Han arribat les vacances d'estiu, molta gent en fa, i es nota perquè en els llocs on no hi ha turisme les coses van al ralentí. El millor de les vacances és avorrir-se una mica. Ara us proposo un tros d'aquest poema estrany i soporífer, una de les coses més sorprenents que he llegit mai, molt apropiat per a les migdiades d'estiu. No m'estranyaria que a més d'un, com una mena de sunami silenciós, el portés directament cap a les profunditats del son profund. Olives, genives, pinyol, caragol...
"Bernat Fenollar:
De vos i de mi, lo temps assegura
a l'home celós de mal sospirar:
car tot nostre fet està en parlar,
cercant lo descans d'enuig e tristura.
Per què vull saber, menjant vós olives,
lo com de aquelles traeu lo pinyol,
ni com, de la closca, lo txic caragol;
que fer io no ho puc sens dents ab genives.
Joan Moreno:
D'olives lo past és fina pastura:
molt més que lo sucre se pot desitjar;
io no só en temps de renunciar,
car fort en mi sent rebrotar natura,
e tinc gran desig de dolces olives
que, ab gran sabor, llançàs lo pinyol,
menjant per lo gust d'un bell caragol
que tinc molt guardat per fregar genives.
Bernat Fenollar
Puix tan bé glosau la mia textura,
i ab seny equívoc voleu postillar,
io em dubte que el brot que us veu rebrotar
retinga virtut, ni menys la verdura;
i ab tan flac rotllo, de tan forts olives,
no crec que mai oli tragau del pinyol;
si banya no trau vostre caragol,
doncs, ¿com poreu mai fregar-ne genives?
Joan Moreno
Io no em maravell de vostra pintura,
ni de la tenor de vostre cantar,
que vós me vullau com a vós jutjar:
segons vostre text vós feu la lectura.
Si vós no podeu menjar les olives,
io tinc fermes dents per traure el pinyol,
i, treta la banya, lo viu caragol
fa créixer saliva per boca i genives.
Bernat Fenollar
Fengir de potència edat tan madura,
aquesta raó no vull decretar;
consell tan lloat no es deu oblidar:
Cognosce te ipsum, car és gran cordura.
I així jutjareu ab tendres olives
lo quant poc campeja lo corcat pinyol,
i el calapatenc, mústiu caragol,
si pot fer bocí que uomple genives.
Joan Moreno
Segons vostra fe i per conjectura,
resurrecció no es deu gens dubtar:
demostren virtut de ressucitar
la vista i el toc de bella figura.
Tal propietat tenen les olives:
que fan gros bocí d'esmortit pinyol,
i alçar lo cap al fluix caragol,
cercant aquell lloc on són les genives.
Bernat Fenollar
Alçar pot lo cap, mas no serà dura
la carn que de aquell per abarrinar
l'esmortit pinyol; pot vida cobrar,
mas força no pas d'obrir tancadura.
Deixau, doncs, als jóvens aqueixes olives,
i vós, com a vell, salvau lo pinyol;
reclam és de guatlles vostre caragol,
tan fluix com dieu per rompre genives.
Joan Moreno
D'aquestes olives feta feixadura,
gens vós no dubteu que fa revivar:
que ab medicina així singular,
lo vell bé porà llimar la clausura.
Vós feu mal juí contra les olives,
de l'arbre d'amor bell fruit sens pinyol,
car fan escalfar lo fred caragol
i entrar sens empatx de dures genives.
Bernat Fenollar
Del llibre d'amor és llei i escriptura
que, tan tost que l'hom se coneix passar
lo punt i lo terme del seixantenar,
se deixe d'amors, ni en prenga procura.
Inhàbil és fet per a tals olives,
ni per a mai traure d'aquelles pinyol,
la vella virtut de tal caragol,
e, doncs, avorrir deuen tals genives.
