah, que pocs que eren els moments que eren una mica més que suportables! Per exemple, quan el cel era clar i bufava un lleuger vent de l'est, o el vent del nord-est temperat que passa per damunt de la daurada calma de juny, els breus minuts d'alleujament després que una tempesta ha descarregat un mar d'ozó a les altures.
Però el temps d'aquest dia era el seu enemic mortal. Es necessitava una gran força de voluntat per fer una passa, pronunciar una paraula, dur a terme una feina. Era preferible estirar-se i suportar amb desesperació l'angoixant malson de veure com la nostra vida s'allarga eternament.L'aire semblava greix solidificat. La ciutat estava ficada en una caldera tapada. A més, un estrany poder ho havia ficat tot en una canonada calenta. Així, els fums, les transpiracions, les pudors, el mal alè de les xemeneies, les cases, els carrers, les estacions i molts centenars d'éssers vius no trobaven una sortida, quedaven atrapats com en un forn, que tingués el tub d'escapament obturat pel sutge. En el seu particular llenguatge de malalt, Sebastian anomenava aquesta desesperant situació del món "el simun solidificat".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada