Amics i amigues, és veritat això que comenta l'Aparici en relació a la transformació de les criatures del nostre Univers, les unes en les altres. Hi ha un llibre d'Ovidi, les Metamorfosis, que ho demostra ben clarament. El nostre Univers és un poema continu que mai no para: una metamorfosi delirant.
Ara en transcriuré el començament, segons la magnífica versió de Jordi Parramon.
La son, el dormir, es troba en estreta relació amb el món abans del món, vull dir els estats anteriors a tot allò que coneixem i que més d'un anomena com a món real; cosa que nosaltres, els Amics de la Migdiada, sabem que no és ben bé així. Anem, anem cap als origens una altra vegada...
Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos
mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,
ajudeu-me a trobar quin fou l'origen del cosmos
i porteu fins el temps d'avui el poema continu.
Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.
No hi havia el tità que portés la llum a la terra
ni les banyes creixents renovava Febe al seu dia,
ni la terra es trobava al mig de l'aire suspesa
fent-li el seu propiu pes d'equilibri, ni amb una abraçada
els litorals del món havia marcat Amfitrite.
Per on la terra es trobés, el mar i l'aire es trobaven
i era inestable la terra, el mar no gens navegable,
l'aire privat de llum; cap d'ells no tenia figura
i es destorbaven els uns als altres: enmig d'una massa
combatia amb el fred la calor, amb l'humit l'eixutesa,
allò tou amb el dur i allò que pesa amb l'ingràvid.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Nabaisatreu!
Hola, parlant d'això de la nostra harmonia amb els humans jo, que acabo d'arribar del pais dels meus ancestres, he vist que allà sí que els respecten, els animals, i hasta parlen amb ells i tot.
Però, els gourmets trobo que no cal que es facin vegetarians, quina exageració. Amb canviar els àpats de pollastre, xai i vedella per plats de petxuga, bistec i rostit ja n'hi hauria prou.
...que dieu? que és el mateix? ah, innocents!! poc que sabeu, quan us fiqueu a la boca aquestes menges del Caprabo, poc que sabeu el que us entra al cos...
Pit i cuixa!! que no són nostres! com es nota que vosaltres, les gallines industrials teniu l'enteniment dibolit...
mira què deia el meu besavi el dia que el van rostir, veiam si no eren seus el pedrer, la cuixa i la carcanada! al codex de Burana va quedar escrit pels segles...
Olim lacus colueram,
olim pulcher extiteram,
dum cignus ego fueram.
Miser, miser!
modo niger
et ustus fortiter!
Girat, regirat garcifer;
me rogus urit frotiter;
Miser, miser!
modo niger
et ustus fortiter!
Nunc in scutella iaceo,
et volitare nequeo
dentes frendentes video.
Miser, miser!
modo niger
et ustus fortiter!
Que vol dir, més o menys:
Jo nedava pel llac i tenia una vida feliç, era un cigne preciós.
Ai, míser, miser! mira com estic de negre ara! i quina pudor que faig!
Gira i gira el rostidor que em va trufant per tots costats.
Ai, míser, miser! mira com estic de negre ara! i quina pudor que faig!
Ara gec a l'escudella i ja no puc volar. Veig les dents esmolades!
Ai, míser, miser! mira com estic de negre ara! i quina pudor que faig!
I a vosaltres us sembla que valia la pena fer un viatge tan llarg, des de Noruega per acabar nedant en garnatxa a l'olla d'un monestir o a la taula d'uns goliards? i encara aquell ganàpia del Carles Orff enrefotent-se!
President, anem cap a l'hecatombe aviar, i si no, al temps. I el dia que desapareguem les aus d'aquest planeta, ai de vosaltres, plantes, baies i fruits, que no teniu ales ni peus per correr!
Visca Vilacucut dels Núvols i nosaltres, els seus habitants!
Algú sap on són la Diana i la Sussi?
La Diana, no era aquella rateta que escombrava l'escaleta? I la Sussi em sembla que era la seva amiga que l'acompanyava sempre. Ara farà un parell de setmanes es van fer molt amigues del Licor i el Polo. Recordo que el dia aquell de la reunió a la Sala del Dólmen hi van anar plegats.
És veritat, ja ma n'adono..., que després ja no les he tornat a veure...
Publica un comentari a l'entrada