Joan Moreno
Aquell gran esplet que molts desnatura
en la juventut, per molt praticar,
a la velledat no dexia plegar
virtut natural, mas fa que poc dura;
doncs, si em so guardat per a tals olives,
sembrant sens excés llavors del pinyol,
miracle no és al vell caragol
restar-li virtut d'entrar per genives.
continuarà...
divendres, 30 de juliol del 2010
dimarts, 27 de juliol del 2010
dilluns, 26 de juliol del 2010
Un pastís d'aniversari
Benvolguts associats. Per tal d'aturar certs rumors que diuen que estic de vacances a les illes Caiman, us trameto aquesta fotografia. Estic aquí, ben a prop vostre, celebrant el meu aniversari. I en relació als greus problemes que hem patit últimament (que ens han fet fora del Palauet del Seminari, que no sabem on anar), hi estem treballant, i no tingueu cap dubte que aviat trobarem una solució.
dimecres, 21 de juliol del 2010
No sent, ne veig, ne oig, ne conec res..., un poema de Pere Torroella
Sóc la Rita. El President ens ha abandonat i fa vacances (vacances pagades per cert, segons diuen els rumors). Aquest poema que ara ve és dedicat a l'Aparici, que tots sabem de quin mal pateix. Ànim, amic; salut i bones amors!, com deia en Turmeda. Aparici, sempre que ens deixis i no ens apartis amb les teves guitzes desastroses, et farem costat.
No sent, ne veig, ne oig, ne conec res,
ans m'és semblant que en aquest món no sia;
voler fer juí ab la raó és demès,
que, com més pens, més mon seny se desvia.
O io no só, o no es pot fer que sia
res del passat semblant del que és present.
En so d'estrany mir tot quan fa la gent,
e mon semblant representa follia.
Per sentiment he perdut lo sentir,
que pler no em val ne em mou malenconia;
mes noves són variant de patir,
mostrant que fon d'aquest meu dan la guia.
Entre bo e mal mon juí res no destria,
sols me regesc per l'instint de natura.
Apoderat, de dolor perdí cura,
que mon semblant representa follia.
Sol bast sentir que he mon desig perdut,
per desitjar lleixant la fantasia,
car acte tal em fa devenir mut,
mirant aquell al record que solia.
Llavors somniï despert, e que dormia;
ab dret sentir, plorant conec que só,
e, despertat, retorn sens passió,
e mon semblant representa follia.
Los ulls, lo cor, lo seny e lo voler
e el pensament que Amor dins ell nodria,
van esperduts, abstrets de llur poder,
seguint Amor, no sabent per qual via.
E, si per cas negú d'ells se canvia,
volent mostrar de mon estat la contra,
tots los restants ensems li vénen contra,
e mon semblant representa follia.
Bé de mos mals que per veure tenia
los béns que absent han mon seny desviat,
dels dans preniu, no de mi, pietat
pus mon semblant representa follia.
No sent, ne veig, ne oig, ne conec res,
ans m'és semblant que en aquest món no sia;
voler fer juí ab la raó és demès,
que, com més pens, més mon seny se desvia.
O io no só, o no es pot fer que sia
res del passat semblant del que és present.
En so d'estrany mir tot quan fa la gent,
e mon semblant representa follia.
Per sentiment he perdut lo sentir,
que pler no em val ne em mou malenconia;
mes noves són variant de patir,
mostrant que fon d'aquest meu dan la guia.
Entre bo e mal mon juí res no destria,
sols me regesc per l'instint de natura.
Apoderat, de dolor perdí cura,
que mon semblant representa follia.
Sol bast sentir que he mon desig perdut,
per desitjar lleixant la fantasia,
car acte tal em fa devenir mut,
mirant aquell al record que solia.
Llavors somniï despert, e que dormia;
ab dret sentir, plorant conec que só,
e, despertat, retorn sens passió,
e mon semblant representa follia.
Los ulls, lo cor, lo seny e lo voler
e el pensament que Amor dins ell nodria,
van esperduts, abstrets de llur poder,
seguint Amor, no sabent per qual via.
E, si per cas negú d'ells se canvia,
volent mostrar de mon estat la contra,
tots los restants ensems li vénen contra,
e mon semblant representa follia.
