dilluns, 11 d’agost del 2025

Versió ritmica del cant X (10-18/10-42) de la Bhagavad Gita. Vishvarupa.

 

(Vishvarupa. Escola de Rajastan, Jaipur. 1810-1820)

Darrerament, estem interessats en l'infinit i els seus imponderables, i per les manifestacions còsmiques de la divinitat. Vishvarupa, les formes diverses de Déu en el cosmos. Això ve de la traducció que ha fet un dels nostres associats del capítol X de la Baghavad Gita, on Krishna parla de la seva glòria i de les seves manifestacions. 
Aquesta traducció, si bé breu, ens sembla força remarcable perquè és la primera vegada que es fa una versió rítmica de la Gita en català. Abans d'avui mai ningú no ho havia fet. És una qüestió inèdita. Es tracta de passar la mètrica clàssica anustubh de l'original sànscrit a quartetes de versos octosil·làbics catalans (sembla el més natural).
 La major part dels associats estem entusiasmats (el Lletraferit de Manlleu no, és clar; hi troba moltes pegues), i ja comencem a imaginar com serà el capítol XI. En el X Krishna diu de paraula les seves manifestacions, a l'XI passa als fets, es manifesta. Arjuna queda esbalaït. Ens preguntem si nosaltres estarem a l'alçada de les circumstàncies. Estem preparats? Molt em temo que no.
Hi ha entusiasme però també hi ha discussions. Discutim acaloradament (i més per la calor que està fent aquests dies). Hi ha o no hi ha algun text en la nostra tradició occidental que sigui comparable?  Que tingui un punt de vista similar...? Una figura còsmica de Crist... 

 

Arjuna:

 

10-18

Parla, Krishna, altra vegada,

del teu poder i esplendor,

mai no em canso de sentir-te!

La teva veu em vivifica!

 

Krishna:

 

10-19

Arjuna, ara vull mostrar-te

una part de la meva glòria;

escolta el més important

perquè els detalls no tenen fi.

 

10-20

Has de saber que sóc l'essència 

que habita al cor de tots els éssers.

Jo sóc l’inici i el centre

i també sóc la seva fi.

 

10-21

Jo sóc Vishnu, fill de la llum.

Dels astres sóc el Sol brillant.

Senyor dels vents i les tempestes,

jo sóc la Lluna entre els estels.

 

10-22

Dels Vedes sóc el Sama Veda,

dels deus sóc Indra, el cap dels deus.

Entre els sentits jo sóc la ment.

Jo sóc la llum de la consciència.

 

10-23

Dels poders tèrbols jo sóc Shiva,

Dels monstres orcs sóc la Riquesa.

Dels elements jo sóc el Foc.

Centre del món, el sagrat Meru.

 

10-24

Dels sacerdots, tingues per cert,

sóc  Brihaspati, el principal.

Entre els guerrers jo sóc Skanda,

Dels continents el vast Oceà.

 

 10-25

Dels grans profetes jo sóc Bhrigu,

entre els sons l’OM transcendent.

De les pregàries, el silenci.

Sóc l’Himàlaia que no es mou.

 

10-26

Dels arbres, l’arbre de la vida.

Dels divins rishis sóc Narada.

Dels músics aulics Chitraratha;

Entre els ascetes sóc Kapila.

 

10-27

Entre els cavalls, Renill Pregon,

cavall nascut de l’ambrosia.

Dels elefants sóc Airavata.

Entre els humans sóc el seu rei.

 

10-28

Entre les armes, el llampec.

Entre les vaques, Kamadhuk.

Déu de l’amor, jo sóc Kandharpa,

I sóc Vakusi entre les serps.

 

10-29

Sóc el serpent de l’infinit.

Varuna, déu dels oceans.

Sóc Aryaman entre els ancestres.

Yama, la mort, entre els qui observen.

 

10-30

Entre els diables sóc Prahlada.

De les mesures sóc el temps.

Sóc el lleó, rei de les bèsties.

I Vainateya entre els ocells

 

10-31

El vent, entre els qui purifiquen.

El suprem Rama entre els guerrers.

Entre els peixos sóc Makara

Entre els grans rius, el sagrat Ganges.

 

10-32

Jo sóc l’inici i el centre

també la fi d’allò que és.

Sóc el saber de l’Esperit,

i la raó dels qui disputen.

 

 10-33

De tots els sons el primer so,

i allò que lliga les paraules.

Jo sóc el temps inexhaurible.

El Creador guaitapertot.

 

10-34

Jo sóc la mort que ens arreplega

i sóc la font del que vindrà.

Entre les dones sóc la Fama,

Parla, Memòria, Intel·ligència,

la Fortalesa, l’Esplendor,

i la Paciència.

