Una altra confidència d'en Franz

Escolteu, el President segueix adormit. Una nova confidència d'en Franz: "En general tota l'oficina aprova l'admissió de Bucèfal. Tothom es diu, amb seny admirable, que Bucèfal es troba en una situació difícil enmig de l'actual ordenació social i que per això, com també per la seva significació dins la història de la humanitat, es fa mereixedor de tota complaent deferència".
Jo si us he de ser sincer, en Bucèfal el trobo d'allò més normal, amb l'encarcarament propi dels advocats..., però ben normal i corrent. En canvi en Franz... Ja he dit que ens hem fet molt amics... però, veieu com parla? A vegades quan l'escolto em dóna la impressió que estic llegint un llibre.

El Dr. Bucèfal

Bonvolgudes i benvolguts conciutadans de l'Univers, sóc l'Aparici, aprofito ara que dorm el President i com que em se la contrasenya del seu escriptori, per dir-vos quatre coses: M'he fet amic d'en Franz, congeniem, això que els dos som uns marginats ens uneix, i passem moltes estones junts. Escolteu quina notícia m'ha dit aquesta tarda: "Tenim un nou advocat, el Dr. Bucèfal. En el seu aspecte extern recorda ben poc el temps en què era encara el corser d'Alexandre de Macedònia. Qui n'està, però, al corrent, dels detalls, nota certament alguna cosa". Interessant, oi?

VIURE A POC A POC

Reconec que els Amics de la Migdiada no formem un col·lectiu gaire ben informat, però això té els seus avantatges. No parem de rebre notícies engrescadores que desconeixiem. Es veu que hi ha un moviment del qual podreu trobar informació a www.slowfood.es/ que bàsicament son contraris a la vida ràpida i al usar i tirar...; molt interessant! Aquests també son dels nostres!

Aquí teniu l'enllaç per saber més coses de la Companyia de la Font del Vi i del seu tiberi cantat: CANTATATAULA

http://www.lafontdelvi.wordpress.com/

CANTATATAULA

Amics i amigues de la migdiada, bones notícies! He sabut que la Companyia de la Font del Vi, el 31 de maig, presenta un espectacle a Olot que es diu: CANTATATAULA. És un tiberi cantat, vull dir que la gent menja i beu, això barrejat amb unes músiques i unes lletres que fan que el menjar, en els plats, saltironegi; i de retruc, el cor, en el pit, també fa uns bonics saltirons. L'altre dia els vaig escoltar mentre assajaven, i en beure i tastar, i fins i tot cantar amb ells, em vaig dir: aquests son dels nostres! I sabeu el més bo? Acaben l'espectacle amb la Cançó de la Migdiada!
Escolteu què diuen:

Ha tornat la Primavera!
Era un pàl·lid xampinyó
en una espluga
en el cor de les Alberes;
n'ha sortit un menairó
i ja belluga!
(què s'ha de dir què s'ha de fer
què s'ha de dir què s'ha de fer...)

No és la meva intenció d'anar publicant fotografies dels nostres associats, però en Licor i en Polo han insistit que publiqui una fotografia de l'Aparici, perquè els hi ha semblat que estava patint un atac de gelosia; es veu que els ases ho son molt de gelosos. En fi, per la pau de la família, aquí ve aquesta on podeu admirar les seves habilitats amb el teclat.

Animals dormidors, uniu-vos!

Com ja sabeu l'Associació dels Amics de la Migdiada promou la fraternitat universal entre tots els éssers dormidors d'aquest planeta, i és per aquest motiu que en els nostres locals tenen cabuda tota mena d'animals.

Aquí teniu una bonica fotografia dels darrers socis que s'han afiliat a la nostra associació: el Licor i el Polo a la sala de lectura.

ELS NOSTRES MESTRES

Com sigui que parlant en general els animals ens porten un gran avantatge en la pràctica de la migidiada, per això els hi diem "els nostres mestres". El que no havia vist fins avui és un gat que llegís. L'he trobat en un correu enviat per L'Òscar R., i si aconsegueixo de superar unes petites dificultats tècniques, aviat el podreu veure. El que ara mateix em pregunto és si es tracta d'un cas aïllat, o si no ho és tant..., perquè sense anar més lluny, el nostre Aparici té uns coneixements lingüístics considerables... Els animals tenen molt de temps i els humans cada dia que passa en tenim menys. És clar, juguen amb avantatge! Maleida pressa!

Bé, la imatge de l'Òscar no és ben bé aquesta (els problems tècnics... uf!), però aquí a dalt teniu un bonic exemplar de gat de biblioteca.

LA PORTA DE LA SON

Com sigui que se m'ha preguntat moltes vegades sobre el País de la Son i sobretot com arribar-hi, us transcric la continuació del text anterior d'Ovidi, que dóna algunes pistes més sobre on es troba aquest país tan singular:
Al forat de l'avenc els cascalls abundosos floreixen
i herbes en gran quantitat, de les quals la nit fa collita
per escampar-ne el suc, amb el rou, per les terres obagues.
No fa soroll la porta en girar damunt les frontisses:
no n'hi ha cap a la casa, i ningú no vigila els accessos;
sols al mig de l'avenc un llit de banús i de plomes
s'alça, tot d'un color, recobert de fosques cortines
on hi ha el déu estirat, reposant amb els membres ben laxos.
Pels voltants, escampats, imitant figures diverses,
jeuen tans somnis lleugers com espigues té una collita,
o com fulles un bosc, o grans de sorra una platja.

EL PAÍS DE LA SON

Seguint el curs de les nostres investigacions en relació al País de la Son, Ovidi ens dóna algunes pistes per arribar-hi. Les transcric literalment perquè aquests darrers dies se m'ha demanat amb insistència la direcció d'aquest país. Escolteu, els qui no podeu dormir; llegiu amb atenció, pssss....:

S'obre un avenc profund a prop del país dels cimeris,
com excavat, que del Son profund és casa i capella:
mai amb els raigs naixents, ni al mig del seu curs, ni a la posta,
Febus no hi pot arribar; de la terra surt una boira
que amb la fosca es barreja, i la incerta llum del crepuscle.
L'au matinera de cap encrestat no crida l'aurora
amb els seus cants, aquí, ni amb la seva veu el silenci
trenquen els gossos atents, ni l'oca, més llesta que els gossos;
ni animals de corral, ni feres, ni branques mogudes
per l'oreig, ni clamors de llengües humanes no hi sonen:
tot és un mut repòs; només surt del fons de les roques
l'aigua del riu Leteu, que s'escola fent un murmuri
i convida a la son, el corrent, en xocar les pedretes.