Bé de mos mals que per veure tenia
los béns que absent han mon seny desviat,
dels dans preniu, no de mi, pietat
pus mon semblant representa follia.
dimarts, 6 de juliol del 2010
L'educació sentimental de Gustave Flaubert, i Mossèn cinto Verdaguer
Ara que ha arribat l'estiu de debò i al vespre s'està tan bé a fora, el nostre Lletraferit de Manlleu ha organitzat unes lectures en veu alta al Jardinet dels Lliris. Aquesta nit passada ens ha llegit el primer capítol de l'Educació Sentimental, i el que ha provocat més sensació entre el grupet que l'escoltava és la presència de l'arpista. A bord d'un vaixell que navega pel Sena, entre una multitud de persones de tota mena i condició, "un arpista esparracat descansava, recolzat en el seu instrument". I després, ho sentireu de seguida, el músic pren protagonisme i es posa a tocar i a cantar. Aquest fet ha provocat expectació entre els qui l'escoltàvem, perquè encara teníem fresca a la memòria la recitació que el nostre Lletraferit va fer del poema l'arpa de Mossèn Cinto Verdaguer, i la polèmica que va generar perquè alguns dels oients van expressar que allò no podia ser, la presència d'un arpista de Nàpols a la porta d'una l'ermita a tocar de Folgueroles; i deien despectivament que era una invenció més del mossèn. I és clar, la polèmica estava servida perquè en el sí de la nostra associació hi ha una profunda divisió entre els addictes al mossèn i els seus detractors. I vet aquí que pocs anys abans, el gran Flaubert situa un arpista en el començament de la seva Educació Sentimental...
"Ressonaren els sons d'una arpa, ella va voler veure la música; i aviat l'intèrpret de l'instrument, portat per la criada negra, entrà a Primera. Arnous hi va reconèixer un antic model; el va tutejar, cosa que sorprengué els assistents. Finalment, l'arpista es tirà els llargs cabells darrera l'esquena, estirà els braços i es posà a tocar.
Era una romança oriental, on es parlava de punyals, de flors i d'estrelles. L'home esparracat ho cantava amb una veu afilada; els batecs de la màquina tallaven la melodia fora de compàs; ell pinçava més fort: les cordes vibraven i els seus sons metàl·lics semblaven exhalar sanglots i com la queixa d'un amor orgullós i vençut. A les dues ribes del riu, els boscos s'inclinaven fins a la vora de l'aigua; passava un corrent d'aire fresc; madame Arnoux mirava a la llunyania d'una manera vaga. Quan s'acabà la música, va moure les parpelles diverses vegades, com si estigués sortint d'un somni". (trad. Lluís Maria Todó)
I ara la versió de mossèn Cinto, on la mare del poeta li demana a l'arpista que toqui per la Mare de Déu:
A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliments d'amor i crits d'hosanna...
"Ressonaren els sons d'una arpa, ella va voler veure la música; i aviat l'intèrpret de l'instrument, portat per la criada negra, entrà a Primera. Arnous hi va reconèixer un antic model; el va tutejar, cosa que sorprengué els assistents. Finalment, l'arpista es tirà els llargs cabells darrera l'esquena, estirà els braços i es posà a tocar.
Era una romança oriental, on es parlava de punyals, de flors i d'estrelles. L'home esparracat ho cantava amb una veu afilada; els batecs de la màquina tallaven la melodia fora de compàs; ell pinçava més fort: les cordes vibraven i els seus sons metàl·lics semblaven exhalar sanglots i com la queixa d'un amor orgullós i vençut. A les dues ribes del riu, els boscos s'inclinaven fins a la vora de l'aigua; passava un corrent d'aire fresc; madame Arnoux mirava a la llunyania d'una manera vaga. Quan s'acabà la música, va moure les parpelles diverses vegades, com si estigués sortint d'un somni". (trad. Lluís Maria Todó)
I ara la versió de mossèn Cinto, on la mare del poeta li demana a l'arpista que toqui per la Mare de Déu:
A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliments d'amor i crits d'hosanna...
dimecres, 30 de juny del 2010
Carmina Riuipullensia, El Cançoner Eròtic de Ripoll
Ara que han arribat l'estiu i la calor de veritat, voldria transcriure un poemet del Cançoner de Ripoll dedicat a l'estiu. Molt adequat a la migdiada, per cert. El deixaré en llatí, que és com va ser escrit, perquè té una sonoritat que segur que no us deixarà indiferents.
El cançoner és un recull de vint poemes de temàtica eròtica que un monjo anònim va escriure al segle XII (o potser hauriem de dir, va amagar) en un còdex del segle X titulat Liber glossarum et etymologiarum, en unes pàgines fetes malbé i que per això havien quedat en blanc.
Saludem, a gairebé mil anys de distància el nostre monjo clandestí!