 

10-35

Sóc el Brihat entre els cants vèdics.

De tots els mantres el Gayatri.

Dels mesos sóc el primer mes.

La temporada de les flors.

 

10-36

Jo sóc el joc dels qui trampegen.

Allò que brilla en el brillant.

Victòria, resolució.

La veritat del que ésverídic.

 

10-37

Entre els Vrishnis jo sóc Krishna,

sóc Arjuna entre els Pandava,

dels escriptors jo sóc Vyasa,

entre els poetes sóc Usana

 

10-38

Sóc el bastó dels qui governen,

i sóc l’enginy dels victoriosos.

Sóc el silenci en els misteris

i la certesa dels qui saben.

 

10-39

I la llavor de tots els éssers.

Que no hi ha res al món, Arjuna,

d’allò que es mou o que no es mou,

que sense mi pugui existir.

 

10-40

La meva glòria no té fi.

I tot això que t’he explicat

no és res més que una minúcia

de la meva infinitud.

 

10-41

Qualsevol ésser bo i bell,

majestuós, ple d’energia,

el seu origen no és res més

que una fracció del meu esclat.

 

10-42

Però de què serveix, Arjuna,

tanta i tanta informació?

Una engruna del meu ésser

omple i sosté tot l’Univers.


(trad. Salvador Giralt)

 

 

 


dimecres, 4 de juny del 2025

Galetes assortides. Entre Cantor i Kronecker, la boer de vainilla. Déu va crear els nombres Naturals i la resta és obra dels homes.

 



Ara darrerament ens interessem per l'infinit i la transcendència. O els infinits. Aquí teniu una primera divagació sobre aquesta qüestió.

 

Poema que parla sobre els origens del món i de la vida; la teoria de conjunts de Cantor, la naturalesa de l'infinit, i les seves polèmiques amb Kronecker, pare del finitisme, el qui va dir: "Déu va crear els Nombres Naturals i la resta és obra dels homes".  I les galetes assortides, la boer de vainilla.

#poesia #literatura #humor

Hi havia una capsa de galetes assortides damunt del bufet del menjador de casa seva. En Leopold va triar la preferida, una boer de vainilla amb gust de coco. L'assaboria lentament, com un caprici d'última hora, perquè ja havia esmorzat, i mentrestant anava remugant:

-Déu va crear els Nombres Naturals i la resta és obra dels homes! I tant, i tant que sí. Sí, sí, sí, sí, sí...! Déu va crear els Nombres Naturals i tota la resta és obra dels homes!

En Leopold Kronecker era un científic de pedra picada, auster com una mala cosa; i amb tot es delectava amb el gust de la galeta: seca i cruixent, molt sorollosa en el silenci del menjador decimonònic, lleugerament torrada, trencadissa, amb un punt de coco i de vainilla que era una delícia.

-Les obres dels humans! -va dir llavors de bon humor, prenent una segona galeta de la capsa-. I tant que sí, les obres dels humans! He, he! Les adorables obres dels humans.

I en veure una ampolla de korn que també reposava en el bufet com si tal cosa ...

—un aiguardent de blat, el korn, que fa cantar els àngels i els dimonis—, va dir-se a si mateix:

            —I per què no?

            Enriolat com qui fa una malifeta, va destapar l’ampolla, i amb un gotet d’aquell maleit korn va acompanyar, encara, una tercera boer de mantega, i avall que fa baixada!

            És que ja s’endevinava, després del llarg hivern, la primavera!

            Déu va crear els nombres Naturals i la resta és obra dels homes!

            La resta...; sí, la resta; i tant, la resta! Però, la resta, què és? Tota mena de complicacions inaudites; vet-ho aquí. Nosaltres i els nostres pensaments i tantes coses més...: el Món, el Para-Món, l’Infra-Món, el Mega-Món...

            Abans de tot va ser la percusió, el so; en segon lloc, el pensament.             Escolteu, escolteu el so dels Nombres Naturals:

 

Tat tita taka dhin dague da karadhin

Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá

dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá

takatirititataque takatirititaká

titatakatá titatakatá titatakatá...

 

Senyores i senyors del segle vint-i-un, homes i dones del cap dret que voldríeu escoltar bones notícies; nenes i nens, patufets, princeses: el torrent de la vida i de la ment, el nostre Aqueront que va pel fons de tot, és un corrent d’aigües ambigües,  perilloses.

 

Tràfecs ineludibles, moments d’estancament i represes delirants: el desig.

Mutis sobtats, inexplicables; amor i desamor, el naixement, la mort: el desig.

Dolor, desconcert, dubte, tristesa, desig, desig!