Salut, amic de les dones i de la vida!
Aquest estiu brindarem per tu i per les teves companyes!
Femur femori iungatur, fructus Veneris sumatur!
DE ESTATE
Redit estas cunctis grata,
uiret herba iam per prata;
nemus frondibus ornatur,
sic per frondes renouatur.
Bruma uilis, nebulosa,
erat nobis tediosa.
Cum Aprilis redit gratus,
floribus circumstipatus,
philomena cantilena
replet nemoris amena,
et puelle per plateas
intricatas dant choreas.
Omnis ergo adolescens
in amore sit feruescens;
querat cum quo delectetur
et, ut amet, sic ametur.
Et amicum uirgo decens
talem querat qui sit recens,
atque uelit modo pari
tam amare quam amari.
Iuuenis et uirgo pulchra
in obscuro premant fulcra,
et uicissim per conexus
dulces sibi dent amplexus.
Osculetur os, maxillam,
iuuenis, dum tenet illam;
tangat pectus et papillam,
satis aptam et puxillam.
Femur femori iungatur,
fructus Veneris sumatur.
Tunc omnimo cesset clamor,
adimplebitur sic amor.
El cançoner és un recull de vint poemes de temàtica eròtica que un monjo anònim va escriure al segle XII (o potser hauriem de dir, va amagar) en un còdex del segle X titulat Liber glossarum et etymologiarum, en unes pàgines fetes malbé i que per això havien quedat en blanc.
Saludem, a gairebé mil anys de distància el nostre monjo clandestí!
Salut, amic de les dones i de la vida!
Aquest estiu brindarem per tu i per les teves companyes!
Femur femori iungatur, fructus Veneris sumatur!
DE ESTATE
Redit estas cunctis grata,
uiret herba iam per prata;
nemus frondibus ornatur,
sic per frondes renouatur.
Bruma uilis, nebulosa,
erat nobis tediosa.
Cum Aprilis redit gratus,
floribus circumstipatus,
philomena cantilena
replet nemoris amena,
et puelle per plateas
intricatas dant choreas.
Omnis ergo adolescens
in amore sit feruescens;
querat cum quo delectetur
et, ut amet, sic ametur.
Et amicum uirgo decens
talem querat qui sit recens,
atque uelit modo pari
tam amare quam amari.
Iuuenis et uirgo pulchra
in obscuro premant fulcra,
et uicissim per conexus
dulces sibi dent amplexus.
Osculetur os, maxillam,
iuuenis, dum tenet illam;
tangat pectus et papillam,
satis aptam et puxillam.
Femur femori iungatur,
fructus Veneris sumatur.
Tunc omnimo cesset clamor,
adimplebitur sic amor.
dilluns, 21 de juny del 2010
Atenció: ara i aquí! Atenció: ara i aquí!
Ens ha sorprès aquests darrers dies l'arribada d'un ocell al jardí de l'Associació, que no para de cantar d'una mena de manera que sembla que digui: Atenció, atenció, ara i aquí! Em recorda la merla, però no és una merla. I tampoc no és un lloro ni cap ocell que haguem vist anteriorment.
El Lletraferit de Manlleu de tant en tant l'encerta. Ens ha dit que era un mynah, l'ocell que viu a l'Illa, la darrera novel·la d'Aldous Huxley. I té raó, tal com els que l'hem vist podem deduir amb gran facilitat d'aquest passatge:
"Sentí cruixir els matolls a la seva esquerra, i tot d'una, com un cucut sortit d'un rellotge de la cambra dels infants, va treure el cap un ocell negre, gros, de la mida d'una gralla; només que, no cal dir-ho, no era pas una gralla. Obrí i tancà les ales, de puntes blanques, i volant com una sageta, anà a posar-se a la branca més baixa d'un petit arbre mort, a cinc o sis metres d'on es trobava en Will. Observà que tenia el bec de color de taronja, i una clapa groga sota cada ull, amb una barballera groc canari que li cobria els costats i el darrera del cap amb una gruixuda perruca, de carn pelada. L'ocell torçà el coll i se'l mirà, primer amb l'ull dret i després amb l'esquerre. Després obrí el bec taronja, xiulà deu o dotze notes d'una petita melodia pentatònica, va fer un soroll com una mena de singlot, i després, en una frase cantusejada, do do do sol do, digué: Ara i ací, nois; ara i ací, nois".
(trad. Ramon Folch i Camarasa)
El Lletraferit de Manlleu de tant en tant l'encerta. Ens ha dit que era un mynah, l'ocell que viu a l'Illa, la darrera novel·la d'Aldous Huxley. I té raó, tal com els que l'hem vist podem deduir amb gran facilitat d'aquest passatge:
"Sentí cruixir els matolls a la seva esquerra, i tot d'una, com un cucut sortit d'un rellotge de la cambra dels infants, va treure el cap un ocell negre, gros, de la mida d'una gralla; només que, no cal dir-ho, no era pas una gralla. Obrí i tancà les ales, de puntes blanques, i volant com una sageta, anà a posar-se a la branca més baixa d'un petit arbre mort, a cinc o sis metres d'on es trobava en Will. Observà que tenia el bec de color de taronja, i una clapa groga sota cada ull, amb una barballera groc canari que li cobria els costats i el darrera del cap amb una gruixuda perruca, de carn pelada. L'ocell torçà el coll i se'l mirà, primer amb l'ull dret i després amb l'esquerre. Després obrí el bec taronja, xiulà deu o dotze notes d'una petita melodia pentatònica, va fer un soroll com una mena de singlot, i després, en una frase cantusejada, do do do sol do, digué: Ara i ací, nois; ara i ací, nois".
(trad. Ramon Folch i Camarasa)
dijous, 17 de juny del 2010
Salvador Giralt guanya el 5è Concurs de Monòlegs Humorístics a Manlleu
Bon dia i bona hora!
Una bona notícia. Aquest en Giralt és aquell que nosaltres coneixem pel Punyal, i li donem la més cordial enhorabona. El Secretari va assistir a la final de Manlleu, que pel que es diu va ser molt ajustada i renyida, i ben aviat ens en lliurarà una crònica que podreu llegir, hi està treballant. De moment si voleu gaudir de la final, podeu seguir l'enllaç: http://el9nou.cat/tvcarta2_o_0_1/14/497, o us en podeu fer una idea amb aquesta entrevista: http://el9tv.xiptv.cat/video/26340/salvador-giralt?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562
Però no hi ha blat sense palla; a l'Aparici aquesta victòria se li ha indigestat; recordeu que ell estava preparant aquest monòleg?, i per culpa d'unes desavinences amb la Rita, ho va deixar estar. La victòria del Punyal ha accentuat la seva depressió, quan ja semblava que en començava a sortir, i s'ha tornat a tancar en el seu cubícul. Fa dos dies que no surt ni per menjar.
El Doctor Bucèfal diu que el seu estat és molt preocupant.
Una bona notícia. Aquest en Giralt és aquell que nosaltres coneixem pel Punyal, i li donem la més cordial enhorabona. El Secretari va assistir a la final de Manlleu, que pel que es diu va ser molt ajustada i renyida, i ben aviat ens en lliurarà una crònica que podreu llegir, hi està treballant. De moment si voleu gaudir de la final, podeu seguir l'enllaç: http://el9nou.cat/tvcarta2_o_0_1/14/497, o us en podeu fer una idea amb aquesta entrevista: http://el9tv.xiptv.cat/video/26340/salvador-giralt?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562
Però no hi ha blat sense palla; a l'Aparici aquesta victòria se li ha indigestat; recordeu que ell estava preparant aquest monòleg?, i per culpa d'unes desavinences amb la Rita, ho va deixar estar. La victòria del Punyal ha accentuat la seva depressió, quan ja semblava que en començava a sortir, i s'ha tornat a tancar en el seu cubícul. Fa dos dies que no surt ni per menjar.
El Doctor Bucèfal diu que el seu estat és molt preocupant.
dissabte, 12 de juny del 2010
Les penes del jove Werther i el nostre lledoner
Bon dia i bona hora!
És conegut dels qui ens coneixen que els Amics de la Migdiada som molt amics dels arbres. I això per molts motius, però en relació a la nostra activitat favorita..., coneixeu un lloc més adequat al repòs que la protecció d'un arbre venerable? La seva ombra a l'estiu, el desplegament prodigiós d'un univers de vides multiformes, la majestuositat, la bellesa, el misteri, la presència... Em refereixo sobretot als arbres grans, vells, arbres als quals s'ha deixat créixer, arbres respectats, estimats.