I l’ensurt en girar la cantonada, i la por, i l’ànsia, i l’ofec, i l’alegria, i el riure, i el singlot.

I la mort, la mort de la morta, la mort del mort i del qui el vetlla. La mort riallera que no sap parar de riure!

Abans de tot va ser la percussió, el so; en segon lloc, el pensament. Escolteu, escolteu el so dels Nombres Naturals.

No trobeu que sonen com una capsa gran de galetes assortides?

Sorpresa, sorpresa...!

 

Tat tita taka dhin dague da karadhin

Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá

dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá

takatirititataque takatirititaká

titatakatá titatakatá titatakatá...

diumenge, 23 de març del 2025

Jaques el Fatalista, de Denis Diderot: La història del poeta de Pondichéry

 



Una vegada, fa molts anys, vaig sentir dir que al nostre país hi ha tants poetes, que si sacsegeu un pi qualsevol sempre en cauran tres o quatre. Em vaig posar a riure, és clar. En aquella època no coneixia encara la magnitud del fenomen. Amb el pas dels anys m'he adonat de fins a quin punt és certa l'afirmació de més amunt, i encara afegiria: com a mínim; en cauran tres o quatre com a mínim!

El cas és que la cosa ve de lluny i la dèria de fer versos és un fenomen universal. Mireu a França, ara ho veureu. Però també a la Roma que descriu el Satiricó, i etcètera, etcètera... 

En aquesta obra insòlita de Denis Diderot, Jaques el Fatalista, trobareu la història del poeta de Pondichéry.

"Un dia em va venir a veure un poeta jove, cada dia en ve un o altre... (...) Després dels compliments habituals, sobre el meu enginy, geni, bon gust, generositat i altres raspallades de les quals, mal que fa vint anys que me les repeteixen i potser de bona fe, no en crec una sola paraula, el poeta jove es treu un full de la butxaca: són versos, que diu. -Versos! -Sí senyor, i espero que tindreu la bondat de dir-me la vostra opinió. -Sou amant de la veritat? -Sí, senyor, us l'he vinguda a demanar. -Doncs la sabreu. / -I ara! ¿Ets prou beneit per creure que si un poeta s'acosta fins a casa teva és per saber la veritat? -Sí. -¿I per dir-la? -I tant que sí. -¿Tal com raja? -No ho dubtis: ni el mirament més ben agençat no deixa de ser una ofensa, i encara una grolleria, que fidelment interpretat vol dir: sou un poeta dolent; i com que no us considero prou fort per escoltar la veritat sou, a més a més, un no ningú. -¿I t'ha donat resultat tanta franquesa? -Gairebé sempre... / Llegeixo els versos del poeta jove i li dic: No només són dolents els vostres versos, sinó que m'han ensenyat que mai no en fareu de bons. -Si és així n'hauré de fer sempre de dolents, perquè no me'n sabré estar. -¡Terrible maledicció! ¿Heu pensat, senyor meu, en el descrèdit de què sereu objecte? Ja ho dèia Horaci: ni els déus, ni els homes, ni les columnes no han perdonat mai la mediocritat dels poetes. -Prou que ho sé. -¿Teniu diners? -No. -¿Sou pobre, doncs? -Molt pobre. -I penseu afegir a la vostra penúria la ridiculesa del poeta dolent; hi perdreu la vida de mala manera, us fareu vell. Vell, pobre i mal poeta, ¡ah, senyor, un paper ben galdós! -Me'n faig càrrec, però alguna força superior m'hi arrossega...  (...) -¿Viuen els vostres pares? -Sí. -¿Quina posició tenen? -Són joiers. -¿Farien alguna cosa per vos? -Potser sí. -Doncs bé, aneu-los a veure i proposeu-los que us avancin una pacotilla de joies. Embarqueu-vos cap a Pondichéry; pel camí aneu fent versos dolents i en arribar ocupeu-vos de fer fortuna. Amb la butxaca plena torneu i feu tants versos dolents com us plagui, sempre que no els feu imprimir; no cal tampoc arruïnar ningú...  Dotze anys enrere havia donat aquest mateix consell a un jove; llavors se'm va presentar, no l'havia reconegut. Sóc jo, senyor, que vau enviar a Pondichéry, em diu. Vaig anar-hi i vaig acabalar un centenar de milers de francs. De tornada, m'he posat de nou a escriure versos i són aquests que ara us porto... ¿També són dolents? -També; però heu assegurat el vostre futur i consenteixo que continueu fent versos dolets. -No tinc altra intenció... 

Denis Diderot, Jaques el Fatalista. Trad. Joan Tarrida (La Magrana)