Per això ens sembla trista aquesta jardineria d'aparador que es practica cada vegada més en el país, on els arbres són esporgats de tal manera que amb prou feines hi pots passar per sota a peu dret. La jardineria dels arbres nan. La jardineria dels herbicides per matar les males herbes que són bones , i que últimament arriba al punt d'estendre moquetes de color verd a les grans rotondes de la carretera.
Escolteu en Werther:
"Em poso furiós, Wilhelm, només de pensar que hi pugui haver persones sense cap sentiment ni sensibilitat per les poques coses que encara tenen un valor sobre la Terra. Ja coneixes les nogueres de cal bon rector de Sant... sota les quals vaig seure amb la Lotte, les magnífiques nogueres que Déu sap que sempre em van causar la màxima alegria. Quin recolliment que donaven a la rectoria, i quina frescor! I quines branques més magnífiques que tenien! I el record dels bons clergues que les van plantar fa molts anys! El mestre d'escola ens deia tot sovint el nom d'una que havia pertangut al seu avi. Un home de bé, devia ser, i jo sempre hi pensava amb devoció, estant sota aquells arbres. T'ho pots creure? Ahir m'ho deia el mestre d'escola, amb llàgrimes als ulls: les han talat... Talades! M'agradaria tornar-me prou boig per ser capaç d'assassinar el pocavergonya que va clavar la primera destralada. Que hagi de veure això jo, que em consumiria de pena si tingués plantats dos arbres així al pati i un se'm morís de vell. Estimat amic, una cosa sí hi ha: sensibilitat humana. Tot el poble murmura i espero que la dona del rector s'adonarà de la ferida que ha infligit al seu llogarret a l'hora de rebre mantega, ous i altres penyores." (trad. Manel Pla)
Una vegada, a Sant Hipòlit, hi havia un lledoner...
És conegut dels qui ens coneixen que els Amics de la Migdiada som molt amics dels arbres. I això per molts motius, però en relació a la nostra activitat favorita..., coneixeu un lloc més adequat al repòs que la protecció d'un arbre venerable? La seva ombra a l'estiu, el desplegament prodigiós d'un univers de vides multiformes, la majestuositat, la bellesa, el misteri, la presència... Em refereixo sobretot als arbres grans, vells, arbres als quals s'ha deixat créixer, arbres respectats, estimats.
Per això ens sembla trista aquesta jardineria d'aparador que es practica cada vegada més en el país, on els arbres són esporgats de tal manera que amb prou feines hi pots passar per sota a peu dret. La jardineria dels arbres nan. La jardineria dels herbicides per matar les males herbes que són bones , i que últimament arriba al punt d'estendre moquetes de color verd a les grans rotondes de la carretera.
Escolteu en Werther:
"Em poso furiós, Wilhelm, només de pensar que hi pugui haver persones sense cap sentiment ni sensibilitat per les poques coses que encara tenen un valor sobre la Terra. Ja coneixes les nogueres de cal bon rector de Sant... sota les quals vaig seure amb la Lotte, les magnífiques nogueres que Déu sap que sempre em van causar la màxima alegria. Quin recolliment que donaven a la rectoria, i quina frescor! I quines branques més magnífiques que tenien! I el record dels bons clergues que les van plantar fa molts anys! El mestre d'escola ens deia tot sovint el nom d'una que havia pertangut al seu avi. Un home de bé, devia ser, i jo sempre hi pensava amb devoció, estant sota aquells arbres. T'ho pots creure? Ahir m'ho deia el mestre d'escola, amb llàgrimes als ulls: les han talat... Talades! M'agradaria tornar-me prou boig per ser capaç d'assassinar el pocavergonya que va clavar la primera destralada. Que hagi de veure això jo, que em consumiria de pena si tingués plantats dos arbres així al pati i un se'm morís de vell. Estimat amic, una cosa sí hi ha: sensibilitat humana. Tot el poble murmura i espero que la dona del rector s'adonarà de la ferida que ha infligit al seu llogarret a l'hora de rebre mantega, ous i altres penyores." (trad. Manel Pla)
Una vegada, a Sant Hipòlit, hi havia un lledoner...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
